Joan Pujol i els seus dibuixos BDSM zoofílics, els dibuixants heterodoxos (4/8)

La publicació de La belle charretière de Joan Pujol per part d’El Círculo Cuadrado Editores d’Oaxaca, gràcies al bon quefer de l’artista erotòman català i mexicà d'adopció, RamonSanmiquel, ens porta a descobrir un artista automarginat. El llibre només inclou, com veurem, una de les parts de l’obra que va produir i està editat d’una manera artesanal i amb molta cura, amb una edició de bibliòfil de 200 exemplars.

La  casualitat va provocar que in extremis se salvés l’obra de Joan Pujol quan estava destinada a ser llançada. Aquesta casualitat a més ens ha permès albirar la personalitat d’un artista que mai publicà res ni -que puguem conèixer- mostrà mai els seus dibuixos eròtics. Els realitzava de manera obsessiva en petits retalls on esbossava idees que després deixava ben acabats o no. Els dibuixos finals s’han perdut però en queden multitud de fotocòpies que els reprodueixen amb molt bona qualitat i és el que s’ha conservat i ha publicat El Círculo Cuadrado.

Els dibuixos van aparèixer entorn d’una biblioteca particular especialitzada en art amb un petit infern de llibres i revistes eròtiques amb una certa especialització vers el BDSM. En alguns d’aquests llibres i revistes d’importació hi ha el segell de goma estampat d’una de les primeres Sex-Shop de Barcelona, l’Egea. 

Totes aquestes restes faciliten conèixer la personalitat del seu autor, del qui només hem pogut saber que es deia Joan Pujol, era vidu sense fills i que tenia una àmplia cultura artística, cinèfila i fotogràfica. El seu modus vivendi va ser el d’administratiu dintre d’una empresa vinculada al món dels laboratoris de fotografia i que vivia a l’eixample barceloní.

La seva obra, feta segurament en tornar d’una feina burocràtica, hauríem de datar-la entre els anys 60 i 80 del s. XX. El que destaca dels seus dibuixos és la temàtica dels seus dibuixos, compostos majoritàriament per dones robustes, nues o mig nues, i sempre vinculades a actituds BDSM amb animals, amb una zoofília insinuada malgrat que a vegades és més explícita. Poques vegades hi inclou relacions inter homines, com si amb la fantasia animalística n’hi hagués prou. Pacientment aprofitava papers de tot tipus –sobretot de l’empresa on treballava- on hi plasmava les seves fantasies oníriques amb animals, sobretot domèstics però d’una manera preferent pels equins.

En total s’han conservat 166 esbossos en papers de dimensions de tipus octaveta o més petit i un número bastant gran de fotocòpies, sistemàticament repetides. Juntament amb tot aquest material també hi havia una sèrie de retalls de diari amb paraules i lletres que podien tenir doble interpretació i d’altres bafarades tipus d’historieta amb textos picats amb la seva Olivetti. Aquest material clarament vinculat al món BDSM era afegit a alguns dibuixos fotocopiats com si la protagonista ho digués a l’animal. Círculo Cuadrado Editores ha tingut l’encert d’imprimir, en format adhesius, alguns d’aquests comentaris per si algú el vol afegir a alguna de les il·lustracions del llibre.

Destaca la qualitat dels seus dibuixos, amb un traç segur i el domini anatòmic tant de la dona com dels animals. En certa manera comparteix certa estètica amb Félicien Rops. La grandisionat anatòmica de la dona, amb una cara molt estereotipada, moltes vegades destaca amb les proporcions de l'animal representat en l'escana. Malgrat aquesta aparent desproporció la unió de les figures es fa sense cap mena de problema de transició estètica sense composicions plenament possibles. La seva manera de treballar, acumulant línies en només unes zones del dibuix i en canvi deixant altres zones amb una mínima línia que insinua els límits és una de les seves característiques més definitòries del seu estil.

Gina Lollobrigida dalt d'un ase a la pel·lícula Pane, amore e gelosia (1954) 

de l'antiga col·lecció privada de Joan Pujol

D’on venia aquesta iconografia obsessiva pels ases i els cavalls? Dintre de les restes del naufragi d’aquest artista secret hi havia també llibres de cavalls i circ i algunes fotografies de les seves afeccions cinematogràfiques, sobretot del cinema italià del moment (Fellini com a referent) però sobretot una obsessió vers la que devia ser la seva actriu preferida: Gina Lollobrigida. Precisament un fotograma de la pel·lícula Pane,amore e gelosia (1954) que conservava conjuntament amb els dibuixos en pot ser la clau a partir d’on sortí la inspiració d’una obra inclassificable però amb molts referents dintre de l’erotisme i pornografia catalans més amagats al llarg del temps... No oblidem tampoc que de l'any 1964 data l'anunci del conyac Terry amb la model Margit Cocsis Kerkhoeven trotant en plena platja sobre un cavall blanc.

Gaudim estèticament d’aquesta obra sòlida d’aquest autor desconegut més enllà dels prejudicis o gustos personals. 

Le mariage de Suzon (1935) de Léon Courbouleix, la pornografia bibliòfila francesa a Espanya

Per en Leptotyphlus i la Mayetia

L’aparició de la pàgina pornocatala.cat que intenta promoure vídeos pornogràfics rodats en català m’ha portat a recordar l’antiga polèmica de la necessitat que el català estigués en totes les esferes de la societat per a la seva correcta normalització. És un punt interessant perquè implicaria que tots els camps de la vida humana, des dels més excelsos als més baixos-per dir-ho en terminologia clàssica-, són dignes de comptar amb la promoció del català. El fet que una empresa com Coca-Cola produeixi llaunes amb els noms catalans –malgrat que l’etiquetatge continuï sent en castellà- i que aquesta pàgina pornogràfica es plantegi que pot ser un negoci editar vídeos porno en català poden ser considerats com indicis d’una certa normalització lingüística molt allunyada encara de la plenitud.

I quan parlem que la pàgina web roda les pel·lícules en català és perquè no només els gemecs –so internacional- són en català sinó tot el vídeo de cap a peus, des dels actors a l’argument. De moment només es pot veure un dels vídeos anunciats però en principi aquests curtmetratges pornogràfics haurien de tenir una temàtica nostrada a la manera del que en Conrad Son va voler fer amb Les excursionistes calentes que va ser traduïda al català –els actors no eren catalanoparlants- malgrat que la seva temàtica ben propera. Ja vam veure aquí mateix, a través d’un excel·lent article d’en Lluís Bosch, com iniciatives d’aquest tipus ja es van portar a terme els anys 80 quan hom volgué publicar la primera revista pornogràfica en català –bilingüe també al serbocroata- a través del butlletí nº 40 de l’AJELC.

L’aparició d’aquesta pàgina i una petita polèmica que he vist a Facebook sobre la falsa notícia que deia que havien rebut una subvenció de la Generalitat en temps de crisi m’ha recordat un dels llibres pornogràfics més ben il·lustrats que tinc. Aquest llibre de bibliofília eròtica francesa té una curiosa traducció –al castellà en aquest cas- per a poder seguir la història que s’hi explica. No és l’únic exemplar amb traducció simultània que tinc ja que un altre amb gravats picarescos d’en Gavarni de 1846 també té la traducció, en aquest cas manuscrita de l’època en paper enganxat i no mecanografiada com és aquest cas.

Dibuix original amb la signatura fictícia de Cessian que acompanya un dels llibres d'edició més limitada.

El fet és que algú va inclogués en el llibre Le mariage de Suzon. Journal Secret publicat clandestinament a França el 1935 tota la traducció al castellà –en falten alguns fulls- del text francès per a poder seguir l’argument malgrat que les il·lustracions fossin prou explícites ja ens mostra l’estima amb la que tenia aquest llibre de bibliofília. Per raons òbvies, com ja veurem més endavant, el llibre fou publicat de manera anònima malgrat que l’estil de les il·lustracions ens remeten a l’autoria de Léon Courbouleix. El peu d’impremta només fa constar que fou una publicació d’Aux dépens des Amis de Cupidon sense cap altre mena de referència. Del llibre se’n va fer, segons justificació de tiratge, 300 exemplars repartits de la següent forma: 5 en paper Japó super-nacré –amb 10 dibuixos originals-, 10 en paper Japó imperial amb un dibuix original i 285 sobre paper d’Arches que és el que tenim amb el número 66.

El llibre tingué èxit i el 1937 se'n va fer una de nova edició amb un tiratge de 210 exemplars. El 1980 se'n va fer un facsímil, el que demostra l'interés per una obra d'aquestes característiques.

A Espanya llibres com aquest de bibliofília eròtica no es van publicar ja que a més del luxe dels materials utilitzats per a la seva publicació hem de tenir en compte l’habilitat de l’artista, acostumat a les tècniques de la calcogràfiques. A més, excepte d’una reduïda burgesia que comprava llibres de bibliofília eròtica d’importació sobretot francesos, el mercat pornogràfic espanyol era d’una qualitat molt ínfima i de costos molt baixos. La complexitat del procés editorial i artístic i la manca d’una clientela refinadament llibertina explicaria la inexistència de llibres d’aquesta envergadura produïts a Espanya.

Acostumats com estàvem nosaltres a pornografia barroera una obra d’aquestes característiques havia de causar el seu impacte com ho demostra la voluntat de tenir-la traduïda. De fet l’únic exemple de pornografia que s’aproxima a aquest cas fou el de Los caprichos del sexo de Louise Dormienne –pseudònim de Renée Dunan- publicada teòricament per La Aurora a Mèxic i que fou realment una edició barcelonina del 1931 distribuïda per Astiazarain com bé a demostrat Jean-Louis Guereña. Un altre exemple dintre de la clandestinitat, però de temàtica escatològica i d’època franquista, fou el llibre que el 1961 l’artista Joan Vilacasas –quan va retornar de París- dedicà al poema A un assumpte llèpol atribuit al Rector de Vallfogona.

Així doncs, el llibre que avui comentem és un llibre luxós de 46 pàgines fetes per un artista realment bo –Léon Courbouleix- en temàtica llibertina malgrat que a vegades les proporcions i composicions entre els diversos personatges queden una mica coixes de perícia sobretot quan representa a la nena. Les diverses pàgines foren realitzades en gravat calcogràfic amb les diverses tècniques com aiguafort, aiguatinta i punta seca el que permeten unes il·lustracions de gran qualitat tècnica i alhora d’òptima impressió, amb dos gravats parcialment aquarel·lats. Tot el text també està gravat directament en planxa com si d’un manuscrit es tractés. De tot plegat tècnicament destaca sobretot l’ús de la punta seca que aconsegueix conferir a les línies unes tonalitats vellutades que ressalten les diverses textures.

Un llibre d’una qualitat estètica i d’impressió tant bona fou publicat clandestinament com hem comentat perquè la seva temàtica anava més enllà del que l’erotisme públic podia permetre fins i tot a la liberal França. La història, continuació d'una anterior anomenada Suzon en vacances. Journal secret d'une jeune fille  (v. 1935) narra el triangle sexual incestuós i pederasta entre una parella –Suzon i Boby- i Jane, la germana petita de 15 anys de Suzon. Totes les fantasies sexuals de la pornografia passen per aquesta petita narració des del lesbianisme –mai homosexualitat masculina-, sadomasoquisme –no agrada l’experiència als protagonistes-, tocs de zoofília amb un gos petit -dels anomenats popularment llepaconys- fins a sexe en grup, destacant la participació d’un militar i de l’alcalde que casa la parella. Com que es representava una boda civil en les escenes no hi apareix un dels clàssics de la pornografia, el capellà...

Aquest llibre evidencia el comerç d’importació de llibres francesos pornogràfics que ja teníem documentat  a través de catàlegs de llibreries catalanes del s. XIX. En el cas d'aquest llibre concretament, si tenim en compte que fou imprès segurament el 1935, hem de considerar que va arribar a Espanya en abans o en plena guerra civil o bé en ja començada la postguerra quan la pornografia va ser totalment prohibida. De fet el mecanografiat ens recorda l’exemplar del Un conde cornudo que ja vam comentar fa temps i que ambdós formarien part de la pornografia supervivent en èpoques de màxima repressió com representà el franquisme contra tot el que tenia algún tuf de sexe, com és més que evident en aquest cas.

Un infierno español (2011) de Jean-Louis Guereña, la clandestinitat sexual detaspada

Ja fa anys un alumne em va dir d’un altre: És tant ruc que se’n va al lavabo amb un PlayBoy i es posa a llegir els articles! Això és el que us pot passar amb aquest llibre que parla de pornografia -no apte per a menors de 18 anys-. Malgrat les 19 il·lustracions en blanc i negre -integrades dintre del text- i les 35 en color –repartides en dos quadernets centrals- que constitueixen un itinerari gràfic per la història de les publicacions clandestines des del 1812 al 1939, el text se’ns emporta i la libido queda en un segon pla davant el divertimento d’un llibre d’estructura acadèmica.

Haig de reconèixer que se’m fa una mica difícil fer una valoració d’aquest llibre, ja que he seguit el seu engendrament de molt a prop i he assistit una mica al seu part com a familiar directe. Amb Jean-Louis Guereña m’uneix, arran dels estudis sobre la temàtica eròtica que compartim, una relació pesonal que va més enllà de l’aspecte acadèmic. Quan vaig començar a investigar sobre les publicacions eròtiques i pornogràfiques del s. XIX em vaig trobar amb un desert on gairebé ningú en sabia res i on les publicacions sobre el tema eren molt escasses i raonadament incompletes. Menciono aquesta relació d’amistat amb l’autor perquè ningú no pensi que les opinions sobre el llibre poden estar guiades (que també) per aquest motiu, sinó perquè crec sincerament que val la pena que el públic interessat en el s. XIX i principis del s. XX en el sentit més ampli conegui aquest Un infierno español, un ensayo de bibliografía de publicaciones eróticas españolas clandestinas (1812-1939).

Tots els estudis que s’han fet a l’entorn de les publicacions dels Inferns (terme que bibliòfilament remet als llibres prohibits, tant eròtics com polítics) o han estat molt parcials o dintre d’articles de difícil localització ja que es troben en revistes universitàries de difusió molt restringida. Només el llibre de José Antonio Cerezo (Literatura erótica en España: repertorio de obras 1519-1936) publicat el 2001 aportà llum al desert sobre l’estudi de l’eròtica a Espanya. Al meu entendre, però, i malgrat totes les aportacions que són moltíssimes, el llibre barreja massa les publicacions de tipus més o menys eròtic, amb les que eren clandestines, pel contingut sexual explícit. Barreja poemes amb llibres i converteix el volum –pensat com un catàleg- en un laberint, en el qual buscar una informació concreta no és cosa fàcil, fet que potser no estava malament.

 

En canvi el llibre de Jean-Louis Guereña se centra només en els llibres clandestins (sense peu d’impremta o amb peu d’impremta fals) que es van publicar entre el 1812 i el 1939, des de les Corts de Cadis fins al final de la Guerra Civil. La confecció d’aquest catàleg ha estat la tasca pacient de molts anys de recerca per llibreries i biblioteques públiques i particulars, perseguint allò que estava amagat i que molts bibliòfils es neguen a reconèixer que tenen o posen traves a què sigui visitat. El llibre, després d’una introducció històrica molt interessant sobre el tema, ens relaciona tots aquells impresos –de temàtica eròtica-pornogràfica i escatològica- que van ser publicats al marge de les lleis del moment. Aquesta relació bibliogràfica es fa per ordre alfabètic de títols (obviant els articles determinats) i mai per autor, ja que molts són pseudònims o apòcrifs (Josep Robreño, Moratín, Espronceda, Antoni Maria Claret...) o noms falsos o grollers al·lusius a escriptors o eclesiàstics famosos (com ara Fray Gerundio Lafuente –fent broma del seu cognom com a sortidor- Anselm Ximenis –barreja dels noms d’Anselm Turmeda i Francesc d’Eiximenis, Jacinto Hisop –referint-se al faulista-), malgrat que n’hi ha d’autèntics dintre dels clàssics de l’erotisme francès com Restif de la Bretonne, Mirabeau, Marqués de Sade, Diderot...

Les fitxes del catàleg són molt completes ja que s’hi anoten totes les informacions que Jean-Louis Guereña ha estat capaç de recollir -per poc substancials que puguin semblar (exemplars en que coneix, on es va comprar, bibliografia específica -inclosos els apunts d'aquest bloc-, argument, número d’il·lustracions, mides, enquadernació, notes explicatives, argument, etc.). Tot això pot ser important ja que les publicacions clandestines que han arribat fins els nostres dies són molt poques, per no dir exemplars únics moltes vegades, en un estat de conservació força lamentable o fins i tot mutilades. Hem de pensar que els mateixos usuaris o lectors en un moment donat els podien eliminar perquè era una cosa compromesa de tenir, per considerar-los antiquats o passats de moda, per massa usat, etc, o bé els hereus del col•leccionista que, en trobar aquesta mena de llibres, se’n desfeien al trobar-los escandalosos... Pensem que alguns d’aquests llibres han passat per unes quantes generacions que els han conservat, però que és molt fàcil que la baula s’hagi trencat al llarg dels anys.

La lectura d’aquest catàleg de llibres ens pot portar moltes sorpreses tant com a lectors amateurs o com a historiadors de l’art, sociologia, història, lingüística... A partir de la publicació d’aquest llibre ja no es podrà parlar d’aquesta època sense tenir-lo en compte ja que posa en evidència un món clandestí que fins a avui ningú havia esmentat de manera tan clara i documentada. Haurem de començar a parlar d’un país que té un fort vessant devocional, però també d’un país que vivia la sexualitat de manera diferent al que les institucions públiques i eclesiàstiques volien i volien fer pensar.

El contingut del llibre ens aporta un coneixement precís en diversos aspectes molt desconeguts: el llenguatge (ja que esdevé única font d’informació del llenguatge oral en aquests terrenys), les referències constants al món eclesiàstic –que ens donen una nova visió de l’anticlericalisme sociològic-, els llocs de producció de la pornografia, les il·lustracions -que ens mostren què es considerava més excitant-... ens donen grans sorpreses que ens ajuden a completar l’imaginari col·lectiu dels nostres avantpassats fins ara capat d’aquests aspectes.

L’obra recull la referència de més de dues-centes publicacions clandestines (238) d’aquest període (entre edicions úniques i reedicions) de les quals 111 no constaven en el treball publicat de Cerezo (2001) que hem comentat anteriorment. Això ja ens deixa entreveure que el volum de publicacions registrades, esperem que sigui així, podria créixer significativament els propers anys, a mesura que altres obres vagin sortint a la llum pública i puguin ser catalogades. La millor notícia per a l’autor, em consta, seria que el llibre quedés superat per noves troballes al més aviat possible, cosa que veig difícil, tot sigui dit de pas.

Dels llibres registrats en aquest catàleg n’hi ha 110 amb l’anotació d’en paradero desconocido. Aquests llibres no han pogut ser consultats per l’autor perquè no n’hi ha cap exemplar localitzat, però si que s’han pogut comptabilitzar gràcies als catàlegs recents de vendes de llibres, al mític catàleg d’Ashbee o directament gràcies a la publicitat que es feia en altres llibres sobre els que s’havien publicat anteriorment a la mateixa col·lecció. Per això creiem que els llibres que avui s’han pogut localitzar no són més que la punta del iceberg que en un futur anirà reflotant i ens permetrà conèixer una producció molt més nombrosa. Esperem que aquest llibre esperoni a bibliòfils i llibreters a donar a conèixer aquest tipus de publicacions que normalment van soterrades.

La lectura del llibre ens proporciona una sèrie d’informacions força interessants que ens permeten copsar elements que fins ara havien estat negligits de la historiografia. Només algun historiador com l’Albert Ghanime s’havia atrevit a parlar de la masturbació a l’Espanya del s. XIX en un capitol d’un interessant llibre de reflexió d’història contemporània. Per exemple, ens trobem amb una dada curiosa sobre l’ús del català en la clandestinitat. Com que Barcelona era la capital editorial del moment també ho fou d’aquest tipus de llibres. El que sorprèn però, és que si en les publicacions normals el català com a idioma era utilitzat en un 1,35% dels casos, en les publicacions clandestines hem d’elevar aquest ús a un 8% (més una obra bilingüe). Aquesta dada és sorprenent sobretot si tenim en compte que molts dels llibres clandestins estaven destinats a una distribució per tota Espanya ja que Barcelona, com s’observa en el llibre de Guereña, fou la subministradora de la pornografia a la resta d’Espanya.

Però a més a més de les dades transcendents històricament que en puguem extreure, la lectura de les obres catalogades és sorprenent en diversos sentits, ja que hi ha conceptes que creuríem d’una gran modernitat i d’altres fan gràcia pel to xaró però ingenu al mateix temps. Ja només els noms dels suposats autors ens fan riure per la imaginació i els jocs de paraules, o bé per tot el contrari –l’ús de noms barroers i mancats d’imaginació creativa. Us en poso uns exemples perquè ho pugueu comprovar vosaltres mateixos: Duende Rojo, El Insondable, Pepe Tronera, Pare Capulla, Vizconde de Polla-Tiesa, Ciriaco Jones, Federico Jones, Francisco Jones antes Viuda Francisca Rajo, Melacasques, Melaempuñes, Ad-Darim, Capullorojo, Polla Dura, Cojonazos,  Doctor Coñicida, Samalsa, D. Telometo Porelano, Abate Minga Fria, Casto Cascósela y Pingalisa, M. Cardex, Macari Cagané, etc.

Els peus d’impremta també són rellevants,i s’hi troba des de toponímia real d’arreu del món –escollida per intentar despistar qui en volgués seguir la pista (Nova York, Canàries, Roma, Londres, Buenos Aires, Mèxic, Nàpols, París, Montevideo, San Lúcar de Barrameda, Getafe, Marsella, San Petersburgo, Liverpool, Bayona, Habana, Quito, Ansmerdam, etc.) fins a ciutats mitològiques (Parnaso i Olimpo) o jocs de paraules de clar contingut sexual (Fornicópolis, Sífilis o Carda-dona).

També són un món apart els suposats impressors o impremtes, ja que s’hi troben sobretot jocs de paraules que conformen noms i adreces al·lusius al tema com Sacarías Leche, Via Láctea, Príapo, Llepando, Llepafils, Establecimiento Jodeográfico Ultra-montano, Cornéli Llepagrenyas, Calle Pichas Tiesas, Ilustrada Jodienda, Cornelio Lamido, Dr. Feli Pelotas, Imprenta del Amor (calle del Goce), Diabólica, Los maestros de la lujuria, Imprenta y Jodeografía de Gomorra, Imprenta de Jodiguelos, a cargo de don Cipote, La viuda Camama, Librería Pornográfica, Llepa-cretas...

Crec que amb aquesta relació us podeu fer una idea per on van les coses i, sobretot per no allargar, adreço a qui vulgui conèixer els títols de les obres a la lectura directa del llibre. De fet, molts dels títols són tan procaços que els de les pel·lícules porno actuals queden curts.

Una de les coses que més ens sobta és el llenguatge que s’hi utilitza que com podem observar és encara molt vigent. Això sí, amb alguns canvis o alteracions, però més aviat pocs-. Això és probable que es degui al caràcter popular que en realitat tenien aquestes publicacions i a la voluntat de ser molt explícits per facilitar l’excitació sexual, funció primera i última del material. En aquest sentit és molt il·lustratiu el raonament que El Insondable  feia en la introducció del seu Manual del perfecto jodedor (distribuït per Antonio Astiazarain -un dels màxims distribuïdors de pornografia dels anys 30 del s. XX-) en dir: Se escribe para las gentes normales, que por no ser invertidos vanguardistas, buscan los placeres lícitos, y hablan como hablaron sus respetables abuelos, llamando, sin circunloquios, al pan pan y coño al coño.
Si fuera en realidad pecaminoso hablar de los placeres de la jodienda, en nada se amenguaría la falta llamándole pene al pijo, vulva al chumino, cópula al polvo, a la pepitilla clítoris y orgasmo al deslechamiento. ¿Qué va ganando el pudor con que se diga, con un largo circunloquio, que la frotación acompasada del pene en el canal vaginal provoca, al cabo de un rato, la eyaculación del fecundante licor seminal, también llamado espermàtico?
(...) si se trata de entenderse, cuanto más claro mejor.

En fi, gaudiu de la lectura de Un infierno español si l’aconseguiu, perquè només se n’han imprès 1.000 exemplars i la distribució és una mica especial, ja que l’edita LIBRIS Asociación Libreros de Viejo de Madrid en motiu de la XXIII Feria de otoño del libro viejo y antiguo que acabarà aquest 16 d’octubre –dia de Sant Galderic tot sigui dit de pas-. Segurament en deuran tenir alguns exemplars, després de la data de tancament, les llibreries Casals i Sánchez de Barcelona ja que participen a la Fira de Madrid. Si hi esteu mínimament interessats us n’aconsello la compra (suposo que prèvia reserva) perquè d’aquí uns anys es convertirà en una autèntica raresa i motiu de la més alta bibliofília.

Los petons de Joan Segon, els límits de l’eròtica i l’inici de la bibliofília

Fa uns dies en Xavier Caballé (Diari d’un llibre vell), m’escrivia des de Madrid comentant-me que havia tingut problemes amb Zentyal (Servidor Linux per a Pymes) per a l’accés al Piscolabis advertint-lo que era una pàgina de Pornography (Japanese)... i això que és un servidor de programari lliure! Ja sé que el català algú el pot considerar un idioma exòtic, però aquesta pàgina no es pot qualificar de pornogràfica perquè els apunts dedicats a l’erotisme estan separats i adequadament senyalitzats intencionadament per tal de no ferir la sensibilitat de ningú. Trobo injust (encara que m’afalaga...) que es margini d’aquesta manera el Piscolabis Librorum. Suposo que deu ser un problema d’aquest servidor que així que detecta la paraula Shunga -que es refereix a gravats japonesos eròtics- li salten les alarmes.

Pàgina de Zentyal on es classifica a Piscolabis Librorum com a Pornography (Japanese)

La qualificació del meu bloc com a Pornography (Japanese), però, ens serveix per reflexionar sobre els límits del que és publicable o no segons la moral de cada època. El present llibre, Los petons de Joan Segon -publicat per La Renaixença el 1880, ens ajudarà a plantejar-nos aquest etern dilema. És sorprenent, perquè en el llibre no hi veiem res d’extraordinari a nivell eròtic, però a la seva època -malgrat totes les precaucions que van prendre els qui el publicaren- va aixecar certa polseguera, malgrat ser un llibre extremadament minoritari. Així, doncs, el que caldrà fer és analitzar-lo una mica.

Per començar hem de comentar el motiu que va fer que ni els traductors, ni l’autor del pròleg s’atrevissin a fer-hi constar el seu nom. Ja en el pròleg del llibre s’adverteix que ... Los petons (no) sont probablement res de tot allò que l’ imaginació com á filla mal avesada qu’ es del pensament, pot havert’ hi volgut pintar entossonida per á que passás la séva. Nimium ne credere colore: “no‘ t fies massa de les apariencies.” Quan hajas llegit judica, véssahi damunt, si vols, tot l’ amargall de la crítica; á les hores péga. Sí; “pega, empero ascolta” com diria un grech de les passades centuries. A més, per si hi havia algun dubte, el prologuista, defensant els traductors, diu que protest de tota idea lasciva ò libidinosa que se‘ls vulla atribuhir considerantla com á mòvil de llur treball present; no, jamay; ells son poetes també y poetes de sentiment y de cor y aixís com en lo niu d’águiles no hi nian mallarengues, tampoch en llur esperit trobarán cáu les idèes innobles ò mercenaries ò vilment interessades que desgraciadament avuy en dia imperan, empenyent á l’empresa y fins á la publicació d’obres que s’han de dir indecents è inmorals, á persones que s’haurian d’envergonyir de tacar per sempre més los noms que no ab tal fi sens dubte los llegaren los seus ascendents de l’avior.

Coberta de Los petons

Aquestes cauteles prèvies, però, no van servir de gaire en una Barcelona de moral molt estricta, ja que en una carta datada del 3 de desembre del 1880 Antoni Rubió i Lluch s’adreça a Marcelino Menéndez i Pelayo, autor de la Historia de los heterodoxos en España (1880-1882), per fer-li saber que se ha publicado en esta ciudad la siguiente obrita. Joan Segon.-Los petons; traducció catalana. Barcelona.-Estampa de la Renaixensa. 1880.-76 pags. en 16ª. Los traductores que segun noticias son dos (Reventós y Matheu), muy dados á asuntos eróticos, guardan el mas riguroso incógnito, sin duda por temor de embadurnarse con lo grasiento de la materia. Precede á la traduccion una corta y pobre noticia bio-bibliográfica escrita con cierta naïveté y desenfado. (...) La version catalana está escrita en variedad de metros y es tan elegante y fluida como la de Gonzalez si bien no tan clásica, antes al contrario huele á catalanista á la lengua. No puedo juzgar de su exactitud porqué no tengo á la vista el original.

Sorprenentment, el 21 de desembre del 1882 li comunica que li ha enviat i que supongo que á estas horas habrás saboreado los Petons (que palabra más bárbara y mas sucia) de Joan Segon, convertidos en madrigales á la moderna, pero sin perder ápice de su nativa desenvoltura y desvergüenza. Por razones sin duda de virginal pudor los traductores han ocultado sus nombres, pero yo no tuve reparo en escribirlos en la portada de tu ejemplar, juzgando que con eso nada perderia su honestidad. Matheu y Reventós por otra parte, se han distinguido siempre en el género erótico del color mas subido, y tanto el Relicari que por cierto no guarda ni conserva reliquias, ni objetos devotos, como la Primavera tan verde como el césped de la estacion florida, son colecciones poéticas que nada tienen que envidiar por su lubricidad, afeitada y compuesta, á los Besos del apasionado Juan Segundo.

Els termes definint l’obra i els traductors (grasiento de la materia, traductores muy dados á asuntos eróticos, petons com palabra más bárbara y mas sucia...) d’ambdues cartes adreçades a Menéndez y Pelayo (a la Biblioteca del qual avui no es conserva l’exemplar de Los petons citat en les cartes) són il·lustratius de com certa intel·lectualitat puritana barcelonina del moment va rebre aquest llibret. Una vegada llegit el llibre hom se n’adona que aquests qualificatius negatius no són escaients a unes composicions poètiques que en cap cas cauen en el xaronisme, ni res de semblant. Aquí és on hem de tenir en compte sempre quins són els límits socials de cada moment, ja que en el seu moment històric aquest llibre i els seus traductors foren qualificats de tan verde como el césped de la estación florida, mentre que avui no serien motiu d’escàndol per ningú (o gairebé, suposo).

Sobre l’autoria de la traducció del llibre i de llur prologuista hi ha un cert ball de noms. En l’excel·lent article monogràfic que Carola Duran dedica a Los petons utilitza l’atribució de Palau quan diu que tiene introducción por José Franquesa y Gomis. La traducción del latín se debe a Juan Montserrat y Archs y puesta en verso por Francisco Matheu. Ninguno de ellos consta en el libro. Malgrat això hem vist que, en la carta adreçada a Menéndez y Pelayo, Antoni Rubió i Lluch afirma que els autors foren Francesc Matheu i Isidre Reventós, cosa que entra en contradicció amb el que ens informa Palau. De l’autoria de la versificació de Francesc Matheu no hi ha dubte perquè ambdues fonts hi coincideixen i perquè en el fulletó de subscripció per al llibre consta la seva adreça personal (Méndez Núnez, 18 2n). El dubte el tenim en el cas del traductor de l’obra, que segons Palau seria Joan Montserrat i Archs i, en canvi, Antoni Rubió l’atribueix a Isidre Reventós. Creiem que aquest testimoni (per proximitat cronològica) ha de ser més encertat que el de Palau -que escriu la informació uns 70 anys després de la publicació del llibre- i potser es refià d’un informant mal informat. En canvi, hem d’acceptar que Josep Franquesa i Gomis és l’autor de la introducció tal com ens informa Palau, ja que en el seu text el prologuista ja insinua que l’adaptació és deu a dues altres persones.

Justificació del tiratge de Los petons amb la numeració manuscrita de l'eczemplar 80, la primera referència a la numeració bibliòfila d'un llibre a Catalunya i potser a Espanya

A més, i molt encertadament, Carola Duran comenta que el tiratge del llibre fou de 150 exemplars dels quals 147 numerats i només 3 sense numerar. Això indicaria que els autors només foren tres (2 traductors i el de l’estudi introductori) que es van quedar amb tres exemplars sense numerar. Aquest detall de la numeració, a més, el converteix en el primer llibre purament bibliogràfic que coneixem en l’àmbit espanyol, fins que ningú ens mostri un exemplar més antic amb una numeració a mà. Així, doncs, com a llibre ja representa per si mateix una fita dintre de la bibliofília hispànica. En el seu curós estudi sobre la producció del llibre del s. XIX a Catalunya, Pilar Vélez no esmenta Los petons, perquè és un llibre de tiratge curt (malgrat que se’l trobi sovint en el mercat del llibre vell) i li devia passar per alt la seva existència.

Historia de Valter e de la pacient Griselda de Petrarca amb traducció de Bernat Metge, editada el 1883 per Marià Aguiló i Fuster amb una estètica medievalitzant

El llibre té un format 16è (13,5 x 8,5 cm.) amb paper de fil, linda tirada en papel de hilo com el descriu Palau, i no industrial com els de la seva època. La tipografia és molt clara i, malgrat ser un llibre molt menut, compta amb amplis marges que li donen aquest aspecte de llibre pulcre, d’autèntica bibliofília. Els aspectes estètics el diferencien,doncs, de les edicions de bibliofília que Marià Aguiló i Fuster duia a terme des del 1871. A més de no fer referència al tiratge, estèticament Marià Aguiló (qui podríem considerar com el primer editor de llibres bibliòfils) utilitzà una tipografia gòtica per a la recuperació de textos antics catalans, ajudat per Eudald Canivell.

 

Edició francesa del 1872 de Les Baisers amb el gravat que copia l'edició catalana de Los Petons i la justificació de tiratge que també copia.

En canvi, en Los petons, els editors van seguir una línia afrancesada, van utilitzar una tipografia contemporània i una estètica pròpia del s. XIX més modern, sense reinterpretacions medievalitzants arcaïtzants. La raó d’aquesta tria la podem trobar, sense cap mena de dubte, en el fet que l’autor de l’obra fou un humanista del s. XVI i que la traducció francesa de la Librairie des Bibliophiles del 1872 -que els traductors coneixien i van consultar segons consta en la introducció- marcà les pautes estètiques del llibre present. Aquesta influència estètica la veiem tant en el gravat que de Joan Segon reprodueixen ambdues traduccions (malgrat que en la catalana sigui una litografia que ha obviat el text inferior llatí) i amb la senzillesa de la franja decorativa superior de cada poema, a més de la justificació del tiratge i l’ús d’una tipografia no arcaïtzant.

Així, doncs, coneixem força bé les circumstàncies del llibre, però qui en fou l’autor? Se’l coneix com a Joan de Nicolas, Jan Everaerts o Joan Segon (perquè prèviament a la família ja havia nascut i mort un fill que es deia Joan) (1511 – 1536). Fou un noble humanista flamenc que Carles V cridà a Castella per ocupar algun càrrec a la cort (de fet, la seva presència i la de molts d’altres com ell és el que provocà la revolta dels comuners). A la cort hispana compartí amors per Neera , que li inspirà Los petons, amb l’historiador de la Corona d’Aragó Jerónimo Zurita. Per malaltia retornà a Anvers on morí als 25 anys. El llibre fou publicat per primera vegada el 1539 amb el nom llatí de Basia. Malgrat la mort prematura de l’autor, l’obra -escrita en llatí culte- tingué una gran divulgació fins que el puritanisme de la Contrareforma la marginà. A partir de llavors va circular per cercles més o menys clandestins.

A Espanya se’n van fer dues edicions en castellà, una el 1834 a Còrdova -traduïda del llatí- i una altra el 1843 -traduïda del francès. La temàtica amb cert regust de mitologia i el títol foren els elements que van fer prou atractiva l’obra en tan temps posteriors a la redacció com per impulsar-ne les traduccions, aquestes hispàniques que hem esmentat i moltes d’altres que es van fer arreu d’Europa.

Els poemes són molt variats i es composaren amb diversos sistemes mètrics i recursos estilístics molt variats, gràcies a l’habilitat de Joan Segon. Curiosament, hi ha traduccions que respecten la mètrica original i d’altres que directament tradueixen el text a prosa. En la present edició catalana, que sí segueix la mètrica original, els traductors van afegir uns poemes en forma de Pròlech i Epílech, però a més, es van permetre –segons consta en l’estudi filològic de Carola Duran- modificar o censurar els versos que els semblaven més escandalosos per l’època, cosa que com hem vist no va evitar que el llibre fos centre d’una certa polèmica.

Però, per què hom traduí aquesta obra llatina a la Barcelona el 1880, una obra allunyada de les recuperacions de textos catalans antics que portava a terme el moviment de la Renaixença? Gràcies a l’estudi de Carola Duran podem saber que en aquesta època, i en els cercles de certa intel·lectualitat, hi havia un moviment poètic proper a la poesia amatòria d’Anacreont (de la que Joan Segon n’era hereu) que el traduïen o que s’hi inspiraven per fer noves poesies. Aquest cercle, del qual Antoni Rubió i Lluch formava part, estava vinculat a la revista La Renaixença de la qual era director Francesc Matheu, un dels traductors dels poemes de Los Petons.

Bolletí de subscripció de Los Petons

Un aspecte curiós que l’exemplar concret que tenim ens aporta és la manera com es va poder publicar aquest llibre, gràcies al raríssim bolletí de subscripció que el primer propietari tingué l’encert de conservar dintre del present exemplar. El text d’aquest butlletí es coneixia gràcies al fet que aparegué en forma de publicitat el dia 15 de febrer de 1880 a la revista de La Renaixensa, que fou qui publicà el llibre. En aquest bolletí es fa una completa descripció de com serà el llibre i a més hi consta, com així es complí després, que Formarà un tomet de 80 planes d’ impressió elegantíssima en paper de tina igual al del present prospecte. En aquest text, a més de posar el domicili de Francesc Matheu –sense esmentar-ne el nom- per als pagaments (abans del 25 de febrer del 1880) ja anuncia que no es posarà a la venda mitjançant llibreries sinó a través de rigorosa subscripció (han resolt donarlo á l’ estampa fentne una curtíssima tirada que ‘s reduhirá al precís número d’eczemplars qu’ espressament y per endavant hajan sigut encarregats). El preu de venda del llibre a pesar de l’especialitat de l’edició no costà més que vuyt rals (dues pessetes o 0,012 €), tot un pressupost per a l’època.

No hi ha cap mena de dubte que aquest llibret fou una flor que no va fer estiu a la seva època pel que fa a publicacions de textos clàssics de temàtica amatòria o eròtica, a diferència del que passava a França. La rebuda que la intel·lectualitat estretament lligada a la moral religiosa li va atorgar devia fer desestimar qualsevol altre projecte referit a aquest tema i d’aquesta qualitat. Amb tot, hem de fer constar la situació paradoxal que aquestes circumstàncies reflecteixen si es tenen en compte les publicacions llicencioses que es portaren a terme de manera més o menys clandestina per part del cercle d’Eusebi Planas i en ambients carnavalescos més xarons. Hem de concloure, potser, que les dues opcions no tenien per què ser excloents i que potser una mena de doble moral permetia, dins els mateixos cercles intel·lectuals burgesos, rebutjar per a l’alta cultura allò que s’acceptava de bon grat per a una funció més prosaica, mentre fos secreta.

No serà fins a finals del segle XIX i principis del XX, quan Antoni Bulbena i Tussell tirarà endavant la seva biblioteca bibliòfila de temàtica també més o menys eròtica i que també publicà en edicions limitades (d’entre 50 i 150 exemplars, en aquest cas sense numerar). Malgrat aquest intent de Bulbena, tal com varem veure en un apunt anterior, no hi hagué continuïtat fins després del franquisme amb col·leccions com la Piga o La Marrana i d’altres projectes semblants que tampoc tingueren l’èxit ni la continuïtat esperades i desitjades.

BIBLIOGRAFIA:

DURAN TORT, CAROLA. Los petons de Joan Segon. Un llibre insòlit dins la bibliografia catalana del segle XIX a JORBA, MANUEL, TAYADELLA, ANTÒNIA I COMAS, MONTSERRAT (eds.), El segle romàntic. Actes del Col·loqui sobre el Romanticisme (Vilanova i la Geltrú, 2-4 de febrer de 1995), Vilanova i la Geltrú, Ajuntament – Biblioteca-Museu Víctor Balaguer, 1997, 307-322.

VÉLEZ, PILAR. El llibre com a obra d'art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1989.