Historia de una mujer d'Eusebi Planas (1880), la culminació de la litografia a color

A vegades tinc un cert remordiment d’haver propagat en apunts del bloc gairebé exclusivament el vessant pornogràfic de les il·lustracions d’Eusebi Planas, quan en realitat són una una minoria de la seva extensa producció. Quan hom fa una cerca per Internet i posa “Eusebi Planas” al buscador, troba com a primeres opcions dades referides a aquesta part de la seva producció, de manera que s’aboca al lector o el curiós al menysteniment de la majoria de la seva feina i la de més transcendència pública, la que li va donar fama a la segona meitat del segle XIX com al millor il·lustrador del moment -i sobretot de novel·les per entregues a Catalunya i fins i tot a Hispanoàmerica. Això és degut al fet que hi ha ben poca cosa a la xarxa sobre Eusebi Planas, malgrat hi hagi dues bones biografies en format llibre: la de Salvador Bori (pseudònim de Jaume Passarell) (1945) i la de la Pilar Vélez (1999). Però com que les cerques d’Internet provoquen un cert desviament de la realitat -perquè el que va ser creat abans d’Internet no existeix, si no és que algú n’ha fet esment expressament- avui intento pal·liar una mica aquest dèficit amb un merescut apunt sobre l’obra mestra d’Eusebi Planas.

Historia de una mujer (1880), fou presentada amb una enquadernació en tela espectacular, amb unes decoracions eclèctiques pròpies d’aquesta època premodernista. Tant el títol de l’obra, Album de Planas, com la decoració són deguts a uns ferros d’enquadernar que Eusebi Planas reaprofità per a vàries de les seves obres litogràfiques, com són La dama de las camélias o Academias de mujer. La coberta amb un senzill Album de Planas ja denota que n’hi havia prou amb el nom d’Eusebi Planas per promocionar una obra impresa, fos el que fos el que hagués fet. El mateix Apel·les Mestres va comentar una vegada que Eusebi Planas fou l’únic il·lustrador -fins aquells moments- que havia viscut bé de la seva feina com a dibuixant i que tenia un prestigi indiscutible.

A diferència del que normalment feia Eusebi Planas en il·lustrar (amb xilografia o litografia però sempre en negre) novel·les per entregues a partir de textos aliens, en aquest cas s’aboca a confegir un àlbum únicament d’il·lustracions (cromolitografies, a color) en gran foli (44 x31,5 cm.) en el qual les imatges són les protagonistes i només són reforçades per uns textos mínims a la part inferior de cada làmina, que acaben d’explicar l’argument de la història. Aquests textos -descriptius o dialogats- tenen una gran quantitat d’expressions amb un doble sentit de caire picaresc, com de burlesque o vodevil, més o menys eròtic. Aquesta característica, juntament amb alguns dels trets del dibuix que després esmentarem i la temàtica- que gira a l’entorn de la vida de la Clara, una noia promiscua- en feia un llibre atrevit per l’època i fins i tot provocador o transgressor, sense passar el límit del que podria tolerar la censura.

 Dibuix original (Col·lecció RSM) i cromolitografia final

Aquestes il·lustracions estèticament són postromàntiques i segueixen l’estela francesa de Paul Gavarni, però amb una tendència a triar només les coses estèticament boniques, esquivant sempre els temes antiestètics. La il·lustració és de dibuix subtil i gràcil, amb un gran domini del traç que demostra el mestratge que l’artista tenia del llapis litogràfic i sobretot de la composició dels personatges en escena. Estèticament és interessant contrastar aquest àlbum amb el que publicà el seu deixeble Joan Aleu titulat La vida alegre (1882) ja que el seu seguidor és molt més rígid, sense la gràcia de l’Eusebi Planas que podem observar aquí. Per valorar amb més justícia les virtuts d’Eusebi Planas és interessant contrastar l’únic dibuix original que en coneixem (Col·lecció RSM) amb la cromolitografia corresponent. El dibuix i la cromolitografia són iguals compositivament, és a dir que el gravat no reprodueix la imatge invertida del dibuix (efecte mirall) com passa habitualment quan es tradueix a gravat un dibuix preexistent, el que demostraria que en aquest cas Eusebi Planas respectava la composició original en passar els seus dibuixos a gravats, encara que això li comportés un esforç suplementari. La cura que tingué l’artista en aquest àlbum va ser ben recompensada amb 500 pessetes per il·lustració, el que suposaria 25.000 pessetes per tot l’àlbum! Una autèntica fortuna, per l’època.

Amb aquestes publicacions es va fer famós pel to d’un cert erotisme que impregnava la seva obra i que es traslluïa en un tipus de dona sempre igual. Una cara estereotipada, un cos amb pits generosos, cintura estreta i malucs amplis (model diàbolo) componien un ideal estètic que fou acceptat per una clientela burgesa que s’emmirallava en el model divulgat per Eusebi Planas. Això fou precisament una de les claus del seu èxit, ja que aquest erotisme tou, d’escots generosos, va comportar que fos reclamat per il·lustrar moltes de les novel·les per entregues del moment, ja que el seu nom i les il·lustracions que feia asseguraven l’èxit de vendes. Però aquest model estereotipat de dona -que quedà passat de moda poc després, en plena època modernista- fou precisament el que provocà que se l’acusés de carrincló i que el seu nom fos oblidat poc després, malgrat la fama que havia tingut en el moment àlgid.

Pel que fa a l’argument, Historia de una mujer, no era original ja que seguia la tendència d’un tipus de literatura que es va produir a França, en la qual una cocotte passava per totes les estacions del via crucis lupanar, del succès a la chutte. A Catalunya, anteriorment (1866), Josep Armet ja havia il·lustrat una història semblant en el seu àlbum Vida d’una dona que ja vam veure en un apunt anterior i que considerem el primer àlbum d’historietes a Espanya, i en català! A més, més o menys en el mateix moment, es va publicar la novel·la pornogràfica amb il·lustracions anònimes (fàcilment atribuïbles a Eusebi Planas mateix) titulada Paca. Aventuras feminales (vers 1879). Totes tres obres tenen el mateix fil argumental: una noia jove, amb ànsies d’aventures, fama i diners, s’embolica amb una successió d’homes de posició folgada amb els quals viatja i es diverteix,i a qui –inevitablement- enganya i abandona per un altre... per acabar finalment sent víctima de la pobresa i la sífilis, la gran espasa de Damocles per a tothom (homes i dones) qui mantenia relacions carnals fora d'únic supòsits acceptable per la moral establerta: el matrimoni. En el cas d’Historia de una mujer, però, el final no és tant dramàtic com en els altres dos casos -que acaben amb la mort prematura de la protagonista- i és acollida en un hospici.

Malgrat tot no deixa de ser curiós que un argument així, més propi d’una novel·la carca amb moralina, que propugna que qui va pel mal camí acaba malament, estigui a mans d’uns il·lustradors que amb les seves imatges pretenien un efecte ben diferent del missatge final. Aquest element contradictori, que fins i tot podríem titllar d’hipòcrita, ressalta encara més en la novel·la pornogràfica i clandestina Paca, aventuras feminales  la finalitat de la qual és purament la de l’excitació sexual del lector. Llevat del cas extrem de Paca, hem de suposar que la intenció aparentment moral de l’argument era més per nedar i guardar la roba de cara a la censura, ja que no hem d’oblidar les dates de la seva publicació -en ple règim de la Restauració borbònica-, que no pas per instruir, o fer un advertiment moral al lector.

L’editor d’Historia de una mujer, com hem vist, fou el seu deixeble Joan Aleu i Fugarull, qui li havia editat -en segona edició (1880) ja que la primera (1879) fou de Seix Editores- la seva versió monumental en gran foli de La dama de les Camelias d’Alexandre Dumas, amb cromolitografies de Planas i caplletres i culdellànties d’Apel·les Mestres. Així doncs, el 1880 van reprendre la col·laboració entre mestre i deixeble i es tirà endavant el projecte d’Eusebi Planas, que per les signatures de les cinquanta cromolitografies –totes signades i datades- que componen l’àlbum d’Historia de una mujer, podem datar-ne l’execució entre el 1878 i el 1880 mateix. L’èxit devia ser impressionant ja que, malgrat el preu elevat que havia de tenir, es va exhaurir tan ràpidament que, el 1880 mateix, l’editor Trilla i Serra en feu una segona edició de gran qualitat però amb els colors una mica més espessos, menys transparents que la primera edició.

L’altra pista que ens permet copsar-ne l’èxit és que Eusebi Planas intentà repetir-lo, primer amb l’àlbum Las cuatro sotas (1881) i després amb Academias de mujer (1884), ambdues obres editades per Joan Aleu i Fugarull. De l’èxit o el fracaç de Las cuatro sotas poc podem dir perquè no en tenim notícies, però sí que observem en l’anunci de la contraportada de la carpeta amb què es venia, que hi havia una sèrie de projectes (Las cuatro fases de la luna...) que no es portaren a terme malgrat estar anunciats com a obres d’immediata publicació. Alguns d’aquests títols, conjuntament amb altres, foren publicats, ja mort Eusebi Planas, pels seus deixebles Sanuy i Serinyà, dintre de la col·lecció titulada Colección humoristica (1898) amb cromolitografies i paper de baixes qualitats... però això ja forma part d’un futur apunt.

De les Academias ja en vam parlar abastament en un anterior apunt i, sense cap mena de dubte, tingué el seu èxit malgrat que la difusió fos restringida a causa de la temàtica, que era molt al límit d’allò que podia ser publicat legalment. La prova d’això és que posteriorment Joan Aleu intentà fer una segona versió d’acadèmies que probablement no s’arribà a publicar. Joan Aleu mateix, però, publicà el 1882 l’esmentat àlbum La vida alegre, semblant a la Historia de una mujer, amb una estètica filial del mestre tan marcada que vàries vegades els experts l’han atribuïda erròniament a Eusebi Planas. Aquest àlbum, sense cap mena de dubte, devia voler aprofitar l’èxit de les sèries que hem comentat, incidint una vegada més en la història de la noia perduda que ja hem comentat.

Aquest cúmul de grans publicacions cromolitogràfiques en els primers anys de la dècada dels vuitanta del s. XIX, però, contrasten amb la sequera productiva que a partir d’aquest moment d’èxit patiria Eusebi Planas. Si observem el llistat de llibres il·lustrats per Eusebi Planas que s’inclou en la biografia escrita per Pilar Vélez (en essència molt vàlida, malgrat que caldria fer-li alguns retocs) veiem que els anys 60 (amb 66 llibres il·lustrats) i 70 (amb 59 llibres il·lustrats) són els de màxima producció bibliogràfica del nostre artista, que contrasten amb la dècada dels 80 (13 llibres il·lustrats), incloent-hi els que hem comentat.

Aquestes dades són sorprenents perquè sempre s’ha considerat, i és així, que aquestes litografies i cromolitografies representen el punt culminant de l’obra d’Eusebi Planas. Llavors, com s’entén que a un artista com ell se li estronquessin els encàrrecs per il·lustrar llibres, justament quan més fama tenia? És un misteri per al qual no tenim respostes concretes i hi podrien haver incidit diverses raons que no són excloents. Per un costat, veiem que la seva cotització devia pujar moltíssim a partir d’aquests àlbums, com hem vist amb la quantitat elevada que cobrà per il·lustrar la Historia de una mujer.

Potser aquesta circumstància econòmica, conjuntament amb el fet que la litografia ja estava més a l’abast d’altres artistes (encara que no amb la qualitat d’Eusebi Planas) que podien oferir preus més competitius, i que en aquest mateix moment començaven altres mètodes de reproducció fotomecànics -més propers a la manera de fer de l’Apel·les Mestres o un Josep Lluís Pellicer, per posar només dos exemples qualitatius- podrien explicar aquest buit d’encàrrecs. A això hem de sumar el fet que la litografia deixava de ser la tècnica reina i que la xilografia de traducció i els dibuixos reproduïts fotomecànicament començaven a prendre un relleu que finalment la fotografia se l’emportaria, fins a consolidar-se com la il·lustració definitiva.

L’altra circumstància podria ser paral·lela al que hem comentat i podria estar vinculada a la seva producció pornogràfica. Salvador Bori en la seva biografia ja insinua que Eusebi Planas tingué problemes amb la policia per aquest tema (que inclogué un registre i confiscació de material eròtic i pornogràfic del seu taller) i la descripció que Raimon Casellas fa del seu taller (i que Pilar Vélez reprodueix) ens ajuda a pensar que potser aquesta tasca clandestina –un cop posada a la llum pública- li passà factura, si és que aquests esdeveniments es van produir precisament a principis dels anys 80, cosa que desconeixem, ja que sabem el fet però no la data. Tot plegat podria explicar que la fama d’Eusebi Planas minvés i que aquelles il·lustracions que feien vendre més novel·les per entregues ara se li haguessin girat en contra i que el sector editorial de la literatura popular li girés l’esquena. No ho sabrem mai, perquè d’això no hi ha cap indici, i les cròniques mortuòries d’Eusebi Planas no comenten en cap moment aquesta mena de detalls, com si això no hagués passat mai.

I per finalitzar, un altre aspecte interessant de la Historia de una mujer és la informació que es troba a Internet respecte al fet què és considerada com el primer còmic mexicà. Segons les dades que se’ns faciliten, la companyia tabaquera El Buen Tono encarregà a Eusebi Planas la realització de 102 cromos (ampliant la història de l’àlbum original amb més escenes) com a promoció per als seus cigars. Malgrat que aquesta informació es troba repetida diverses vegades a internet sense facilitar més dades i que hi ha la reproducció de dos suposats cromos d’aquesta sèrie (de característiques qualitatives prou diferents entre ells), poc sabem del tema. Thelma Chamorro, en la seva monografia sobre els cromos d’El Buen Tono, afirma que no se sap quan fou fundada aquesta companyia, malgrat que les primeres dates fiables són del 1895, quinze anys després de la publicació de l’àlbum de la Història de una mujer i només dos anys abans de la mort de Planas. A més, malgrat donar moltes informacions sobre els cromos d’aquesta marca, no esmenta aquesta sèrie ni cap vinculació d’Eusebi Planas amb l’empresa. Per això hauríem de deixar en quarentena aquesta informació que tothom repeteix. Hi ha fins i tot alguns llibreters de vell que arriben a afirmar –sense especificar la font- que primer foren els cromos d’El Buen Tono i després l’àlbum cromolitogràfic.

En fi, aquest és un apunt molt llarg però crec que Historia de una mujer és una de les obres cabdals de la impremta barcelonina -i fins i tot espanyola- i calia dedicar-li un monogràfic en el qual tinguessin cabuda els múltiples aspectes que hi havia en joc i que ens permeten valorar amb justícia la importància d’aquest projecte editorial. A partir d’ara, parlar d’Eusebi Planas ens ha de ser una mica més fàcil ja que cal destacar la seva gran tasca com el gran renovador de la litografia del s. XIX i de la cromolitografia. Aquestes tècniques, però, minvaren justament quan Eusebi Planas entrà en declini i si ell fou substituït per altres artistes més propers a una estètica modernista aquestes tècniques foren substituïdes per les més modernes dels fotogravats. Un paral·lelisme final molt interessant en un autor també molt interessant que cal reivindicar.

BIBLIOGRAFIA

BORI, SALVADOR. Tres maestros del lapiz de la Barcelona Ochocentista. Padró, Planas, Pellicer. Barcelona, Ediciones Librería Millà, 1945. 

CHAMORRO, THELMA. Imágenes de México. Las historietas de El Buen Tono de Juan B. Urrutia 1909-1912. México, Instituto Mora, 2002

VÉLEZ, PILAR. Eusebi Planas (1833-1897). Il·lustrador de la Barcelona vuitcentista. Barcelona, Curial edicions catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.  

 

Album de naipes modernistas (1890 aprox.), el sexe explícit a través dels jocs de cartes

Per una qüestió de moral d’arrel llibertària a casa sempre van estar prohibits els jocs de naips. De petits, màxim teníem el joc de les famílies i poca cosa més. Aquesta rígida moral laica deia que el joc era sempre l’esca de molts mals i que darrera del joc s’amagaven moltes coses que els petits no sabíem veure. Potser per això des de menut sempre m’ha fascinat l’estètica dels naips, com si fos un codi secret al que no podem acabar d’accedir. Mai no vaig aprendre a jugar a cap joc col·lectiu de cartes (de fet, ni al solitari!). Només el meu avi matern, catòlic convençut, com aquell qui no vol la cosa, quan era a casa nostra jugava al solitari amb una baralla espanyola i ens ensenyà algun joc innocent amb les cartes, que ja ni recordo.

Malgrat que a casa -i a casa de moltes famílies com la nostra- deien que el joc és l’origen de gairebé tots els vicis i mals socials i el causant de greus desavinences i fins i tot baralles greus, no crec que haguessin vist mai aquest Album de naipes modernistas (ni tant sols crec que n’imaginessin l’existència!) estampat en quart (15 x 10 cm.) i fet, teòricament, a Getafe el 1290! El peu d’impremta –per tal d’escapar-se d’accions legals de l’època- és fals, tant pel que fa a la ciutat com a la data. Malgrat tot, l’estil d’aquestes cromolitografies l’hauríem de situar com un imprès de Madrid del 1890 (potser la data del 1290 només canviava el número de les centenes). L’exemplar és enquadernat amb pergamí fet molt posteriorment, cap a mitjan s. XX, ja que les tapes originals començaven a fer-se malbé i el propietari devia voler conservar-lo en el millor estat possible.

El paper industrial, típic de finals del s. XIX, d’un gramatge baix no ha permès que aquest àlbum fos utilitzat mai com a cartes per jugar, perquè no resistiria ni la primera partida i les cartes es doblegarien i arrugarien. Només una reedició de 500 exemplars dels anys 90 del segle XX, realitzada per Nasvil Coleccionismo passà les cartes a dimensió d’octau (9,5 x 6 cm.) impreses sobre un paper encartonat vàlid per a la funció de naip. Malgrat aquest facsímil recent en format de cartes, la seva funció fou molt més de gaudi sexual i de divertimento que no pas de joc de naips.

Però, quina deu ser la història d’aquest àlbum tan curiós? Com tota publicació clandestina (recordem que les penes per comerç i possessió de pornografia eren greus i comportaven presó i multes amb imports elevadíssims) en tenim molt poques dades.

El primer a dir d’aquesta col·lecció és que es tracta d’una baralla de transformació, que és com s’anomenen els jocs de cartes que s’allunyen de les imatges estereotipades dels jocs convencionals per incloure elements diversos, amb intensions d’allò més variades des de cartes publicitàries i infantils a pornogràfiques, passant per les de sàtira política, per exemple.

És una baralla espanyola i per tant conté els quatre pals (ors, espases, bastos i copes) però comprèn només 40 de les 48 cartes que tindria el joc complet. A què es deu aquesta primera anomalia, que coincideix amb una altra sèrie també pornogràfica estampada a Barcelona per aquesta època? La clau crec que l’hem de buscar en el joc de moda de molts dels salons burgesos i aristocràtics de l’Espanya del s. XIX: el tresillo.

Per jugar al tresillo, com es diu en els Preliminares indispensables d’un dels manuals convencionals de l’època per aprendre a jugar a aquest joc de cartes: La baraja se compone de cuarenta cartas: como los ochos y nueves de los cuatro palos no tienen importancia ninguna, se separan antes de principiarse el juego. Aquest descartar prèviament les cartes del vuit i del nou -que són les que falten a l’àlbum- és el que explicaria que ja directament no es considerés necessari crear-les ni imprimir-les. Cal saber que de la mateixa època també es conserva un joc de cartes cromolitografiat de contingut pornogràfic il·lustrat pel cercle d’Eusebi Planas (famós dibuixant i gravador de la segona meitat del s. XIX a Barcelona, de renom internacional) al qual manquen aquestes mateixes cartes (conservat al Museu Fournier de Vitòria) i que el mateix Eusebi Planas edità unes litografies en què, a partir d’expressions diverses del joc del tresillo, representà diverses escenes pornogràfiques.

Els protagonistes dels naips que comentem avui són una sèrie d’homes i dones amb el mínim de roba per ser identificats temàticament. El model masculí correspon a un estereotip més o menys atlètic, mentre que per al cos femení se segueix el cànon estètic imperant a l’època de forma de diàbolo (força pit, cintura estreta i malucs amples) i acostumen a portar sabates i mitges, malgrat anar nues de la resta del cos, com era habitual representar-les en la pornografia del moment.

La tradició de les cartes eròtiques ve d’antic i se’n coneixen exemples ja del segle XV, tot i que fou durant els segles XVIII i XIX quan tingueren una fabricació i comercialització relativament àmplia.

Aquestes cartes pornogràfiques són un compendi de les mil i una possibilitats del sexe heterosexual de gaudi masculí. L’homosexualitat queda descartada i només és representen escenes de lesbianisme per a excitació masculina, com era habitual en la pornografia d’aquesta època. El que sobta, però, és que en quaranta cartes hagi una tan gran diversitat de postures i possibilitats sexuals. A més de les escenes de coit amb les més variades postures hi ha altres variants sexuals com pràctiques de pluja daurada, masturbació cubana, fel•lacions, cunnilingus, lesbianisme, sodomitzacions, dobles penetracions, sortidors d’esperma i de flux femení, sadisme, masoquisme i fal·lus voladors, entre diverses representacions genitals. Entre aquestes representacions també n’hi ha de fal·lus equins clarament trempats (en l’11 de cada pal) malgrat que la imatge no tendeix en cap moment cap a la zoofília (cosa de la qual hi ha algun exemple en materials de la mateixa època), sinó que és més aviat un acudit més dintre el devessall sexual.

Cada pal de la baralla, però, té una especialitat temàtica dintre d’això que en diem naips de transformació. Així, doncs, els ors aprofiten el cercle de les monedes com a marc per situar-hi tota mena de representacions genitals. Aquest emmarcament tant pot ser l’anvers de moneda com la representació d’una mena de lent que amplia allò que emmarca: les parts anals i vaginals d’algunes de les protagonistes dels diversos números dels naips.

El següent pal de la baralla és el corresponent a les copes. És potser el pal més dur per a l’època, perquè a més d’irrespectuós vers l’estament eclesiàstic (els protagonistes són monges clarisses i monjos franciscans amb la tonsura corresponent, és a dir pertanyents a ordes coneguts pel seu vot de castedat) és clarament blasfem. Recordem que la copa plena de vi fa referència a l’eucaristia i precisament en l’as apareix una gran copa amb aureola (representant un calze) adorada pels seguidors nus de Sant Francesc. L’anticlericalisme furibund que veiem en aquest pal cal relacionar-lo amb el d’arrel liberal que estigué present en determinats cercles burgesos que s’enfrontaren a l’Església per conflictes ben diversos i de base econòmica en la majoria de casos.

El tercer pal, el de les espases, està ambientat en l’edat mitjana, una època propera a la data del 1290 que dóna el peu d’impremta fals. La forma fàl·lica de l’espasa no és aprofitada en les escenes de les cartes i només el mànec d’algunes espases té forma de petit fal·lus. El que sí és rar d’aquest pal són les dues il·lustracions amb temàtica sadomasoquista ja que en la pornografia espanyola del s. XIX són realment excepcions. Així doncs, en la carta nº 3 hi veiem una dona guerrera lligada de mans i peus i en el nº 12 una amputació del membre erèctil del rei.

a) Escultura de bronze de Príap, I aC. (Gabinet Secret del Museu de Nàpols). b) Bordel Patriotique, institué par la Reine des François, por les plaisirs des Députés à la nouvelle Législature,... París, 1791. c) Carta de l'Album modernista.

El darrer pal de què es compon l’àlbum és el dels bastos, amb moltes connotacions iconogràfiques romanes. Uns dels llibres eròtics que més circularen des del s. XVIII i durant tot el s. XIX foren els que reproduïen gravats de les troballes arqueològiques de Pompeia, centrats sobretot en els objectes i pintures de la temàtica que tractem. Per això, aquest pal reprodueix els bastos com a macrofal·lus amb ramificacions microfàl·liques com hom veu en alguns objectes pompeians. A més, la figura de Príap -que es troba enmig de la figura nº 4- acaba de confirmar les fonts de què veu l’artista anònim per fer aquest joc de naips, com ho feren anteriorment altres llibres pornogràfics. Certes formes de fal·lus i els fal·lus voladors dels ors certifiquen aquesta influència pompeiana.

Naips de transparències reproduits a La Sota nº 22-23 i les seves cartes corresponents de l'Àlbum modernista

Aquest conjunt d’il·lustracions pornogràfiques, però, té una edició paral·lela en un joc de naips per a ser utilitzat com a tal, imprès poc abans que aquest àlbum. A l’enquadernació posterior del present àlbum figura una inscripció per la qual Se recomienda la baraja de naipes transparentes. Què vol dir això? En el seu estudi sobre el tema Enrique García Martín ressalta que durant el s. XIX aquesta mena de baralles foren comunes. Eren baralles (9,7 x 6 cm.) que a primer cop d’ull semblaven normals, però que si hom les posava a contrallum, especialment davant la flama d’una espelma o del ble d’una làmpada d’oli, hi podia veure una sèrie d’imatges eròtiques translúcides. El truc emprat per a aquests jocs visuals consistia a què els naips tinguessin dues capes de paper. L’anvers de la capa que conté la imatge pornogràfica és encolat al mig, mentre que la part posterior és llisa i de color blanc, sense els típics tramats acolorits dels revers de les cartes. Només així, i amb un cert esforç i, algunes vegades força imaginació, es pot veure allò que s’hi amaga. Si alguna vegada aneu a Vitòria us recomano que visiteu el Museu Fournier, on trobareu exemples d’això que us expliquem, exposats entre molts altres exemplars de naips interessants per raons molt diverses.

Naips de transparències reproduits a La Sota nº 22-23

Així, doncs, aquest joc de cartes de les transparències conté el mateix repertori d’imatges que l’àlbum i havia de ser anterior a la publicació del mateix, ja que es publicita en l’àlbum. Potser va ser un suggeriment d’algun client que demanà deixar-se de refinaments i transparències i passar directament a veure el tall, sense haver de fer tants equilibris. I és que sembla ser que quan alguns burgesos o aristòcrates es reunien –només homes- per jugar a cartes també es passaven informacions il·legals com ara les publicacions pornogràfiques, ja que en aquell moment i dintre d’aquests cercles, es considerava la pornografia (sempre que no ho veiés la dona ni el confessor) de gust exquisit i refinat.

D'aquest joc de naips se'n va fer una segona versió vers els 1930', segurament per iniciativa del local d'esbarjo Bataklan -malgrat que semblin estrangeres en constar-hi Bataklan Card's París" per a despistar a la censura- que també va publicar per aquesta època una revista sical·líptica. Aquesta baralla copia els models iconogràfics dels Naipes modernistas però en ser d'unes mides més reduïdes (9 x 6 cm.) sense tant de detall i amb dibuixos més esquemàtics utilitzant a més dues tintes. Així doncs, no fou fins que el material d’aquesta temàtica es popularitzà, a principis del s. XX, i estigué a disposició de totes les capes socials mitjançant certes publicacions periòdiques o novel·les anomenades verdes o sical·líptiques de preus econòmics, que hom la considerà de mal gust i xarona. Curiosament, fou en aquest moment quan naixeren les Lligues del Bon Mot, les lligues antipornogràfiques... però aquest és un altre tema del qual ja parlarem un altre dia.

Més endavant, el 1984, la fàbrica de naips Heliodoro en va fer una nova versió, amb els colors molt distorsionats i mantenint la transperència pornogràfica dels naips originals.

BIBLIOGRAFIA:

GARCÍA MARTÍN, ENRIQUE. El erotismo en los naipes. Madrid, La Sota nº 22-23, 2000.

VECIANA, PEDRO DE. El tresillo. Tratado que resuelve todas las dudas, dirime las controversias y abarca la infinidad de lances que comunmente se presentan en este juego. Sistema simplificado con sus reglas fijas y leyes penales. Barcelona, Manuel Sauri editor, 1887 (3a edició)

Acadèmies i ultraacadèmies d’Eusebi Planas, erotisme al fil de la legalitat

A en Víctor Pàmies, un dels primers lectors d’aquest bloc i rei dels blocs i que recentment en un comentari al Gazophylacium no ha vist clar un nu tendent a l’abstracció… espero que aquests els vegi millor!

De la producció eròtica i pornogràfica d’Eusebi Planas (1833-1897) ja n’he parlat al bloc i avui em vull centrar en un aspecte molt puntual de la seva producció, el de les seves acadèmies.

Aquest terme recull tot estudi de nu fet del natural per un artista i que durant molt de temps fou un dels exercicis clàssics de les acadèmies artístiques amb models professionals, tradicionalment homes i dones amb pocs recursos econòmics.

Eusebi Planas. Acadèmia (1884). Biblioteca Lambert Mata (Ripoll)

En un principi, a aquestes classes no hi podien accedir dones com a alumnes (però sí com a models), que s’havien d’acontentar pintant natures mortes, i per tant hi assistien només homes. La moral pública del moment desaprovava aquesta temàtica i feia que quedés reclosa a una situació de certa clandestinitat, cosa que li imprimia un cert caràcter eròtic. Aquesta concepció de les classes amb model viu durà durant molt de temps. El 1893, per exemple, una pintura d’un nu femení fou retirada de la Sala Parés. Josep Roca i Roca denuncià a La Vanguardia que això era culpa d’un centro artístico católico (referint-se al Cercle de Sant Lluc, inspirador del corrent catòlic del modernisme català), cuyos socios se han impuesto, a lo que se dice, restricciones tales que llegan al extremo de abstenerse en absoluto de hacer academias de mujer, ni desnuda ni vestida. Dues setmanes més tard foren retirades dues teles (una de Ramon Casas i una altra d’Arcadi Mas i Fontdevila) de la sala d’exposicions de l’Ateneu perquè podían ofender el pudor de los visitantes a la exposición.

Enquadernació de Academias de mujer d'Eusebi Planas (1884). Biblioteca Lambert Mata (Ripoll)

És en aquest ambient finisecular del s. XIX que es van dur a terme les tres sèries d’acadèmies de què parlaré avui. Eusebi Planas, que era l’il·lustrador més famós d’aquesta època, sempre introduïa elements erotitzants en les seves composicions. Així, els seus àlbums de grans dimensions com Historia de una mujer (1880), La dama de las camelias (1880) o Las cuatro sotas (1881) tenien un caire sensual força pronunciat.

Eusebi Planas. Acadèmia (1884). Biblioteca Lambert Mata (Ripoll)

El pas següent en la seva trajectòria, fou la publicació de l’àlbum amb 40 litografies titulat Acadèmias de mujer. Apuntes del natural, editat per Joan Aleu i Fugarull a Barcelona el 1884, amb fulls d’unes dimensions força grans (32 x 23 cm.) i amb la marca de la litografia de 25 x 16 cm. Fou publicat de dues maneres, amb un relligat com un llibre o en forma de carpeta amb les làmines soltes per poder-les penjar a la paret amb més facilitat. A més, es va fer un tiratge sobre cartró i sobre cartró més gruixut amb daurats laterals. Són uns exemplars tant rars que dintre de les col·leccions públiques només se’n conserva un exemplar sencer, que es troba a la Biblioteca Lambert Mata de Ripoll.

Eusebi Planas. Acadèmia (1884). Biblioteca Lambert Mata (Ripoll)

Eusebi Planas i Joan Aleu. Acadèmia (1889)

Recentment han aparegut 17 làmines més (d’un total de 20) d’unes altres acadèmies que es deurien publicar el 1889. Els dibuixos originals eren deguts a Eusebi Planas i posteriorment litografiats per l’impressor i deixeble seu, Joan Aleu i Fugarull, que havia imprès els àlbums esmentats. Aquestes noves làmines (de característiques tècniques iguals que les anteriors) devien ser publicades arran de l’èxit de les primeres acadèmies, però de les quals coneixem només aquest exemplar. A la part posterior d’una de les làmines hi ha el calc molt tènue del que devia ser la portada tipogràfica del llibre però només endevinem que s’anuncia com a “Academias de mujer” i que era obra de “Planas y Aleu”, cosa que ja diu a les litografies mateixes. La lletra petita, i que més ens interessaria per la informació que podria aportar, està tan esvaïda que ha estat impossible de llegir-la. Si algú coneix o disposa d’un mètode que en pogués facilitar la lectura (infrarojos, etc...) li agrairia que m’ho digués.

Revers d'una acadèmia d'Eusebi Planas i Joan Aleu amb el calc del text que havia d'acompanyar les acadèmies del 1889.

Aquests dos conjunts de litografies estan en el límit del que en aquella època devia estar permès publicar. El tema de les acadèmies portava als censors de bòlit precisament perquè hi havia la consideració artística pel mig. Aquests nus, però, eren molt púdics i amb ressonàncies clàssiques, amb detalls que intentaven treure càrrega sexual al tema com ara l’absència de pèl tant al pubis com a les aixelles.

Eusebi Planas i Joan Aleu. Acadèmia (1889)

També recentment hem localitzat dues fotografies d’albúmina de l’època (16,5 x 10 cm.) de temàtica eròtica, que demostren que Eusebi Planas partia precisament de models obtinguts en el mercat de la fotografia eròtica per fer aquestes acadèmies.

El paral·lelisme de la composició és total entre la fotografia i el gravat de Planas. Això sí, hi va fer molt petites correccions per adaptar la imatge a l’estètica classicitzant i suprimí els elements considerats llavors més erotitzants -i que caracteritzaven la indústria pornogràfica del moment: el pèl púbic i les mitges i les sabates, que duien les models de les fotografies com a única indumentària, ja que la figura completament nua resultava més acadèmica.

Comparació d'una acadèmia d'Eusebi Planas (1884) amb una fotografia eròtica clandestina de l'època, possiblement feta a Barcelona

Comparació d'una acadèmia d'Eusebi Planas i Joan Aleu (1889) amb una fotografia eròtica clandestina de l'època, possiblement feta a Barcelona

Casualment, a més, cadascuna d’aquestes fotografies correspon a una litografia de cada àlbum, per la qual cosa podríem deduir que era una pràctica aplicada a la resta de les litografies de tots dos àlbums.

A banda d’aquesta sèrie d’Acadèmies publicades oficialment hi ha una descripció del seu taller per part del seu amic Raimon Casellas, crític d’art i col·leccionista d’art que és molt eloqüent: Un día tuve el capricho de subir las escaleras de su taller situado en plenos barrios bajos. Era un saloncito burgués del año 1850 adornado con cuadritos y estampas pornográficos. Encima de una cómoda-papelera de caoba, unos cromos de mujeres desabotonadas, sobre una venerable arquilla de taracea, fotografías de mujeres desnudas en posiciones ultraacadémicas… en todas partes la imagen de la Eva libidinosa, reproducciones fotográficas de las fantasías, las uvas de Faleno… fotografías de desnudos femeninos… Todo clasificado por series, arreglado por paquetes, dispuesto por géneros, numerado por artículos, con la disposición que había de envidiar el más ordenado hortera de mercería. Así cuando el amateur (coleccionista de arte) visitaba el estudio… ya sabía Planas en qué cajón guardaba las figuras libres, las escenas verdes o los grupos de más subido color, que se hacían pagar a muy buen precio.

Àlbum de les Académias autógrafas de E. Planas conservat a la Biblioteca Lambert Mata (Ripoll)

El text parla de fotografies, dibuixos i litografies d’acadèmies i ultraadèmies, i aquest és el punt més important: Què entenem per ultraacadèmies? Quan vaig anar a consultar l’exemplar d’Acadèmias de mujer que es guarda a la Biblioteca Lambert Mata, les bibliotecàries molt diligentment (des d’aquí el meu més profund reconeixement per la feina ben feta) em varen comentar que tenien altres àlbums que creien que em podien interessar i que fins fa pocs anys s’havien guardat a la caixa forta, a l’anomenat infern de les biblioteques. Quina fou la meva sorpresa quan em mostraren un àlbum de dibuixos de les ultraacadèmies signats i datats entre el 1869 i el 1870!

Les dimensions de l'àlbum són de 35 x 27 cm. Els dibuixos foren realitzats sobre paper francès amb marca d’aigua de Tolle et fils i enquadernades amb unes tapes que hi diuen: Academias autógrafas de E. Planas.

Ultraacadèmia autògrafa d'Eusebi Planas (Biblioteca Lambert Mata, Ripoll)

En aquestes acadèmies, destinades a un públic burgès que demanava composicions amb més càrrega eròtica, les models ja eren dibuixades amb les mitges i les sabates posades i el pèl púbic ben explícit, corresponent a l’estètica erotitzadora del moment. A més a més, les models no eren representades amb una postura més o menys púdica sinó eixarrancades i mostrant el sexe obertament, fet que privava la imatge de cap coartada intel·lectual amb què es podia justificar les acadèmies convencionals. En certa manera estarien vinculades a l’estètica dels dibuixos de Ramon Martí Alsina de cap el 1860 que es presentaren fa pocs anys en una exposició d’El sexe i la rauxa a Sabadell.

Tant l’àlbum de les ultaacadèmies com el de les acadèmies de l’edició de 1884 conservats a la biblioteca de Ripoll pertanyien a la col·lecció del bibliòfil Lambert Mata, home solter i sense descendència –almenys reconeguda- que a la seva mort (1931) donà la seva preciosa biblioteca a la ciutat de Ripoll, on actualment es conserva el seu llegat i que ha estat ampliat com a Biblioteca Municipal.

Ultraacadèmia autògrafa d'Eusebi Planas (Biblioteca Lambert Mata, Ripoll)

De l’anàlisi d’aquest extens apunt (perdoneu l'extensió!) podem treure diverses conclusions interessantíssimes que ens contextualitzen la producció eròtica i pornogràfica d’Eusebi Planas:

En primer lloc la podem datar (cosa habitualment molt difícil perquè tot això es produïa de manera anònima) entre el 1869 i el 1889. Aquest arc cronològic és força ampli tenint en compte l’activitat il·legal a què es dedicava l’autor i durant el qual és quan patí un registre domiciliari amb la consegüent detenció per part de la policia. De moment no hem pogut concretar l’any que aquest fet succeí.

Ultraacadèmia autògrafa d'Eusebi Planas (Biblioteca Lambert Mata, Ripoll)

En segon lloc aquestes troballes ens permeten copsar l’estreta col·laboració entre Eusebi Planas i el seu deixeble, l’impressor Joan Aleu. Aquest darrer, a més de les col·laboracions amb Planas, va publicar un àlbum en solitari titulat La vida alegre (1882) entre altres impresos litogràfics de publicitat i d’il·lustració de novel·les. Per a una producció clandestina de pornografia com la que desenvolupà Eusebi Planas es requeria que la impremta fos de confiança i la relació entre mestre i deixeble permet aventurar la hipòtesi que es publiqués en aquesta impremta.

La darrera qüestió és la relació entre litografia i fotografia i com ambdues tècniques, lluny de ser incompatibles, van subsistir i desenvolupar-se al mateix moment fins al declivi definitiu de la litografia, substituïda per tècniques de reproducció d’imatge més industrials a la fi del s. XIX, just a la mort d’Eusebi Planas.

Ultraacadèmia autògrafa d'Eusebi Planas (Biblioteca Lambert Mata, Ripoll)

BIBLIOGRAFIA

BORI, SALVADOR. Tres maestros del lapiz de la Barcelona Ochocentista. Padró, Planas, Pellicer. Barcelona, Ediciones Librería Millà, 1945.

CASACUBERTA, MARGARIDA. Santiago Rusiñol: vida, literatura i mite. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997

CEREZO, JOSÉ ANTONIO. Literatura erótica en España. Repertorio de obras 1519-1936. Madrid, Ollero y Ramos, 2001

COSTA, EULÀLIA i MAS, RICARD. El sexe i la rauxa. Els artistes catalans i la sexualitat (1860-2005). Sabadell, Fundació Caixa Sabadell, 2005.

DOMÈNECH, ALBERT. L’estètica eròtica del cos femení a finals del segle XIX a través dels dibuixos i litografies eròtics i pornogràfics d’Eusebi Planas (1835-1897) i el seu entorn. a “Actes del Congrés El cos: objecte i subjecte de les ciències humanes i socials. Institució Milà i Fontanals, CSIC”. Barcelona, 2009 (en premsa)

GUEREÑA, JEAN-LOUIS. "Ce pays malheureux". La production érotique clandestine en Espagne sous la Restauration (1874-1900) a “L'espace de l'Eros. Représentations textuelles et iconiques”, Éd. par Eduardo Ramos-Izquierdo et Angelika Schober. Llemotges, Presses Universitaires de Limoges (Collection Espaces Humains, 11), 2007, pp. 111-134

GUEREÑA, JEAN-LOUIS. Le sexe en image. L'érotisme graphique en Espagne dans la deuxième moitié du XIXe siècle. a “Image et Corps”. Lió, Actes du 5è Congrès International du GRIMH. Université Lumière-Lyon 2, 2006.

VÉLEZ, PILAR. Eusebi Planas (1833-1897). Il·lustrador de la Barcelona vuitcentista. Barcelona, Curial edicions catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.