Bacona, una paraula mal registrada?

 Bacona bibliòfila, fotografia estereoscòpica (França, finals s. XIX)

En motiu de la celebració del centenari de la primera reunió de la Secció de Filologia de l’Institut d’Estudis Catalans algú va tenir la genial idea que els blocs que volguessin apadrinessin una paraula sota la iniciativa d’Aparaula’m. Així doncs, des de Piscolabis Librorum maioris hem cregut que podríem trencar la dinàmica de només publicar apunts que venen derivats del bloc matriu Piscolabis Librorum en el que no es poden publicar perquè no són aptes. Així doncs, per aquest cop alliberem i dotem d’autonomia aquest bloc adult per tal de fer un apunt paral•lel i independent.

Bacona (Barcelona?, 1880)

La tria de la paraula fou ràpida perquè des de fa molt de temps uns amics blocaires anomenen aquest bloc com el de les bacones noucentistes degut a les il·lustracions que es publiquen. En certa manera tenen raó ja que, en divulgar les publicacions eròtico-festives històriques sobretot del s. XIX, l’estètica de les dones representades difereix de l’estètica actual.

La caça papallones. Postals franceses circulades a Barcelona, 1912

El problema m’ha vingut en el moment de buscar la definició d’aquesta paraula més o menys usual amb la que m’he trobat amb un dels mals endèmics dels diccionaris catalans –i d’arreu-: un cert aire de puritanisme que manlleva a la llengua els significats més profunds en temàtiques que podríem anomenar verdes. Encara recordo quan érem petits i a classe buscàvem les paraules gruixudes en els diccionaris on només hi trobàvem tecnicismes i definicions poc clares, el que resultava a vegades força decebedora la cerca...

Bacona pixanera. s. XIX

Els diccionaris només reconeixen que bacona és una dona bruta física i moralment, i no van més enllà. En diccionaris més específics la cosa no millora ja que en el Diccionari de la delinqüència (1978) de Joan J. Vinyoles i Vidal, on es troba l’argot dels barris baixos de la Barcelona del tombant de segle, no ens diu res del terme i fins i tot el projecte de diccionari  d’Antoni Bulbena i Tussell titulat Flora pornografica - francesa suplement a l'argot francès (Biblioteca Nacional de Catalunya)  tampoc en diu res de bacona. En Fabra i l’Alcover Moll parlen més de bacó com a porc i només aporten l’accepció de persona bruta físicament i moral.

Fotografies estereoscòpiques (França, finals s. XIX)

Només el Bocavulvari de l'època moderna d’en Pep Vila (1990) ens defineix la paraula d’una manera més àmplia:
BACONA “Porca, indecenta, deshonesta”
Fran. “Es clà! si aquella bacona / tota la llet se li beu” (Molina, Pere “El Cruel”, 5)
El concepte de deshonest és interessant perquè ens aporta el matís d’una persona que no és honesta, és a dir, sense honra. L’honra en aquella època implicava un virtuosisme sexual del que quedava descartada tota dona que hagués fet Pasqua abans de Rams o que fes el salt al seu marit, per no dir que es dediqués a la prostitució.

Escena pornogràfica. Barcelona (?), s. XIX

A l’inrevés aquest terme no era utilitzat i els homes comptaven amb un marge d’actuació escandalosament més ampli que les dones. No vull entrar en el tema però els diccionaris i les expressions populars així ho demostren per tradició i per ús continuïtat  marcant a la dona promíscua i exaltant a l’home promiscu. I nosaltres encara estem una mica de sort perquè en aquests temes hem evolucionat força –no tant com caldria esperar- però en altres llocs això pot representar la lapidació per a la dona, mai per a l’home.

 Fragment dels GERMANS BAÑOS. El Confessor. Barcelona, Royal Films, 1920

Deixant de banda aquestes consideracions més serioses, la paraula bacona és una mica més subtil i àmplia ja que el terme a més d’implicar brutícia física i moral (calaix de sastre que no vol dir res i tot alhora) conté un element afegit que és l’estètica física de a qui va adreçada aquesta paraula. La paraula bacona s’utilitzava per a les prostitutes –deshonestes- grassonetes que seguien els cànons i gustos estètics del moment. Només cal veure les fotografies que acompanyen aquest apunt o visionar les pel·lícules que el rei Alfons XIII es va fer filmar pels Germans Baño, la Royal Films, per veure quins eren els gustos preferits del rei i l’aristocràcia. Sobre la temàtica d’aquestes pel·lícules sobta, o no, que els títols i continguts parlin dels poders fàctics de la monarquia el Confessor, el Ministre i el Consultori de Senyores però això és un altre tema en el que no hi entrarem...

Bacona (Barcelona?, 1880)

Si mirem les poques fotografies que ens han restat de l’erotisme del s. XIX veurem que l’estètica que es buscava en les models -normalment prostitutes reclutades per a les sessions fotogràfiques- era la d’una dona amb molt de tall i no una esprimatxada que fos tot ossos. En certa manera era el que la meva àvia Paz –que em perdoni per citar-la en un apunt com aquest!- anomenava una donassa. Ella que era escarransida admirava profundament les dones altes i corpulentes però virtuoses. Potser la diferència entre una donassa i una bacona era que la primera era honesta i l’altre no.

Bacona (Barcelona?, 1880) i Eusebi Planas, Acad'emia (1883)

 Sigui com sigui, aquest model estètic és el que es va imposar en un període de temps força llarg i el que serví també per a dibuixants com l’Eusebi Planas, un amic d’aquest bloc, introductor de la pornografia seriada a Espanya. Si mirem els diversos apunts que hem anat publicant sobre l’erotisme del s. XIX i principis del s. XX veurem que l’estètica que imperava és la de les bacones mentre que a partir dels anys 30 hom aprecia una certa estilització de les models, segurament per influències foranies i sobretot de Hollywood.

MATEOS FOT. La Freya. (Espanya principis s. XX)

Aquesta visió general de l'apunt sempre l’hem de prendre amb totes les excepcions que calguin perquè el que fem és una estadística fonamentada en l’ullòmetre. Per una altra banda també heu de tenir en compte que no sóc pas un filòleg i que alguna cosa se'm pot escapar d'aquesta ciència que avui fa 100 anys va intentar normalitzar el català després de segles d'abandonament i manca de sistematizació.

PD. Al bloc matriu Piscolabis Librorum trobareu la paraula en homenatge a Aparaula'm que hem redactat a l'entorn de Piscolabis.

Ediciones Estudios (1927-1937), vers una nova moral política i sexual

De l’època de la Segona República caldria fer un estudi molt profund, sinó s’ha fet ja i el desconec, de la producció editorial i de revistes a València perquè ens deixaria certament impressionats. Hi ha estudis monogràfics tant de revistes com La Traca o la Revista Estudios, però del conjunt de les edicions d’aquest moment a València poca cosa hi ha tenint en compte les llargues tirades d’aquestes revistes (fins a 50.000 exemplars) o l’abast territorial (Europa i Llatinoamèrica) que aconseguiren les revistes i els llibres valencians d’aquest moment.

Sense cap mena de dubte València es convertí en aquest període en la tercera capital de la impremta a Espanya. Aquestes editorials i revistes innovadores estigueren vinculades a moviments d’esquerra (sobretot a l’anarquisme) i foren un focus d’exportació d’aquestes idees arreu, gràcies al seus col·laboradors de gran prestigi. Però quan parlem d’anarquisme ho fem en el seu sentit més ampli -i fins i tot diria fora de les idees polítiques més revolucionaries i violentes- perquè inclou tota una sèrie de moviments que avui anomenaríem alternatius i que s’aglutinaven en les idees llibertàries com a pal de paller. De fet, la revista Estudios mateix portava com a subtítol el de Revista ecléctica. De fet eclèctic, per als anarquistes, és qualsevol col·lectiu que no exigeix cap requeriment específic d’ideologia.

 

Catàleg de l'Editorial Estudios del 1936

Dintre d’aquest panorama editorial destaca per mèrits propis Ediciones Estudios que va tenir dos vessants, el de la revista Estudios, i el segell editorial amb un ampli ventall de llibres publicats. La lectura del catàleg que van publicar el 1936 és prou revelador dels interessos que tenia aquesta editorial. S’hi pot trobar un ampli repertori de llibres que parlen de naturisme, pedagogia, feminisme, sociologia, història, esperantisme, anarquisme, lliurepensament, alimentació vegetariana, teosofia, sindicalisme revolucionari, pacifisme, espiritisme, literatura sobretot social, anticlericalisme, ciència divulgativa... Els articles de la revista també aborden aquestes temàtiques i de fet foren la base de la seva difusió. Aquests aspectes i el seu preu de venda al públic baix, conjuntament amb una presentació atractiva, foren les claus per a l’èxit de les produccions d’Estudios.

 

Els orígens remots de la revista i editorial Estudios –tot forma la mateixa entitat com veurem- es troben en la revista Generación consciente (1923-1928) fundada a l’Alcoi anarquista, en la qual el títol ja ens deixa clar que és una revista d’inspiració neomalthusiana i partidària de l’eugenèsia. A partir d’aquesta gènesi es passà a la revista Estudios de la que en fou propietari Joaquim Juan Pastor i com a director hi hagué Antonio García Birlán. A més d’aquests caps visibles, la revista tingué com a metge naturista Isaac Puente, en el seu Consultorio psíquico-sexual a Féliz Martí Ibáñez, com a periodista científic a Alfonso Martínez Rico i com a naturòleg a José Martínez Novella.

Aquesta nòmina de periodistes i científics foren els qui prestigiaren una revista dedicada a uns temes que en aquell moment cridaven l’atenció de molta gent preocupada pel funcionament maldestre del món –ja en aquella època. La prova és que els seus articles citats i estudis publicats foren de referència en altres articles i estudis dintre d’Espanya i a l’estranger, creant una xarxa de relacions internacionals que consolidà la revista com una referència per a aquestes temàtiques que es trobaven en un estat encara embrionari i que amb la República van trobar-hi un camp abonat per desenvolupar-se. L’editorial tenia el doble propòsit de potenciar la cultura i alhora de no fer seguidisme de cap interès en concret. La revista no estigué supeditada a conveniències inconfessables de cap secta, ni ideologia i ja la seva adscripció a la paraula eclèctica ho demostra. Su única misión, minsión honrada y digna, es de aportar al conocimiento de sus lectores cuantas enseñanzas se considren útiles y necesarias para una vida racional e higiénica, libre y feliz com en el facsímil de la revista s’afirma.

 Retall dels anys 60-70 d'una revista del cor que alguna lectora va incorporar, entre altres, en un dels llibres d'Antonlogia de la felicidad conyugal i que certifica la continuitat d'Estudios com a referència clandestina malgrat el franquisme

Malgrat la diversistat dels temes tractats i desenvolupats al llarg del temps de l’editorial, la temàtica sexual fou un dels plats forts, tant des del fons de la matèria tractada com de la seva explícita estètica. En un país acostumat a una sexualitat reprimida o avesat directament a un tractament entre científic i pornogràfic, amb molt poc rigor, l’aparició d’Estudios representà un canvi significatiu. Fins i tot després de l’arribada del franquisme i la prohibició de tot el que pogués parlar d’aquests temes sense complexos,els exemplars antic d’aquestes revistes i llibres foren encara una font d’informació per a molts espanyols que aconseguien tenir-hi accés gràcies als exemplars que n’havien guardat els seus avis com ho demostra el desgast que presenten a causa d’un ús continuat. 

Fulletó de control natalitat il·lustrat per Monleón amb publicitat dels llibres de l'editorial

La temàtica sexual a Estudios intentà trencar els tòpics i repressions derivats del tradicionalisme catòlic (en aquest cas la revista tenia un caire anticlerical) i intentava potenciar-ne el naturalisme com a alliberament sexual de les persones, el control de la natalitat i els tractaments de medicina alternativa per a les cures derivades de la sexualitat. Tant la revista com l’editorial van dedicar molts monogràfics a desenvolupar una nova educació sexual que sempre es contraposava al que es vivia a Espanya en aquell moment, i com a solució definitiva a la xacra de la prostitució. Aquesta barreja de tractament científic i idealisme és el que caracteritza més aquest projecte editorial.

 

Com a editorial publicà les col·leccions d’Educación e higiene, Conocimientos de medicina natural, Colección de novelas, sociologia y crítica, Colección de folletos filosóficos y sociales, Colección popular “ayer, hoy y mañana” i Antología del amor conyugal –publicada en plena guerra civil-. A més de l’elenc d’autors que van participar en aquestes col·leccions, dels quals ja hem parlat prèviament, cal destacar els autors d’unes cobertes molt innovadores: Manuel Monleón i Josep Renau. Tots dos forniren aquests llibres d’unes cobertes atractives i cridaneres, tant en la forma com en el contingut, i participaren d’aquesta renovació estètica de les cobertes que s’estava consolidant durant la República i de la qual ja n’hem parlat.

 Els reportatges foren un dels plats forts de la revista

Sobre la revista pròpiament dita, podríem ser més extensius però allargaríem massa l’apunt. Cal observar només una dada que ens mostra la coherència de la revista: no acceptava publicitat, només es volia sostenir –i ho va aconseguir- gràcies als seus milers de subscriptors. Només des d’aquesta coherència de profunda llibertat ,que no t’obliga a dependre de ningú i a considerar que la publicitat sempre suposa una certa coacció de la llibertat d’elecció, hom pot entendre que un projecte com aquest pogués sobreviure durant tant de temps i que només una guerra –contra la qual lluitaven des de postures pacifistes- pogués acabar amb el projecte.

 Cobertes i contracobertes entrellaçades de Renau de la col·lecció Antología de la felicidad conyugal

Deixem que sigui un escrit publicitari del catàleg de l’Editorial Estudios del 1936 qui ens en faci cinc cèntims del que fou la revista:

Esta Revista se debe a un noble propósito cultural y no a interés particular alguno. Sus páginas no tienen, ni los admiten, otros medios de vida que el de sus propios lectores.

En ellas no encontrarán enfáticas disertaciones inútiles ni estridencias ridículas, sino bellos y útiles conocimientos para una vida racional e higiénica, libre y feliz.

La evolución de la vida moderna impone nuevos horizontes, nuevas corrientes regeneradoras. el hombre debe defenderse en la lucha por la existencia, no con viejas y utópicas teorías, sino superándose a sí mismo y superando a los suyos con prácticas racionales de vigor y de salud, de higiene mental y física. La ley implacable de la vida es ley de selección. Misión de la cultura es hacer esa ley viable y digna.

 Il·lustracions xilogràfiques de Renau per a l'interior de la col·lecció Antología de la felicidad conyugal

Engendrar hijos sin las debidas condiciones eugénicas, sin disponer de medios suficientes para nutrirlos y educarlos debidamente, es una imprudencia y una vergüenza que ya todos los pueblos civilizados condenan. No hay que fiar a la Suerte, diosa venerada por la imbecilidad, el cretinismo y la impotencia, que haga felices a esa inmensa legión de hijos sin pan y sin educación alguna, cuando no tarados por una herencia morbosa y degenerada, cuya mísera existencia es sufrimiento continuo.

El mundo presenta un espantoso cuadro de dolor, de miseria y de maldades sin fin. Todos debemos interesarnos por convertir este fratricidio odioso en una nueva era de libertad y de bienestar.

Todas las miserias sociales, todas las tragedias humanas tienen por fundamento la ignorancia. ¡Reflexione usted sobre la enorme verdad que encierran estas palabras!

Suscríbase usted a ESTUDIOS; lea y recomiende sus libros y cooperará así a una labor eficaz y digna.

Davant d’un plantejament tant clar com aquest només cal destacar els dos artífex de l’estètica de la revista, que foren els mateixos que els de les cobertes de l’editorial: Monleón i Renau. Són dos noms que orgullosos signaren les seves intervencions. La seva producció en aquesta època i a València fou impressionant, i hi destaquen altres projectes que anaven en la mateixa línia com Orto (1932-1934), Cuadernos de Cultura, Nueva Cultura, Helios, Crisol... En tots aquests projectes ambdós artistes pogueren experimentar sense límits el que influí en el disseny gràfic del país.

Anuncis dels fotomuntantges Los diez mandamientos i d'un llibre de l'editorial

En paral·lel al que feien Mauricio Amster i Mariano Rawizc a Madrid, a València Monleón i Renau es deixaren seduir per l’obra de fotomuntatges de John Heartfield o de Klucis i altres artistes soviètics d’avantguarda i s’integraren dintre del que hom ha anomenat agit-prop –agitació i propaganda-. Dintre de la revista aquests fotomuntatges no només foren sempre un dels seus atractius -tant en portades i articles interiors- sinó que fins i tot se n’editaren sèries a tot color independents per a penjar-se a casa com els dels Diez Mandamientos, Cuatro estaciones, La lucha por la vida, El amor humano...

Fotomuntatges de Renau per a la revista

Aquesta novetat visual  dels fotomuntatges els va donar un gran protagonisme a nivell mundial i de fet ambdós artistes tingueren una carrera futura vinculada al món de l’art, Monleón des de l’exili interior després de passar per la presó i Josep Renau primer a Mèxic on treballà com a cartellista de cinema i després a la República Democràtica alemana on continuà amb els fotomuntatges amb la seva obra mestra Fata Morgana. Tots dos estigueren vinculats a moviments d’esquerres però mentre Renau fou un actiu militant del Partit Comunista i amb càrrecs oficials durant la Guerra, Monleón estigué vinculat a l’anarquisme proper a Àngel Pestaña.

Monleón és el que més sintonitzà amb la línia editorial de la Revista ja que ell mateix va pertànyer a associacions de naturistes, fou esperantista i d’un gran activisme polític i sindical. En certa manera Monleón treballà en un projecte en el que hi creia fervorosament mentre que Renau fou molt més escèptic que eclèctic i amb certa murrieria anomenava la revista Estudios com aquella revista anarco-sexo-desnudista. Potser si que aquesta en seria una definició, però no podem amagar que intentà canviar la mentalitat d’una Espanya tancada tant a noves maneres de plantejar-se l’activitat política, cultural i social com l’estètica.

 

BIBLIOGRAFIA:

FORMENT, ALBERT I ALTRES. Josep Renau. València, IVAM, 2003

FREIXAS, SERGI i GARRIGA, JORDI. Revistas prohibidas. Publicaciones libertarias en los años 20 y 30. Barcelona, Viena Edicions, 2010

VARIS AUTORS. Manuel Monleón, disseny i avanguarda. València, Biblioteca valenciana, 2005 

 

 

 

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

Izas, rabizas y colipoterras (1964) de Joan Colom i Camilo José Cela, dues visions de la prostitució barcelonina

De tots els llibres de fotografia -els anomenats phothobooks- publicats a Espanya aquest és, sense cap mena de dubte, el més conegut i divulgat internacionalment. Com irònicament va comentar la seva editora Esther Tusquets, aquest va ser el primer best-seller de Lumen, molt abans que els llibres de Mafalda de Quino o El Nom de la Rosa d’Umberto Eco fossin un esplèndid èxit i ajudessin econòmicament a l’editorial a sobreviure. El llibre pertany a la col·lecció “Palabra e Imagen” que intentava combinar ambdós conceptes amb fotògrafs i escriptors de prestigi del moment amb un format (21,5 x 22,5 cm.) i estètica homogenis i enquadernats en cartoné que reforça la coherència de la col·lecció, amb temes políticament incorrectes com el toreig, cacera, boxa i com és en aquest cas, la prostitució.

D’aquesta col·lecció ja n’hem parlat abans (La caza de la perdiz roja i Toreo de Salón) i ja n’hem pogut apreciar la qualitat però a la seva època el concepte era tant exquisit i alhora car que no tingueren l’èxit desitjat. El llibre d’avui, Izas, rabizas y colipoterras, fou l’excepció que confirmà la regla i aquest èxit de vendes es degué, sense cap mena de dubte, al tema que tractava i per l’escàndol que provocà en publicar-se el 1964. El llibre fou dissenyat, seguint les directrius dels anteriors llibres, per Cristián Cirici i Oscar Tusquets a base de paper cuixé per a les fotografies de Joan Colom i paper acartolinat verdós per al text de Camilo José Cela. A més la coberta s’utilitzà unes àgils diagonals compostes per tota una sèrie de contactes fotogràfics que ja ens insinua la manera de treballar de Joan Colom amb la feina de camp directa i la feina posterior d’analitzar el material fotografiat entre l’atzar i la intuïció com ja veurem més endavant. De fet Esther Tusquets definí a Joan Colom com a insigne retratista de putas, a las que llevaba años espiando obsesivo, con la cámara escondida bajo la gabardina.

El llibre compta amb el text de Camilo José Cela que el va escriure a partir de les fotografies malgrat l’advertiment final (igual que a Toreo de Salón) que las fotografías que ilustran este libro se insertan únicamente por su valor artístico y documental, sin que, por otra parte, los textos de Camilo José Cela guarden relación alguna con las personas que aparecen fotografiadas, ni las quieran aludir. El text que juga entre la mofa i el sarcasme és molt representatiu de la manera eruditament grollera d’escriure del Premi Nobel, cosa que sembla que li disgustà a Joan Colom per la certa manca de respecte que representava vers les meuques fotografiades. És evident que les fotografies el van a esperonar tant que l’escrigué ràpidament (des del gener al febrer de 1963) i va triar com a títol un poema anònim del Cancionero General del 1557 d’Anvers on es citen les diverses maneres d’anomenar les prostitutes:

De quantas coymas tuue Toledanas
De Valencia Seuilla y otras tierras
Yças Rabiças y Colipoterras
Hurgamandera y Putaraçanas.
de quantas siestas noche y mañanas
Que venian a buscar dando de zerras
Las Vargas la Leonas y las guerras
Las Mendez, la Correas y Gaytanas.
Me veo morir agora de penuria
en esta desleal isla maldita
pues mas a punto estoy que sant Hilario.
Tanto que no se yguala a mi luxuria
ni la de fray Alonso el Carmelita
ni aquella de fray Treze el Trinitario.

El que és sorprenent és que un llibre com aquest fos publicat en plenes celebracions dels 25 Años de Paz del franquisme que pretenien donar una imatge impol·luta d’Espanya i que emfatitzaven les virtuts virtuals del seu règim. La mateixa Esther Tusquets explica com aquest llibre passà la censura de forma anòmala a través del nou ministre de Información y Turismo, Manuel Fraga: El libro había pasado censura de modo irregular, debido a la amistad que unía a Cela con Fraga (fue Cela quien se lo pasó directamente al ministro, saltándose todos los trámites), causó un escándalo ¡y fue el primer best seller de Lumen! Hem de pensar que encara faltaven fins i tot dos anys per a l’aprovació de la Ley de Prensa (1966) i que la censura era un element permanent. Malgrat això, i com sempre en les dictadures qui mana és el de dalt i el que pot fer i desfer aleatòriament o per amistat com molt bé demostra el ministre franquista Manuel Fraga.

Així doncs, aquest fou el primer llibre de Joan Colom, tot un pas cap a la seva professionalitat que, degut precisament a aquesta publicació com veurem, contradictòriament quedà estroncada. Joan Colom treballava com a comptable i a estones lliures es va dedicar a fotografiar la Barcelona més oculta de les mirades oficials, la del Barri Xino. La zona de les prostitutes, però, la fotografià amb un abric que ocultava la màquina de fotografiar amb la que es passejava pels seus carrers i anava disparant a l’atzar però amb intuïció per poder polir la composició en el laboratori fotogràfic de casa. Aquest sistema li va permetre una gran llibertat de moviment i d’espontaneïtat en el resultat final fotogràfic. És tant espontani que és corprenedor perquè no intenta ni endolcir ni degradar una realitat sinó de mostrar-la tal com és, sense ornaments. Gairebé com si li donés la raó a Capa que afirmava que si les teves fotos no són bones és que no eres prou a la vora.

Joan Colom es vinculà a la fotografia de manera tardana, als 36 anys, i entrà a l’Associació Professional de Fotografia de Barcelona i exhibí la seva obra en solitari per primera vegada amb l’exposició titulada “El carrer” a la Sala Aixelà, de la mà de J.M. Casademont el 1961. Ironicament Joan Fontcuberta diu que fou Oriol Maspons qui va pensar que les fotos de les putes eren cosa bona per a un nou títol de la col·lecció “Palabra e Imagen” i va proposar la idea a Lumen. Maspons, que tenia un olfacte i un ull sagaços i només comparables amb la seva mordacitat, afegia amb aquesta iniciativa un nou argument a les raons per les quals la història el recordarà més pel seu paper d’agitador orgànic de la seva generació que per la seva producció creativa. Altres fonts comenten que en principi s’havia pensat en publicar tot el reportatge de Joan Colom sobre el Barri Xino però que fou Camilo José Cela qui canvià aquesta orientació i es declinà per a parlar només del tema de la prostitució.

Com que Lumen havia signat un contracte amb Camilo José Cela per a la realització de tres textos (el primer fou Toreo de Salón i el tercer no s’arribà a publicar mai) li passaren les fotografies per a que escrigués el segon text contractat. És curiós el que Esther Tusquets comenta de com anaven els contractes amb els escriptors del moment i diu que en Cela fou el primer que abans de parlar de res parlava de diners i afegeix que unos años después –no muchos- esto sería lo normal (se discutirían los derechos del autor con su agente literario y la negociación se centraría en el aspecto económico), pero en los años 60, para bien y para mal, se hablaba mucho menos de dinero. Quedamos, pues, las dos -amb una companya de Lumen- bastante desconcertadas.

En el cas de les fotografies li compraren els drets de reproducció per a publicar el llibre. Conjuntament amb el text de Cela el llibre destaca per la seva cruesa sense concessions el que va provocar com hem dit un petit escàndol. Esther Tusquets ens comenta que las fotografías de Colom (entonces apenas conocido y hoy Premio Nacional de Fotografía -2002-), que iban a ser el punto de partida de Izas, eran imágenes de unas mujeres terribles, hundidas en el último peldaño de la miseria, patéticas algunas hasta caer en la monstruosidad. De nuevo Cela se ciñó absolutamente al trabajo de Colom, con unos textos descarnados, salvajes. Se trataba, como en el otro libro, de personajes reales, fácilmente reconocibles, y la única furcia atractiva y joven –una muchacha vestida de blanco y en distintas poses- presentó una denuncia pero no acudió al acto previo de reconciliación y todo quedó en agua de borrajas. Malgrat que la sang no arribà al riu Joan Colom quedà tocat d’aquest afer i es retirà del que havia de ser una prometedora carrera fotogràfica. Pensem que el crític i agitador del món fotogràfic barceloní J.M. Casademont havia di que ... con Colom se llega a la cúspide de todo un movimento... Continuà fotografiant però per a ell mateix i no fou fins molts anys més tard que hom el convencés per a fer públiques les seves impagables fotografies sobre Barcelona.

Les fotografies de Joan Colom ens porten a un cert vouyerisme que ens planteja els límits del que és moral o no. De fet, un llibre així on tothom surt a cara descoberta no hagués provocat una querella, sinó com diu Joan Fontcuberta, moltíssimes i seria un llibre que no es publicaria. Colom el que pretenia era sense cap mena de dubte captar el carrer com a teatre humà i mostrar la vida del submón dels desheretats, amb tota la seva cruesa. Per això va recòrrer a la clandestinitat de la presa perquè sinó no hagués captat la vida tal com era. Joan Colom sempre diu que jo faig el carrer, i és cert perquè com va dir el sistema de treball m’havia de permetre fer fotografies de manera regular i continuada, setmana rere setmana, sense posar en perill la meva integritat física i sense perdre la capacitat d’atrapar les situacions de manera viva i espontània. De fet aquest sistema el tornà a utilitzar per a unes fotografies del judici del Cas Rovirosa per a la Gaceta Ilustrada en les que va poder captar clandestinament els protagonistes d’aquest sonat cas.

Joan Colom aconseguí crear un estil propi El seu estil es caracteritza precisament per una certa despreocupació plàstica i un afany testimonial, tal com raja. Podríem buscar com a precedent a Brassaï i el seu Paris de nuit (1933) però la càrrega estètica que té li treu protagonisme al fet testimonial. En el cas de les fotografies de Sagarra (anys 30) i malgrat que no hi ha intensions plàstiques les i els protagonistes ja sabien que els anaven a fotografiar i posaven per a l’ocasió, el que els treu espontaneïtat. Potser Margaret Michaelis (1936) és la fotògrafa que més precedent pot arribar a ser de Joan Colom malgrat que quan es publicaren les seves fotografies a la revista AC del GATCPAC no hi feren constar la seva autoria. No fou fins una dècada després de Joan Colom quan una nova generació, i en aquest cas de fotògrafes femenines, donaran una nova visió del tema de la prostitució utilitzant en alguns casos la clandestinitat per a aproximar-se més al tema. És el cas de Carnival Strippers (1976) de Susan Meiselas, Das ist ja zum Peepen (1983) d’Elisabeth B., Dirty Windows (1996) de Merry Alpern i The Lusty Lady (1997) d’Erika Langley.

 

 Índex final del llibre

El llibre aprovat directament per Manuel Fraga fou ignorat per la crítica franquista del moment i va ser el boca orella el que va permetre que fos el primer èxit de Lumen. A l’exterior la Mostra di Venezia li atorgà el Lleó de Bronze en la categoria de Premi internacional a la millor col·lecció de llibres o a la millor revista dedicada al cinema o a la fotografia. Aquest premi agafà l’editorial i els seus protagonistes desprevinguts perquè no s’hi havien presentat i ni tant sols coneixien el premi! A partir d’aquest moment el llibre i la col·lecció tingueren el reconeixement internacional que es mereixia i com a tal és dels pocs llibres espanyols que consten en l’ampli catàleg (discutible però una autèntica referència) de The Photobook de Martin Parr i Gerry Badger i que surt a totes les antologies sobre aquest tipus de llibres.

El sempre sarcàstic Joan Fontcuberta fa una lectura de la publicació de Izas, rabizas y colipoterras molt aguda i el titlla com l’apropiació “gauchedivinista” del Barri Xino, com la reivindicació per un sector culte i progressista de la burgesia catalana d’una marginalitat canalla que així esdevé marginalitat castissa, i contribueixi a construir, malgrat la distància social i ideològica, l’imaginari col·lectiu barceloní de postguerra.

BIBLIOGRAFIA:

FERNÁNDEZ MELERO, PEDRO. Serie Palabra e Imagen. Editorial Lumen. Madrid, Real Sociedad Fotográfica, 2008

FONTCUBERTA, JOAN. Los colores de la carne. Granada, Diputación de Granada, 2007

TUSQUETS, ESTHER. Confesiones de una vieja dama indigna. Barcelona, Bruguera narrativa, 2009.

PARR, MARTIN i BADGER, GERRY. The Photobook: A History volume I. Londres, Phaidon Press Inc., 2004

VARIS AUTORS. Joan Colom. Fotografies de Barcelona, 1958-1964. Barcelona, Lunwerg editores, 2005


Nota: Per a veure els comentaris heu d'anar a l'apunt del Piscolabis Librorum