Joan Pujol i els seus dibuixos BDSM zoofílics, els dibuixants heterodoxos (4/8)

La publicació de La belle charretière de Joan Pujol per part d’El Círculo Cuadrado Editores d’Oaxaca, gràcies al bon quefer de l’artista erotòman català i mexicà d'adopció, RamonSanmiquel, ens porta a descobrir un artista automarginat. El llibre només inclou, com veurem, una de les parts de l’obra que va produir i està editat d’una manera artesanal i amb molta cura, amb una edició de bibliòfil de 200 exemplars.

La  casualitat va provocar que in extremis se salvés l’obra de Joan Pujol quan estava destinada a ser llançada. Aquesta casualitat a més ens ha permès albirar la personalitat d’un artista que mai publicà res ni -que puguem conèixer- mostrà mai els seus dibuixos eròtics. Els realitzava de manera obsessiva en petits retalls on esbossava idees que després deixava ben acabats o no. Els dibuixos finals s’han perdut però en queden multitud de fotocòpies que els reprodueixen amb molt bona qualitat i és el que s’ha conservat i ha publicat El Círculo Cuadrado.

Els dibuixos van aparèixer entorn d’una biblioteca particular especialitzada en art amb un petit infern de llibres i revistes eròtiques amb una certa especialització vers el BDSM. En alguns d’aquests llibres i revistes d’importació hi ha el segell de goma estampat d’una de les primeres Sex-Shop de Barcelona, l’Egea. 

Totes aquestes restes faciliten conèixer la personalitat del seu autor, del qui només hem pogut saber que es deia Joan Pujol, era vidu sense fills i que tenia una àmplia cultura artística, cinèfila i fotogràfica. El seu modus vivendi va ser el d’administratiu dintre d’una empresa vinculada al món dels laboratoris de fotografia i que vivia a l’eixample barceloní.

La seva obra, feta segurament en tornar d’una feina burocràtica, hauríem de datar-la entre els anys 60 i 80 del s. XX. El que destaca dels seus dibuixos és la temàtica dels seus dibuixos, compostos majoritàriament per dones robustes, nues o mig nues, i sempre vinculades a actituds BDSM amb animals, amb una zoofília insinuada malgrat que a vegades és més explícita. Poques vegades hi inclou relacions inter homines, com si amb la fantasia animalística n’hi hagués prou. Pacientment aprofitava papers de tot tipus –sobretot de l’empresa on treballava- on hi plasmava les seves fantasies oníriques amb animals, sobretot domèstics però d’una manera preferent pels equins.

En total s’han conservat 166 esbossos en papers de dimensions de tipus octaveta o més petit i un número bastant gran de fotocòpies, sistemàticament repetides. Juntament amb tot aquest material també hi havia una sèrie de retalls de diari amb paraules i lletres que podien tenir doble interpretació i d’altres bafarades tipus d’historieta amb textos picats amb la seva Olivetti. Aquest material clarament vinculat al món BDSM era afegit a alguns dibuixos fotocopiats com si la protagonista ho digués a l’animal. Círculo Cuadrado Editores ha tingut l’encert d’imprimir, en format adhesius, alguns d’aquests comentaris per si algú el vol afegir a alguna de les il·lustracions del llibre.

Destaca la qualitat dels seus dibuixos, amb un traç segur i el domini anatòmic tant de la dona com dels animals. En certa manera comparteix certa estètica amb Félicien Rops. La grandisionat anatòmica de la dona, amb una cara molt estereotipada, moltes vegades destaca amb les proporcions de l'animal representat en l'escana. Malgrat aquesta aparent desproporció la unió de les figures es fa sense cap mena de problema de transició estètica sense composicions plenament possibles. La seva manera de treballar, acumulant línies en només unes zones del dibuix i en canvi deixant altres zones amb una mínima línia que insinua els límits és una de les seves característiques més definitòries del seu estil.

Gina Lollobrigida dalt d'un ase a la pel·lícula Pane, amore e gelosia (1954) 

de l'antiga col·lecció privada de Joan Pujol

D’on venia aquesta iconografia obsessiva pels ases i els cavalls? Dintre de les restes del naufragi d’aquest artista secret hi havia també llibres de cavalls i circ i algunes fotografies de les seves afeccions cinematogràfiques, sobretot del cinema italià del moment (Fellini com a referent) però sobretot una obsessió vers la que devia ser la seva actriu preferida: Gina Lollobrigida. Precisament un fotograma de la pel·lícula Pane,amore e gelosia (1954) que conservava conjuntament amb els dibuixos en pot ser la clau a partir d’on sortí la inspiració d’una obra inclassificable però amb molts referents dintre de l’erotisme i pornografia catalans més amagats al llarg del temps... No oblidem tampoc que de l'any 1964 data l'anunci del conyac Terry amb la model Margit Cocsis Kerkhoeven trotant en plena platja sobre un cavall blanc.

Gaudim estèticament d’aquesta obra sòlida d’aquest autor desconegut més enllà dels prejudicis o gustos personals. 

Le mariage de Suzon (1935) de Léon Courbouleix, la pornografia bibliòfila francesa a Espanya

Per en Leptotyphlus i la Mayetia

L’aparició de la pàgina pornocatala.cat que intenta promoure vídeos pornogràfics rodats en català m’ha portat a recordar l’antiga polèmica de la necessitat que el català estigués en totes les esferes de la societat per a la seva correcta normalització. És un punt interessant perquè implicaria que tots els camps de la vida humana, des dels més excelsos als més baixos-per dir-ho en terminologia clàssica-, són dignes de comptar amb la promoció del català. El fet que una empresa com Coca-Cola produeixi llaunes amb els noms catalans –malgrat que l’etiquetatge continuï sent en castellà- i que aquesta pàgina pornogràfica es plantegi que pot ser un negoci editar vídeos porno en català poden ser considerats com indicis d’una certa normalització lingüística molt allunyada encara de la plenitud.

I quan parlem que la pàgina web roda les pel·lícules en català és perquè no només els gemecs –so internacional- són en català sinó tot el vídeo de cap a peus, des dels actors a l’argument. De moment només es pot veure un dels vídeos anunciats però en principi aquests curtmetratges pornogràfics haurien de tenir una temàtica nostrada a la manera del que en Conrad Son va voler fer amb Les excursionistes calentes que va ser traduïda al català –els actors no eren catalanoparlants- malgrat que la seva temàtica ben propera. Ja vam veure aquí mateix, a través d’un excel·lent article d’en Lluís Bosch, com iniciatives d’aquest tipus ja es van portar a terme els anys 80 quan hom volgué publicar la primera revista pornogràfica en català –bilingüe també al serbocroata- a través del butlletí nº 40 de l’AJELC.

L’aparició d’aquesta pàgina i una petita polèmica que he vist a Facebook sobre la falsa notícia que deia que havien rebut una subvenció de la Generalitat en temps de crisi m’ha recordat un dels llibres pornogràfics més ben il·lustrats que tinc. Aquest llibre de bibliofília eròtica francesa té una curiosa traducció –al castellà en aquest cas- per a poder seguir la història que s’hi explica. No és l’únic exemplar amb traducció simultània que tinc ja que un altre amb gravats picarescos d’en Gavarni de 1846 també té la traducció, en aquest cas manuscrita de l’època en paper enganxat i no mecanografiada com és aquest cas.

Dibuix original amb la signatura fictícia de Cessian que acompanya un dels llibres d'edició més limitada.

El fet és que algú va inclogués en el llibre Le mariage de Suzon. Journal Secret publicat clandestinament a França el 1935 tota la traducció al castellà –en falten alguns fulls- del text francès per a poder seguir l’argument malgrat que les il·lustracions fossin prou explícites ja ens mostra l’estima amb la que tenia aquest llibre de bibliofília. Per raons òbvies, com ja veurem més endavant, el llibre fou publicat de manera anònima malgrat que l’estil de les il·lustracions ens remeten a l’autoria de Léon Courbouleix. El peu d’impremta només fa constar que fou una publicació d’Aux dépens des Amis de Cupidon sense cap altre mena de referència. Del llibre se’n va fer, segons justificació de tiratge, 300 exemplars repartits de la següent forma: 5 en paper Japó super-nacré –amb 10 dibuixos originals-, 10 en paper Japó imperial amb un dibuix original i 285 sobre paper d’Arches que és el que tenim amb el número 66.

El llibre tingué èxit i el 1937 se'n va fer una de nova edició amb un tiratge de 210 exemplars. El 1980 se'n va fer un facsímil, el que demostra l'interés per una obra d'aquestes característiques.

A Espanya llibres com aquest de bibliofília eròtica no es van publicar ja que a més del luxe dels materials utilitzats per a la seva publicació hem de tenir en compte l’habilitat de l’artista, acostumat a les tècniques de la calcogràfiques. A més, excepte d’una reduïda burgesia que comprava llibres de bibliofília eròtica d’importació sobretot francesos, el mercat pornogràfic espanyol era d’una qualitat molt ínfima i de costos molt baixos. La complexitat del procés editorial i artístic i la manca d’una clientela refinadament llibertina explicaria la inexistència de llibres d’aquesta envergadura produïts a Espanya.

Acostumats com estàvem nosaltres a pornografia barroera una obra d’aquestes característiques havia de causar el seu impacte com ho demostra la voluntat de tenir-la traduïda. De fet l’únic exemple de pornografia que s’aproxima a aquest cas fou el de Los caprichos del sexo de Louise Dormienne –pseudònim de Renée Dunan- publicada teòricament per La Aurora a Mèxic i que fou realment una edició barcelonina del 1931 distribuïda per Astiazarain com bé a demostrat Jean-Louis Guereña. Un altre exemple dintre de la clandestinitat, però de temàtica escatològica i d’època franquista, fou el llibre que el 1961 l’artista Joan Vilacasas –quan va retornar de París- dedicà al poema A un assumpte llèpol atribuit al Rector de Vallfogona.

Així doncs, el llibre que avui comentem és un llibre luxós de 46 pàgines fetes per un artista realment bo –Léon Courbouleix- en temàtica llibertina malgrat que a vegades les proporcions i composicions entre els diversos personatges queden una mica coixes de perícia sobretot quan representa a la nena. Les diverses pàgines foren realitzades en gravat calcogràfic amb les diverses tècniques com aiguafort, aiguatinta i punta seca el que permeten unes il·lustracions de gran qualitat tècnica i alhora d’òptima impressió, amb dos gravats parcialment aquarel·lats. Tot el text també està gravat directament en planxa com si d’un manuscrit es tractés. De tot plegat tècnicament destaca sobretot l’ús de la punta seca que aconsegueix conferir a les línies unes tonalitats vellutades que ressalten les diverses textures.

Un llibre d’una qualitat estètica i d’impressió tant bona fou publicat clandestinament com hem comentat perquè la seva temàtica anava més enllà del que l’erotisme públic podia permetre fins i tot a la liberal França. La història, continuació d'una anterior anomenada Suzon en vacances. Journal secret d'une jeune fille  (v. 1935) narra el triangle sexual incestuós i pederasta entre una parella –Suzon i Boby- i Jane, la germana petita de 15 anys de Suzon. Totes les fantasies sexuals de la pornografia passen per aquesta petita narració des del lesbianisme –mai homosexualitat masculina-, sadomasoquisme –no agrada l’experiència als protagonistes-, tocs de zoofília amb un gos petit -dels anomenats popularment llepaconys- fins a sexe en grup, destacant la participació d’un militar i de l’alcalde que casa la parella. Com que es representava una boda civil en les escenes no hi apareix un dels clàssics de la pornografia, el capellà...

Aquest llibre evidencia el comerç d’importació de llibres francesos pornogràfics que ja teníem documentat  a través de catàlegs de llibreries catalanes del s. XIX. En el cas d'aquest llibre concretament, si tenim en compte que fou imprès segurament el 1935, hem de considerar que va arribar a Espanya en abans o en plena guerra civil o bé en ja començada la postguerra quan la pornografia va ser totalment prohibida. De fet el mecanografiat ens recorda l’exemplar del Un conde cornudo que ja vam comentar fa temps i que ambdós formarien part de la pornografia supervivent en èpoques de màxima repressió com representà el franquisme contra tot el que tenia algún tuf de sexe, com és més que evident en aquest cas.

Ediciones Estudios (1927-1937), vers una nova moral política i sexual

De l’època de la Segona República caldria fer un estudi molt profund, sinó s’ha fet ja i el desconec, de la producció editorial i de revistes a València perquè ens deixaria certament impressionats. Hi ha estudis monogràfics tant de revistes com La Traca o la Revista Estudios, però del conjunt de les edicions d’aquest moment a València poca cosa hi ha tenint en compte les llargues tirades d’aquestes revistes (fins a 50.000 exemplars) o l’abast territorial (Europa i Llatinoamèrica) que aconseguiren les revistes i els llibres valencians d’aquest moment.

Sense cap mena de dubte València es convertí en aquest període en la tercera capital de la impremta a Espanya. Aquestes editorials i revistes innovadores estigueren vinculades a moviments d’esquerra (sobretot a l’anarquisme) i foren un focus d’exportació d’aquestes idees arreu, gràcies al seus col·laboradors de gran prestigi. Però quan parlem d’anarquisme ho fem en el seu sentit més ampli -i fins i tot diria fora de les idees polítiques més revolucionaries i violentes- perquè inclou tota una sèrie de moviments que avui anomenaríem alternatius i que s’aglutinaven en les idees llibertàries com a pal de paller. De fet, la revista Estudios mateix portava com a subtítol el de Revista ecléctica. De fet eclèctic, per als anarquistes, és qualsevol col·lectiu que no exigeix cap requeriment específic d’ideologia.

 

Catàleg de l'Editorial Estudios del 1936

Dintre d’aquest panorama editorial destaca per mèrits propis Ediciones Estudios que va tenir dos vessants, el de la revista Estudios, i el segell editorial amb un ampli ventall de llibres publicats. La lectura del catàleg que van publicar el 1936 és prou revelador dels interessos que tenia aquesta editorial. S’hi pot trobar un ampli repertori de llibres que parlen de naturisme, pedagogia, feminisme, sociologia, història, esperantisme, anarquisme, lliurepensament, alimentació vegetariana, teosofia, sindicalisme revolucionari, pacifisme, espiritisme, literatura sobretot social, anticlericalisme, ciència divulgativa... Els articles de la revista també aborden aquestes temàtiques i de fet foren la base de la seva difusió. Aquests aspectes i el seu preu de venda al públic baix, conjuntament amb una presentació atractiva, foren les claus per a l’èxit de les produccions d’Estudios.

 

Els orígens remots de la revista i editorial Estudios –tot forma la mateixa entitat com veurem- es troben en la revista Generación consciente (1923-1928) fundada a l’Alcoi anarquista, en la qual el títol ja ens deixa clar que és una revista d’inspiració neomalthusiana i partidària de l’eugenèsia. A partir d’aquesta gènesi es passà a la revista Estudios de la que en fou propietari Joaquim Juan Pastor i com a director hi hagué Antonio García Birlán. A més d’aquests caps visibles, la revista tingué com a metge naturista Isaac Puente, en el seu Consultorio psíquico-sexual a Féliz Martí Ibáñez, com a periodista científic a Alfonso Martínez Rico i com a naturòleg a José Martínez Novella.

Aquesta nòmina de periodistes i científics foren els qui prestigiaren una revista dedicada a uns temes que en aquell moment cridaven l’atenció de molta gent preocupada pel funcionament maldestre del món –ja en aquella època. La prova és que els seus articles citats i estudis publicats foren de referència en altres articles i estudis dintre d’Espanya i a l’estranger, creant una xarxa de relacions internacionals que consolidà la revista com una referència per a aquestes temàtiques que es trobaven en un estat encara embrionari i que amb la República van trobar-hi un camp abonat per desenvolupar-se. L’editorial tenia el doble propòsit de potenciar la cultura i alhora de no fer seguidisme de cap interès en concret. La revista no estigué supeditada a conveniències inconfessables de cap secta, ni ideologia i ja la seva adscripció a la paraula eclèctica ho demostra. Su única misión, minsión honrada y digna, es de aportar al conocimiento de sus lectores cuantas enseñanzas se considren útiles y necesarias para una vida racional e higiénica, libre y feliz com en el facsímil de la revista s’afirma.

 Retall dels anys 60-70 d'una revista del cor que alguna lectora va incorporar, entre altres, en un dels llibres d'Antonlogia de la felicidad conyugal i que certifica la continuitat d'Estudios com a referència clandestina malgrat el franquisme

Malgrat la diversistat dels temes tractats i desenvolupats al llarg del temps de l’editorial, la temàtica sexual fou un dels plats forts, tant des del fons de la matèria tractada com de la seva explícita estètica. En un país acostumat a una sexualitat reprimida o avesat directament a un tractament entre científic i pornogràfic, amb molt poc rigor, l’aparició d’Estudios representà un canvi significatiu. Fins i tot després de l’arribada del franquisme i la prohibició de tot el que pogués parlar d’aquests temes sense complexos,els exemplars antic d’aquestes revistes i llibres foren encara una font d’informació per a molts espanyols que aconseguien tenir-hi accés gràcies als exemplars que n’havien guardat els seus avis com ho demostra el desgast que presenten a causa d’un ús continuat. 

Fulletó de control natalitat il·lustrat per Monleón amb publicitat dels llibres de l'editorial

La temàtica sexual a Estudios intentà trencar els tòpics i repressions derivats del tradicionalisme catòlic (en aquest cas la revista tenia un caire anticlerical) i intentava potenciar-ne el naturalisme com a alliberament sexual de les persones, el control de la natalitat i els tractaments de medicina alternativa per a les cures derivades de la sexualitat. Tant la revista com l’editorial van dedicar molts monogràfics a desenvolupar una nova educació sexual que sempre es contraposava al que es vivia a Espanya en aquell moment, i com a solució definitiva a la xacra de la prostitució. Aquesta barreja de tractament científic i idealisme és el que caracteritza més aquest projecte editorial.

 

Com a editorial publicà les col·leccions d’Educación e higiene, Conocimientos de medicina natural, Colección de novelas, sociologia y crítica, Colección de folletos filosóficos y sociales, Colección popular “ayer, hoy y mañana” i Antología del amor conyugal –publicada en plena guerra civil-. A més de l’elenc d’autors que van participar en aquestes col·leccions, dels quals ja hem parlat prèviament, cal destacar els autors d’unes cobertes molt innovadores: Manuel Monleón i Josep Renau. Tots dos forniren aquests llibres d’unes cobertes atractives i cridaneres, tant en la forma com en el contingut, i participaren d’aquesta renovació estètica de les cobertes que s’estava consolidant durant la República i de la qual ja n’hem parlat.

 Els reportatges foren un dels plats forts de la revista

Sobre la revista pròpiament dita, podríem ser més extensius però allargaríem massa l’apunt. Cal observar només una dada que ens mostra la coherència de la revista: no acceptava publicitat, només es volia sostenir –i ho va aconseguir- gràcies als seus milers de subscriptors. Només des d’aquesta coherència de profunda llibertat ,que no t’obliga a dependre de ningú i a considerar que la publicitat sempre suposa una certa coacció de la llibertat d’elecció, hom pot entendre que un projecte com aquest pogués sobreviure durant tant de temps i que només una guerra –contra la qual lluitaven des de postures pacifistes- pogués acabar amb el projecte.

 Cobertes i contracobertes entrellaçades de Renau de la col·lecció Antología de la felicidad conyugal

Deixem que sigui un escrit publicitari del catàleg de l’Editorial Estudios del 1936 qui ens en faci cinc cèntims del que fou la revista:

Esta Revista se debe a un noble propósito cultural y no a interés particular alguno. Sus páginas no tienen, ni los admiten, otros medios de vida que el de sus propios lectores.

En ellas no encontrarán enfáticas disertaciones inútiles ni estridencias ridículas, sino bellos y útiles conocimientos para una vida racional e higiénica, libre y feliz.

La evolución de la vida moderna impone nuevos horizontes, nuevas corrientes regeneradoras. el hombre debe defenderse en la lucha por la existencia, no con viejas y utópicas teorías, sino superándose a sí mismo y superando a los suyos con prácticas racionales de vigor y de salud, de higiene mental y física. La ley implacable de la vida es ley de selección. Misión de la cultura es hacer esa ley viable y digna.

 Il·lustracions xilogràfiques de Renau per a l'interior de la col·lecció Antología de la felicidad conyugal

Engendrar hijos sin las debidas condiciones eugénicas, sin disponer de medios suficientes para nutrirlos y educarlos debidamente, es una imprudencia y una vergüenza que ya todos los pueblos civilizados condenan. No hay que fiar a la Suerte, diosa venerada por la imbecilidad, el cretinismo y la impotencia, que haga felices a esa inmensa legión de hijos sin pan y sin educación alguna, cuando no tarados por una herencia morbosa y degenerada, cuya mísera existencia es sufrimiento continuo.

El mundo presenta un espantoso cuadro de dolor, de miseria y de maldades sin fin. Todos debemos interesarnos por convertir este fratricidio odioso en una nueva era de libertad y de bienestar.

Todas las miserias sociales, todas las tragedias humanas tienen por fundamento la ignorancia. ¡Reflexione usted sobre la enorme verdad que encierran estas palabras!

Suscríbase usted a ESTUDIOS; lea y recomiende sus libros y cooperará así a una labor eficaz y digna.

Davant d’un plantejament tant clar com aquest només cal destacar els dos artífex de l’estètica de la revista, que foren els mateixos que els de les cobertes de l’editorial: Monleón i Renau. Són dos noms que orgullosos signaren les seves intervencions. La seva producció en aquesta època i a València fou impressionant, i hi destaquen altres projectes que anaven en la mateixa línia com Orto (1932-1934), Cuadernos de Cultura, Nueva Cultura, Helios, Crisol... En tots aquests projectes ambdós artistes pogueren experimentar sense límits el que influí en el disseny gràfic del país.

Anuncis dels fotomuntantges Los diez mandamientos i d'un llibre de l'editorial

En paral·lel al que feien Mauricio Amster i Mariano Rawizc a Madrid, a València Monleón i Renau es deixaren seduir per l’obra de fotomuntatges de John Heartfield o de Klucis i altres artistes soviètics d’avantguarda i s’integraren dintre del que hom ha anomenat agit-prop –agitació i propaganda-. Dintre de la revista aquests fotomuntatges no només foren sempre un dels seus atractius -tant en portades i articles interiors- sinó que fins i tot se n’editaren sèries a tot color independents per a penjar-se a casa com els dels Diez Mandamientos, Cuatro estaciones, La lucha por la vida, El amor humano...

Fotomuntatges de Renau per a la revista

Aquesta novetat visual  dels fotomuntatges els va donar un gran protagonisme a nivell mundial i de fet ambdós artistes tingueren una carrera futura vinculada al món de l’art, Monleón des de l’exili interior després de passar per la presó i Josep Renau primer a Mèxic on treballà com a cartellista de cinema i després a la República Democràtica alemana on continuà amb els fotomuntatges amb la seva obra mestra Fata Morgana. Tots dos estigueren vinculats a moviments d’esquerres però mentre Renau fou un actiu militant del Partit Comunista i amb càrrecs oficials durant la Guerra, Monleón estigué vinculat a l’anarquisme proper a Àngel Pestaña.

Monleón és el que més sintonitzà amb la línia editorial de la Revista ja que ell mateix va pertànyer a associacions de naturistes, fou esperantista i d’un gran activisme polític i sindical. En certa manera Monleón treballà en un projecte en el que hi creia fervorosament mentre que Renau fou molt més escèptic que eclèctic i amb certa murrieria anomenava la revista Estudios com aquella revista anarco-sexo-desnudista. Potser si que aquesta en seria una definició, però no podem amagar que intentà canviar la mentalitat d’una Espanya tancada tant a noves maneres de plantejar-se l’activitat política, cultural i social com l’estètica.

 

BIBLIOGRAFIA:

FORMENT, ALBERT I ALTRES. Josep Renau. València, IVAM, 2003

FREIXAS, SERGI i GARRIGA, JORDI. Revistas prohibidas. Publicaciones libertarias en los años 20 y 30. Barcelona, Viena Edicions, 2010

VARIS AUTORS. Manuel Monleón, disseny i avanguarda. València, Biblioteca valenciana, 2005 

 

 

 

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

Izas, rabizas y colipoterras (1964) de Joan Colom i Camilo José Cela, dues visions de la prostitució barcelonina

De tots els llibres de fotografia -els anomenats phothobooks- publicats a Espanya aquest és, sense cap mena de dubte, el més conegut i divulgat internacionalment. Com irònicament va comentar la seva editora Esther Tusquets, aquest va ser el primer best-seller de Lumen, molt abans que els llibres de Mafalda de Quino o El Nom de la Rosa d’Umberto Eco fossin un esplèndid èxit i ajudessin econòmicament a l’editorial a sobreviure. El llibre pertany a la col·lecció “Palabra e Imagen” que intentava combinar ambdós conceptes amb fotògrafs i escriptors de prestigi del moment amb un format (21,5 x 22,5 cm.) i estètica homogenis i enquadernats en cartoné que reforça la coherència de la col·lecció, amb temes políticament incorrectes com el toreig, cacera, boxa i com és en aquest cas, la prostitució.

D’aquesta col·lecció ja n’hem parlat abans (La caza de la perdiz roja i Toreo de Salón) i ja n’hem pogut apreciar la qualitat però a la seva època el concepte era tant exquisit i alhora car que no tingueren l’èxit desitjat. El llibre d’avui, Izas, rabizas y colipoterras, fou l’excepció que confirmà la regla i aquest èxit de vendes es degué, sense cap mena de dubte, al tema que tractava i per l’escàndol que provocà en publicar-se el 1964. El llibre fou dissenyat, seguint les directrius dels anteriors llibres, per Cristián Cirici i Oscar Tusquets a base de paper cuixé per a les fotografies de Joan Colom i paper acartolinat verdós per al text de Camilo José Cela. A més la coberta s’utilitzà unes àgils diagonals compostes per tota una sèrie de contactes fotogràfics que ja ens insinua la manera de treballar de Joan Colom amb la feina de camp directa i la feina posterior d’analitzar el material fotografiat entre l’atzar i la intuïció com ja veurem més endavant. De fet Esther Tusquets definí a Joan Colom com a insigne retratista de putas, a las que llevaba años espiando obsesivo, con la cámara escondida bajo la gabardina.

El llibre compta amb el text de Camilo José Cela que el va escriure a partir de les fotografies malgrat l’advertiment final (igual que a Toreo de Salón) que las fotografías que ilustran este libro se insertan únicamente por su valor artístico y documental, sin que, por otra parte, los textos de Camilo José Cela guarden relación alguna con las personas que aparecen fotografiadas, ni las quieran aludir. El text que juga entre la mofa i el sarcasme és molt representatiu de la manera eruditament grollera d’escriure del Premi Nobel, cosa que sembla que li disgustà a Joan Colom per la certa manca de respecte que representava vers les meuques fotografiades. És evident que les fotografies el van a esperonar tant que l’escrigué ràpidament (des del gener al febrer de 1963) i va triar com a títol un poema anònim del Cancionero General del 1557 d’Anvers on es citen les diverses maneres d’anomenar les prostitutes:

De quantas coymas tuue Toledanas
De Valencia Seuilla y otras tierras
Yças Rabiças y Colipoterras
Hurgamandera y Putaraçanas.
de quantas siestas noche y mañanas
Que venian a buscar dando de zerras
Las Vargas la Leonas y las guerras
Las Mendez, la Correas y Gaytanas.
Me veo morir agora de penuria
en esta desleal isla maldita
pues mas a punto estoy que sant Hilario.
Tanto que no se yguala a mi luxuria
ni la de fray Alonso el Carmelita
ni aquella de fray Treze el Trinitario.

El que és sorprenent és que un llibre com aquest fos publicat en plenes celebracions dels 25 Años de Paz del franquisme que pretenien donar una imatge impol·luta d’Espanya i que emfatitzaven les virtuts virtuals del seu règim. La mateixa Esther Tusquets explica com aquest llibre passà la censura de forma anòmala a través del nou ministre de Información y Turismo, Manuel Fraga: El libro había pasado censura de modo irregular, debido a la amistad que unía a Cela con Fraga (fue Cela quien se lo pasó directamente al ministro, saltándose todos los trámites), causó un escándalo ¡y fue el primer best seller de Lumen! Hem de pensar que encara faltaven fins i tot dos anys per a l’aprovació de la Ley de Prensa (1966) i que la censura era un element permanent. Malgrat això, i com sempre en les dictadures qui mana és el de dalt i el que pot fer i desfer aleatòriament o per amistat com molt bé demostra el ministre franquista Manuel Fraga.

Així doncs, aquest fou el primer llibre de Joan Colom, tot un pas cap a la seva professionalitat que, degut precisament a aquesta publicació com veurem, contradictòriament quedà estroncada. Joan Colom treballava com a comptable i a estones lliures es va dedicar a fotografiar la Barcelona més oculta de les mirades oficials, la del Barri Xino. La zona de les prostitutes, però, la fotografià amb un abric que ocultava la màquina de fotografiar amb la que es passejava pels seus carrers i anava disparant a l’atzar però amb intuïció per poder polir la composició en el laboratori fotogràfic de casa. Aquest sistema li va permetre una gran llibertat de moviment i d’espontaneïtat en el resultat final fotogràfic. És tant espontani que és corprenedor perquè no intenta ni endolcir ni degradar una realitat sinó de mostrar-la tal com és, sense ornaments. Gairebé com si li donés la raó a Capa que afirmava que si les teves fotos no són bones és que no eres prou a la vora.

Joan Colom es vinculà a la fotografia de manera tardana, als 36 anys, i entrà a l’Associació Professional de Fotografia de Barcelona i exhibí la seva obra en solitari per primera vegada amb l’exposició titulada “El carrer” a la Sala Aixelà, de la mà de J.M. Casademont el 1961. Ironicament Joan Fontcuberta diu que fou Oriol Maspons qui va pensar que les fotos de les putes eren cosa bona per a un nou títol de la col·lecció “Palabra e Imagen” i va proposar la idea a Lumen. Maspons, que tenia un olfacte i un ull sagaços i només comparables amb la seva mordacitat, afegia amb aquesta iniciativa un nou argument a les raons per les quals la història el recordarà més pel seu paper d’agitador orgànic de la seva generació que per la seva producció creativa. Altres fonts comenten que en principi s’havia pensat en publicar tot el reportatge de Joan Colom sobre el Barri Xino però que fou Camilo José Cela qui canvià aquesta orientació i es declinà per a parlar només del tema de la prostitució.

Com que Lumen havia signat un contracte amb Camilo José Cela per a la realització de tres textos (el primer fou Toreo de Salón i el tercer no s’arribà a publicar mai) li passaren les fotografies per a que escrigués el segon text contractat. És curiós el que Esther Tusquets comenta de com anaven els contractes amb els escriptors del moment i diu que en Cela fou el primer que abans de parlar de res parlava de diners i afegeix que unos años después –no muchos- esto sería lo normal (se discutirían los derechos del autor con su agente literario y la negociación se centraría en el aspecto económico), pero en los años 60, para bien y para mal, se hablaba mucho menos de dinero. Quedamos, pues, las dos -amb una companya de Lumen- bastante desconcertadas.

En el cas de les fotografies li compraren els drets de reproducció per a publicar el llibre. Conjuntament amb el text de Cela el llibre destaca per la seva cruesa sense concessions el que va provocar com hem dit un petit escàndol. Esther Tusquets ens comenta que las fotografías de Colom (entonces apenas conocido y hoy Premio Nacional de Fotografía -2002-), que iban a ser el punto de partida de Izas, eran imágenes de unas mujeres terribles, hundidas en el último peldaño de la miseria, patéticas algunas hasta caer en la monstruosidad. De nuevo Cela se ciñó absolutamente al trabajo de Colom, con unos textos descarnados, salvajes. Se trataba, como en el otro libro, de personajes reales, fácilmente reconocibles, y la única furcia atractiva y joven –una muchacha vestida de blanco y en distintas poses- presentó una denuncia pero no acudió al acto previo de reconciliación y todo quedó en agua de borrajas. Malgrat que la sang no arribà al riu Joan Colom quedà tocat d’aquest afer i es retirà del que havia de ser una prometedora carrera fotogràfica. Pensem que el crític i agitador del món fotogràfic barceloní J.M. Casademont havia di que ... con Colom se llega a la cúspide de todo un movimento... Continuà fotografiant però per a ell mateix i no fou fins molts anys més tard que hom el convencés per a fer públiques les seves impagables fotografies sobre Barcelona.

Les fotografies de Joan Colom ens porten a un cert vouyerisme que ens planteja els límits del que és moral o no. De fet, un llibre així on tothom surt a cara descoberta no hagués provocat una querella, sinó com diu Joan Fontcuberta, moltíssimes i seria un llibre que no es publicaria. Colom el que pretenia era sense cap mena de dubte captar el carrer com a teatre humà i mostrar la vida del submón dels desheretats, amb tota la seva cruesa. Per això va recòrrer a la clandestinitat de la presa perquè sinó no hagués captat la vida tal com era. Joan Colom sempre diu que jo faig el carrer, i és cert perquè com va dir el sistema de treball m’havia de permetre fer fotografies de manera regular i continuada, setmana rere setmana, sense posar en perill la meva integritat física i sense perdre la capacitat d’atrapar les situacions de manera viva i espontània. De fet aquest sistema el tornà a utilitzar per a unes fotografies del judici del Cas Rovirosa per a la Gaceta Ilustrada en les que va poder captar clandestinament els protagonistes d’aquest sonat cas.

Joan Colom aconseguí crear un estil propi El seu estil es caracteritza precisament per una certa despreocupació plàstica i un afany testimonial, tal com raja. Podríem buscar com a precedent a Brassaï i el seu Paris de nuit (1933) però la càrrega estètica que té li treu protagonisme al fet testimonial. En el cas de les fotografies de Sagarra (anys 30) i malgrat que no hi ha intensions plàstiques les i els protagonistes ja sabien que els anaven a fotografiar i posaven per a l’ocasió, el que els treu espontaneïtat. Potser Margaret Michaelis (1936) és la fotògrafa que més precedent pot arribar a ser de Joan Colom malgrat que quan es publicaren les seves fotografies a la revista AC del GATCPAC no hi feren constar la seva autoria. No fou fins una dècada després de Joan Colom quan una nova generació, i en aquest cas de fotògrafes femenines, donaran una nova visió del tema de la prostitució utilitzant en alguns casos la clandestinitat per a aproximar-se més al tema. És el cas de Carnival Strippers (1976) de Susan Meiselas, Das ist ja zum Peepen (1983) d’Elisabeth B., Dirty Windows (1996) de Merry Alpern i The Lusty Lady (1997) d’Erika Langley.

 

 Índex final del llibre

El llibre aprovat directament per Manuel Fraga fou ignorat per la crítica franquista del moment i va ser el boca orella el que va permetre que fos el primer èxit de Lumen. A l’exterior la Mostra di Venezia li atorgà el Lleó de Bronze en la categoria de Premi internacional a la millor col·lecció de llibres o a la millor revista dedicada al cinema o a la fotografia. Aquest premi agafà l’editorial i els seus protagonistes desprevinguts perquè no s’hi havien presentat i ni tant sols coneixien el premi! A partir d’aquest moment el llibre i la col·lecció tingueren el reconeixement internacional que es mereixia i com a tal és dels pocs llibres espanyols que consten en l’ampli catàleg (discutible però una autèntica referència) de The Photobook de Martin Parr i Gerry Badger i que surt a totes les antologies sobre aquest tipus de llibres.

El sempre sarcàstic Joan Fontcuberta fa una lectura de la publicació de Izas, rabizas y colipoterras molt aguda i el titlla com l’apropiació “gauchedivinista” del Barri Xino, com la reivindicació per un sector culte i progressista de la burgesia catalana d’una marginalitat canalla que així esdevé marginalitat castissa, i contribueixi a construir, malgrat la distància social i ideològica, l’imaginari col·lectiu barceloní de postguerra.

BIBLIOGRAFIA:

FERNÁNDEZ MELERO, PEDRO. Serie Palabra e Imagen. Editorial Lumen. Madrid, Real Sociedad Fotográfica, 2008

FONTCUBERTA, JOAN. Los colores de la carne. Granada, Diputación de Granada, 2007

TUSQUETS, ESTHER. Confesiones de una vieja dama indigna. Barcelona, Bruguera narrativa, 2009.

PARR, MARTIN i BADGER, GERRY. The Photobook: A History volume I. Londres, Phaidon Press Inc., 2004

VARIS AUTORS. Joan Colom. Fotografies de Barcelona, 1958-1964. Barcelona, Lunwerg editores, 2005


Nota: Per a veure els comentaris heu d'anar a l'apunt del Piscolabis Librorum

Un infierno español (2011) de Jean-Louis Guereña, la clandestinitat sexual detaspada

Ja fa anys un alumne em va dir d’un altre: És tant ruc que se’n va al lavabo amb un PlayBoy i es posa a llegir els articles! Això és el que us pot passar amb aquest llibre que parla de pornografia -no apte per a menors de 18 anys-. Malgrat les 19 il·lustracions en blanc i negre -integrades dintre del text- i les 35 en color –repartides en dos quadernets centrals- que constitueixen un itinerari gràfic per la història de les publicacions clandestines des del 1812 al 1939, el text se’ns emporta i la libido queda en un segon pla davant el divertimento d’un llibre d’estructura acadèmica.

Haig de reconèixer que se’m fa una mica difícil fer una valoració d’aquest llibre, ja que he seguit el seu engendrament de molt a prop i he assistit una mica al seu part com a familiar directe. Amb Jean-Louis Guereña m’uneix, arran dels estudis sobre la temàtica eròtica que compartim, una relació pesonal que va més enllà de l’aspecte acadèmic. Quan vaig començar a investigar sobre les publicacions eròtiques i pornogràfiques del s. XIX em vaig trobar amb un desert on gairebé ningú en sabia res i on les publicacions sobre el tema eren molt escasses i raonadament incompletes. Menciono aquesta relació d’amistat amb l’autor perquè ningú no pensi que les opinions sobre el llibre poden estar guiades (que també) per aquest motiu, sinó perquè crec sincerament que val la pena que el públic interessat en el s. XIX i principis del s. XX en el sentit més ampli conegui aquest Un infierno español, un ensayo de bibliografía de publicaciones eróticas españolas clandestinas (1812-1939).

Tots els estudis que s’han fet a l’entorn de les publicacions dels Inferns (terme que bibliòfilament remet als llibres prohibits, tant eròtics com polítics) o han estat molt parcials o dintre d’articles de difícil localització ja que es troben en revistes universitàries de difusió molt restringida. Només el llibre de José Antonio Cerezo (Literatura erótica en España: repertorio de obras 1519-1936) publicat el 2001 aportà llum al desert sobre l’estudi de l’eròtica a Espanya. Al meu entendre, però, i malgrat totes les aportacions que són moltíssimes, el llibre barreja massa les publicacions de tipus més o menys eròtic, amb les que eren clandestines, pel contingut sexual explícit. Barreja poemes amb llibres i converteix el volum –pensat com un catàleg- en un laberint, en el qual buscar una informació concreta no és cosa fàcil, fet que potser no estava malament.

 

En canvi el llibre de Jean-Louis Guereña se centra només en els llibres clandestins (sense peu d’impremta o amb peu d’impremta fals) que es van publicar entre el 1812 i el 1939, des de les Corts de Cadis fins al final de la Guerra Civil. La confecció d’aquest catàleg ha estat la tasca pacient de molts anys de recerca per llibreries i biblioteques públiques i particulars, perseguint allò que estava amagat i que molts bibliòfils es neguen a reconèixer que tenen o posen traves a què sigui visitat. El llibre, després d’una introducció històrica molt interessant sobre el tema, ens relaciona tots aquells impresos –de temàtica eròtica-pornogràfica i escatològica- que van ser publicats al marge de les lleis del moment. Aquesta relació bibliogràfica es fa per ordre alfabètic de títols (obviant els articles determinats) i mai per autor, ja que molts són pseudònims o apòcrifs (Josep Robreño, Moratín, Espronceda, Antoni Maria Claret...) o noms falsos o grollers al·lusius a escriptors o eclesiàstics famosos (com ara Fray Gerundio Lafuente –fent broma del seu cognom com a sortidor- Anselm Ximenis –barreja dels noms d’Anselm Turmeda i Francesc d’Eiximenis, Jacinto Hisop –referint-se al faulista-), malgrat que n’hi ha d’autèntics dintre dels clàssics de l’erotisme francès com Restif de la Bretonne, Mirabeau, Marqués de Sade, Diderot...

Les fitxes del catàleg són molt completes ja que s’hi anoten totes les informacions que Jean-Louis Guereña ha estat capaç de recollir -per poc substancials que puguin semblar (exemplars en que coneix, on es va comprar, bibliografia específica -inclosos els apunts d'aquest bloc-, argument, número d’il·lustracions, mides, enquadernació, notes explicatives, argument, etc.). Tot això pot ser important ja que les publicacions clandestines que han arribat fins els nostres dies són molt poques, per no dir exemplars únics moltes vegades, en un estat de conservació força lamentable o fins i tot mutilades. Hem de pensar que els mateixos usuaris o lectors en un moment donat els podien eliminar perquè era una cosa compromesa de tenir, per considerar-los antiquats o passats de moda, per massa usat, etc, o bé els hereus del col•leccionista que, en trobar aquesta mena de llibres, se’n desfeien al trobar-los escandalosos... Pensem que alguns d’aquests llibres han passat per unes quantes generacions que els han conservat, però que és molt fàcil que la baula s’hagi trencat al llarg dels anys.

La lectura d’aquest catàleg de llibres ens pot portar moltes sorpreses tant com a lectors amateurs o com a historiadors de l’art, sociologia, història, lingüística... A partir de la publicació d’aquest llibre ja no es podrà parlar d’aquesta època sense tenir-lo en compte ja que posa en evidència un món clandestí que fins a avui ningú havia esmentat de manera tan clara i documentada. Haurem de començar a parlar d’un país que té un fort vessant devocional, però també d’un país que vivia la sexualitat de manera diferent al que les institucions públiques i eclesiàstiques volien i volien fer pensar.

El contingut del llibre ens aporta un coneixement precís en diversos aspectes molt desconeguts: el llenguatge (ja que esdevé única font d’informació del llenguatge oral en aquests terrenys), les referències constants al món eclesiàstic –que ens donen una nova visió de l’anticlericalisme sociològic-, els llocs de producció de la pornografia, les il·lustracions -que ens mostren què es considerava més excitant-... ens donen grans sorpreses que ens ajuden a completar l’imaginari col·lectiu dels nostres avantpassats fins ara capat d’aquests aspectes.

L’obra recull la referència de més de dues-centes publicacions clandestines (238) d’aquest període (entre edicions úniques i reedicions) de les quals 111 no constaven en el treball publicat de Cerezo (2001) que hem comentat anteriorment. Això ja ens deixa entreveure que el volum de publicacions registrades, esperem que sigui així, podria créixer significativament els propers anys, a mesura que altres obres vagin sortint a la llum pública i puguin ser catalogades. La millor notícia per a l’autor, em consta, seria que el llibre quedés superat per noves troballes al més aviat possible, cosa que veig difícil, tot sigui dit de pas.

Dels llibres registrats en aquest catàleg n’hi ha 110 amb l’anotació d’en paradero desconocido. Aquests llibres no han pogut ser consultats per l’autor perquè no n’hi ha cap exemplar localitzat, però si que s’han pogut comptabilitzar gràcies als catàlegs recents de vendes de llibres, al mític catàleg d’Ashbee o directament gràcies a la publicitat que es feia en altres llibres sobre els que s’havien publicat anteriorment a la mateixa col·lecció. Per això creiem que els llibres que avui s’han pogut localitzar no són més que la punta del iceberg que en un futur anirà reflotant i ens permetrà conèixer una producció molt més nombrosa. Esperem que aquest llibre esperoni a bibliòfils i llibreters a donar a conèixer aquest tipus de publicacions que normalment van soterrades.

La lectura del llibre ens proporciona una sèrie d’informacions força interessants que ens permeten copsar elements que fins ara havien estat negligits de la historiografia. Només algun historiador com l’Albert Ghanime s’havia atrevit a parlar de la masturbació a l’Espanya del s. XIX en un capitol d’un interessant llibre de reflexió d’història contemporània. Per exemple, ens trobem amb una dada curiosa sobre l’ús del català en la clandestinitat. Com que Barcelona era la capital editorial del moment també ho fou d’aquest tipus de llibres. El que sorprèn però, és que si en les publicacions normals el català com a idioma era utilitzat en un 1,35% dels casos, en les publicacions clandestines hem d’elevar aquest ús a un 8% (més una obra bilingüe). Aquesta dada és sorprenent sobretot si tenim en compte que molts dels llibres clandestins estaven destinats a una distribució per tota Espanya ja que Barcelona, com s’observa en el llibre de Guereña, fou la subministradora de la pornografia a la resta d’Espanya.

Però a més a més de les dades transcendents històricament que en puguem extreure, la lectura de les obres catalogades és sorprenent en diversos sentits, ja que hi ha conceptes que creuríem d’una gran modernitat i d’altres fan gràcia pel to xaró però ingenu al mateix temps. Ja només els noms dels suposats autors ens fan riure per la imaginació i els jocs de paraules, o bé per tot el contrari –l’ús de noms barroers i mancats d’imaginació creativa. Us en poso uns exemples perquè ho pugueu comprovar vosaltres mateixos: Duende Rojo, El Insondable, Pepe Tronera, Pare Capulla, Vizconde de Polla-Tiesa, Ciriaco Jones, Federico Jones, Francisco Jones antes Viuda Francisca Rajo, Melacasques, Melaempuñes, Ad-Darim, Capullorojo, Polla Dura, Cojonazos,  Doctor Coñicida, Samalsa, D. Telometo Porelano, Abate Minga Fria, Casto Cascósela y Pingalisa, M. Cardex, Macari Cagané, etc.

Els peus d’impremta també són rellevants,i s’hi troba des de toponímia real d’arreu del món –escollida per intentar despistar qui en volgués seguir la pista (Nova York, Canàries, Roma, Londres, Buenos Aires, Mèxic, Nàpols, París, Montevideo, San Lúcar de Barrameda, Getafe, Marsella, San Petersburgo, Liverpool, Bayona, Habana, Quito, Ansmerdam, etc.) fins a ciutats mitològiques (Parnaso i Olimpo) o jocs de paraules de clar contingut sexual (Fornicópolis, Sífilis o Carda-dona).

També són un món apart els suposats impressors o impremtes, ja que s’hi troben sobretot jocs de paraules que conformen noms i adreces al·lusius al tema com Sacarías Leche, Via Láctea, Príapo, Llepando, Llepafils, Establecimiento Jodeográfico Ultra-montano, Cornéli Llepagrenyas, Calle Pichas Tiesas, Ilustrada Jodienda, Cornelio Lamido, Dr. Feli Pelotas, Imprenta del Amor (calle del Goce), Diabólica, Los maestros de la lujuria, Imprenta y Jodeografía de Gomorra, Imprenta de Jodiguelos, a cargo de don Cipote, La viuda Camama, Librería Pornográfica, Llepa-cretas...

Crec que amb aquesta relació us podeu fer una idea per on van les coses i, sobretot per no allargar, adreço a qui vulgui conèixer els títols de les obres a la lectura directa del llibre. De fet, molts dels títols són tan procaços que els de les pel·lícules porno actuals queden curts.

Una de les coses que més ens sobta és el llenguatge que s’hi utilitza que com podem observar és encara molt vigent. Això sí, amb alguns canvis o alteracions, però més aviat pocs-. Això és probable que es degui al caràcter popular que en realitat tenien aquestes publicacions i a la voluntat de ser molt explícits per facilitar l’excitació sexual, funció primera i última del material. En aquest sentit és molt il·lustratiu el raonament que El Insondable  feia en la introducció del seu Manual del perfecto jodedor (distribuït per Antonio Astiazarain -un dels màxims distribuïdors de pornografia dels anys 30 del s. XX-) en dir: Se escribe para las gentes normales, que por no ser invertidos vanguardistas, buscan los placeres lícitos, y hablan como hablaron sus respetables abuelos, llamando, sin circunloquios, al pan pan y coño al coño.
Si fuera en realidad pecaminoso hablar de los placeres de la jodienda, en nada se amenguaría la falta llamándole pene al pijo, vulva al chumino, cópula al polvo, a la pepitilla clítoris y orgasmo al deslechamiento. ¿Qué va ganando el pudor con que se diga, con un largo circunloquio, que la frotación acompasada del pene en el canal vaginal provoca, al cabo de un rato, la eyaculación del fecundante licor seminal, también llamado espermàtico?
(...) si se trata de entenderse, cuanto más claro mejor.

En fi, gaudiu de la lectura de Un infierno español si l’aconseguiu, perquè només se n’han imprès 1.000 exemplars i la distribució és una mica especial, ja que l’edita LIBRIS Asociación Libreros de Viejo de Madrid en motiu de la XXIII Feria de otoño del libro viejo y antiguo que acabarà aquest 16 d’octubre –dia de Sant Galderic tot sigui dit de pas-. Segurament en deuran tenir alguns exemplars, després de la data de tancament, les llibreries Casals i Sánchez de Barcelona ja que participen a la Fira de Madrid. Si hi esteu mínimament interessats us n’aconsello la compra (suposo que prèvia reserva) perquè d’aquí uns anys es convertirà en una autèntica raresa i motiu de la més alta bibliofília.