Ediciones Estudios (1927-1937), vers una nova moral política i sexual

De l’època de la Segona República caldria fer un estudi molt profund, sinó s’ha fet ja i el desconec, de la producció editorial i de revistes a València perquè ens deixaria certament impressionats. Hi ha estudis monogràfics tant de revistes com La Traca o la Revista Estudios, però del conjunt de les edicions d’aquest moment a València poca cosa hi ha tenint en compte les llargues tirades d’aquestes revistes (fins a 50.000 exemplars) o l’abast territorial (Europa i Llatinoamèrica) que aconseguiren les revistes i els llibres valencians d’aquest moment.

Sense cap mena de dubte València es convertí en aquest període en la tercera capital de la impremta a Espanya. Aquestes editorials i revistes innovadores estigueren vinculades a moviments d’esquerra (sobretot a l’anarquisme) i foren un focus d’exportació d’aquestes idees arreu, gràcies al seus col·laboradors de gran prestigi. Però quan parlem d’anarquisme ho fem en el seu sentit més ampli -i fins i tot diria fora de les idees polítiques més revolucionaries i violentes- perquè inclou tota una sèrie de moviments que avui anomenaríem alternatius i que s’aglutinaven en les idees llibertàries com a pal de paller. De fet, la revista Estudios mateix portava com a subtítol el de Revista ecléctica. De fet eclèctic, per als anarquistes, és qualsevol col·lectiu que no exigeix cap requeriment específic d’ideologia.

 

Catàleg de l'Editorial Estudios del 1936

Dintre d’aquest panorama editorial destaca per mèrits propis Ediciones Estudios que va tenir dos vessants, el de la revista Estudios, i el segell editorial amb un ampli ventall de llibres publicats. La lectura del catàleg que van publicar el 1936 és prou revelador dels interessos que tenia aquesta editorial. S’hi pot trobar un ampli repertori de llibres que parlen de naturisme, pedagogia, feminisme, sociologia, història, esperantisme, anarquisme, lliurepensament, alimentació vegetariana, teosofia, sindicalisme revolucionari, pacifisme, espiritisme, literatura sobretot social, anticlericalisme, ciència divulgativa... Els articles de la revista també aborden aquestes temàtiques i de fet foren la base de la seva difusió. Aquests aspectes i el seu preu de venda al públic baix, conjuntament amb una presentació atractiva, foren les claus per a l’èxit de les produccions d’Estudios.

 

Els orígens remots de la revista i editorial Estudios –tot forma la mateixa entitat com veurem- es troben en la revista Generación consciente (1923-1928) fundada a l’Alcoi anarquista, en la qual el títol ja ens deixa clar que és una revista d’inspiració neomalthusiana i partidària de l’eugenèsia. A partir d’aquesta gènesi es passà a la revista Estudios de la que en fou propietari Joaquim Juan Pastor i com a director hi hagué Antonio García Birlán. A més d’aquests caps visibles, la revista tingué com a metge naturista Isaac Puente, en el seu Consultorio psíquico-sexual a Féliz Martí Ibáñez, com a periodista científic a Alfonso Martínez Rico i com a naturòleg a José Martínez Novella.

Aquesta nòmina de periodistes i científics foren els qui prestigiaren una revista dedicada a uns temes que en aquell moment cridaven l’atenció de molta gent preocupada pel funcionament maldestre del món –ja en aquella època. La prova és que els seus articles citats i estudis publicats foren de referència en altres articles i estudis dintre d’Espanya i a l’estranger, creant una xarxa de relacions internacionals que consolidà la revista com una referència per a aquestes temàtiques que es trobaven en un estat encara embrionari i que amb la República van trobar-hi un camp abonat per desenvolupar-se. L’editorial tenia el doble propòsit de potenciar la cultura i alhora de no fer seguidisme de cap interès en concret. La revista no estigué supeditada a conveniències inconfessables de cap secta, ni ideologia i ja la seva adscripció a la paraula eclèctica ho demostra. Su única misión, minsión honrada y digna, es de aportar al conocimiento de sus lectores cuantas enseñanzas se considren útiles y necesarias para una vida racional e higiénica, libre y feliz com en el facsímil de la revista s’afirma.

 Retall dels anys 60-70 d'una revista del cor que alguna lectora va incorporar, entre altres, en un dels llibres d'Antonlogia de la felicidad conyugal i que certifica la continuitat d'Estudios com a referència clandestina malgrat el franquisme

Malgrat la diversistat dels temes tractats i desenvolupats al llarg del temps de l’editorial, la temàtica sexual fou un dels plats forts, tant des del fons de la matèria tractada com de la seva explícita estètica. En un país acostumat a una sexualitat reprimida o avesat directament a un tractament entre científic i pornogràfic, amb molt poc rigor, l’aparició d’Estudios representà un canvi significatiu. Fins i tot després de l’arribada del franquisme i la prohibició de tot el que pogués parlar d’aquests temes sense complexos,els exemplars antic d’aquestes revistes i llibres foren encara una font d’informació per a molts espanyols que aconseguien tenir-hi accés gràcies als exemplars que n’havien guardat els seus avis com ho demostra el desgast que presenten a causa d’un ús continuat. 

Fulletó de control natalitat il·lustrat per Monleón amb publicitat dels llibres de l'editorial

La temàtica sexual a Estudios intentà trencar els tòpics i repressions derivats del tradicionalisme catòlic (en aquest cas la revista tenia un caire anticlerical) i intentava potenciar-ne el naturalisme com a alliberament sexual de les persones, el control de la natalitat i els tractaments de medicina alternativa per a les cures derivades de la sexualitat. Tant la revista com l’editorial van dedicar molts monogràfics a desenvolupar una nova educació sexual que sempre es contraposava al que es vivia a Espanya en aquell moment, i com a solució definitiva a la xacra de la prostitució. Aquesta barreja de tractament científic i idealisme és el que caracteritza més aquest projecte editorial.

 

Com a editorial publicà les col·leccions d’Educación e higiene, Conocimientos de medicina natural, Colección de novelas, sociologia y crítica, Colección de folletos filosóficos y sociales, Colección popular “ayer, hoy y mañana” i Antología del amor conyugal –publicada en plena guerra civil-. A més de l’elenc d’autors que van participar en aquestes col·leccions, dels quals ja hem parlat prèviament, cal destacar els autors d’unes cobertes molt innovadores: Manuel Monleón i Josep Renau. Tots dos forniren aquests llibres d’unes cobertes atractives i cridaneres, tant en la forma com en el contingut, i participaren d’aquesta renovació estètica de les cobertes que s’estava consolidant durant la República i de la qual ja n’hem parlat.

 Els reportatges foren un dels plats forts de la revista

Sobre la revista pròpiament dita, podríem ser més extensius però allargaríem massa l’apunt. Cal observar només una dada que ens mostra la coherència de la revista: no acceptava publicitat, només es volia sostenir –i ho va aconseguir- gràcies als seus milers de subscriptors. Només des d’aquesta coherència de profunda llibertat ,que no t’obliga a dependre de ningú i a considerar que la publicitat sempre suposa una certa coacció de la llibertat d’elecció, hom pot entendre que un projecte com aquest pogués sobreviure durant tant de temps i que només una guerra –contra la qual lluitaven des de postures pacifistes- pogués acabar amb el projecte.

 Cobertes i contracobertes entrellaçades de Renau de la col·lecció Antología de la felicidad conyugal

Deixem que sigui un escrit publicitari del catàleg de l’Editorial Estudios del 1936 qui ens en faci cinc cèntims del que fou la revista:

Esta Revista se debe a un noble propósito cultural y no a interés particular alguno. Sus páginas no tienen, ni los admiten, otros medios de vida que el de sus propios lectores.

En ellas no encontrarán enfáticas disertaciones inútiles ni estridencias ridículas, sino bellos y útiles conocimientos para una vida racional e higiénica, libre y feliz.

La evolución de la vida moderna impone nuevos horizontes, nuevas corrientes regeneradoras. el hombre debe defenderse en la lucha por la existencia, no con viejas y utópicas teorías, sino superándose a sí mismo y superando a los suyos con prácticas racionales de vigor y de salud, de higiene mental y física. La ley implacable de la vida es ley de selección. Misión de la cultura es hacer esa ley viable y digna.

 Il·lustracions xilogràfiques de Renau per a l'interior de la col·lecció Antología de la felicidad conyugal

Engendrar hijos sin las debidas condiciones eugénicas, sin disponer de medios suficientes para nutrirlos y educarlos debidamente, es una imprudencia y una vergüenza que ya todos los pueblos civilizados condenan. No hay que fiar a la Suerte, diosa venerada por la imbecilidad, el cretinismo y la impotencia, que haga felices a esa inmensa legión de hijos sin pan y sin educación alguna, cuando no tarados por una herencia morbosa y degenerada, cuya mísera existencia es sufrimiento continuo.

El mundo presenta un espantoso cuadro de dolor, de miseria y de maldades sin fin. Todos debemos interesarnos por convertir este fratricidio odioso en una nueva era de libertad y de bienestar.

Todas las miserias sociales, todas las tragedias humanas tienen por fundamento la ignorancia. ¡Reflexione usted sobre la enorme verdad que encierran estas palabras!

Suscríbase usted a ESTUDIOS; lea y recomiende sus libros y cooperará así a una labor eficaz y digna.

Davant d’un plantejament tant clar com aquest només cal destacar els dos artífex de l’estètica de la revista, que foren els mateixos que els de les cobertes de l’editorial: Monleón i Renau. Són dos noms que orgullosos signaren les seves intervencions. La seva producció en aquesta època i a València fou impressionant, i hi destaquen altres projectes que anaven en la mateixa línia com Orto (1932-1934), Cuadernos de Cultura, Nueva Cultura, Helios, Crisol... En tots aquests projectes ambdós artistes pogueren experimentar sense límits el que influí en el disseny gràfic del país.

Anuncis dels fotomuntantges Los diez mandamientos i d'un llibre de l'editorial

En paral·lel al que feien Mauricio Amster i Mariano Rawizc a Madrid, a València Monleón i Renau es deixaren seduir per l’obra de fotomuntatges de John Heartfield o de Klucis i altres artistes soviètics d’avantguarda i s’integraren dintre del que hom ha anomenat agit-prop –agitació i propaganda-. Dintre de la revista aquests fotomuntatges no només foren sempre un dels seus atractius -tant en portades i articles interiors- sinó que fins i tot se n’editaren sèries a tot color independents per a penjar-se a casa com els dels Diez Mandamientos, Cuatro estaciones, La lucha por la vida, El amor humano...

Fotomuntatges de Renau per a la revista

Aquesta novetat visual  dels fotomuntatges els va donar un gran protagonisme a nivell mundial i de fet ambdós artistes tingueren una carrera futura vinculada al món de l’art, Monleón des de l’exili interior després de passar per la presó i Josep Renau primer a Mèxic on treballà com a cartellista de cinema i després a la República Democràtica alemana on continuà amb els fotomuntatges amb la seva obra mestra Fata Morgana. Tots dos estigueren vinculats a moviments d’esquerres però mentre Renau fou un actiu militant del Partit Comunista i amb càrrecs oficials durant la Guerra, Monleón estigué vinculat a l’anarquisme proper a Àngel Pestaña.

Monleón és el que més sintonitzà amb la línia editorial de la Revista ja que ell mateix va pertànyer a associacions de naturistes, fou esperantista i d’un gran activisme polític i sindical. En certa manera Monleón treballà en un projecte en el que hi creia fervorosament mentre que Renau fou molt més escèptic que eclèctic i amb certa murrieria anomenava la revista Estudios com aquella revista anarco-sexo-desnudista. Potser si que aquesta en seria una definició, però no podem amagar que intentà canviar la mentalitat d’una Espanya tancada tant a noves maneres de plantejar-se l’activitat política, cultural i social com l’estètica.

 

BIBLIOGRAFIA:

FORMENT, ALBERT I ALTRES. Josep Renau. València, IVAM, 2003

FREIXAS, SERGI i GARRIGA, JORDI. Revistas prohibidas. Publicaciones libertarias en los años 20 y 30. Barcelona, Viena Edicions, 2010

VARIS AUTORS. Manuel Monleón, disseny i avanguarda. València, Biblioteca valenciana, 2005 

 

 

 

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

Izas, rabizas y colipoterras (1964) de Joan Colom i Camilo José Cela, dues visions de la prostitució barcelonina

De tots els llibres de fotografia -els anomenats phothobooks- publicats a Espanya aquest és, sense cap mena de dubte, el més conegut i divulgat internacionalment. Com irònicament va comentar la seva editora Esther Tusquets, aquest va ser el primer best-seller de Lumen, molt abans que els llibres de Mafalda de Quino o El Nom de la Rosa d’Umberto Eco fossin un esplèndid èxit i ajudessin econòmicament a l’editorial a sobreviure. El llibre pertany a la col·lecció “Palabra e Imagen” que intentava combinar ambdós conceptes amb fotògrafs i escriptors de prestigi del moment amb un format (21,5 x 22,5 cm.) i estètica homogenis i enquadernats en cartoné que reforça la coherència de la col·lecció, amb temes políticament incorrectes com el toreig, cacera, boxa i com és en aquest cas, la prostitució.

D’aquesta col·lecció ja n’hem parlat abans (La caza de la perdiz roja i Toreo de Salón) i ja n’hem pogut apreciar la qualitat però a la seva època el concepte era tant exquisit i alhora car que no tingueren l’èxit desitjat. El llibre d’avui, Izas, rabizas y colipoterras, fou l’excepció que confirmà la regla i aquest èxit de vendes es degué, sense cap mena de dubte, al tema que tractava i per l’escàndol que provocà en publicar-se el 1964. El llibre fou dissenyat, seguint les directrius dels anteriors llibres, per Cristián Cirici i Oscar Tusquets a base de paper cuixé per a les fotografies de Joan Colom i paper acartolinat verdós per al text de Camilo José Cela. A més la coberta s’utilitzà unes àgils diagonals compostes per tota una sèrie de contactes fotogràfics que ja ens insinua la manera de treballar de Joan Colom amb la feina de camp directa i la feina posterior d’analitzar el material fotografiat entre l’atzar i la intuïció com ja veurem més endavant. De fet Esther Tusquets definí a Joan Colom com a insigne retratista de putas, a las que llevaba años espiando obsesivo, con la cámara escondida bajo la gabardina.

El llibre compta amb el text de Camilo José Cela que el va escriure a partir de les fotografies malgrat l’advertiment final (igual que a Toreo de Salón) que las fotografías que ilustran este libro se insertan únicamente por su valor artístico y documental, sin que, por otra parte, los textos de Camilo José Cela guarden relación alguna con las personas que aparecen fotografiadas, ni las quieran aludir. El text que juga entre la mofa i el sarcasme és molt representatiu de la manera eruditament grollera d’escriure del Premi Nobel, cosa que sembla que li disgustà a Joan Colom per la certa manca de respecte que representava vers les meuques fotografiades. És evident que les fotografies el van a esperonar tant que l’escrigué ràpidament (des del gener al febrer de 1963) i va triar com a títol un poema anònim del Cancionero General del 1557 d’Anvers on es citen les diverses maneres d’anomenar les prostitutes:

De quantas coymas tuue Toledanas
De Valencia Seuilla y otras tierras
Yças Rabiças y Colipoterras
Hurgamandera y Putaraçanas.
de quantas siestas noche y mañanas
Que venian a buscar dando de zerras
Las Vargas la Leonas y las guerras
Las Mendez, la Correas y Gaytanas.
Me veo morir agora de penuria
en esta desleal isla maldita
pues mas a punto estoy que sant Hilario.
Tanto que no se yguala a mi luxuria
ni la de fray Alonso el Carmelita
ni aquella de fray Treze el Trinitario.

El que és sorprenent és que un llibre com aquest fos publicat en plenes celebracions dels 25 Años de Paz del franquisme que pretenien donar una imatge impol·luta d’Espanya i que emfatitzaven les virtuts virtuals del seu règim. La mateixa Esther Tusquets explica com aquest llibre passà la censura de forma anòmala a través del nou ministre de Información y Turismo, Manuel Fraga: El libro había pasado censura de modo irregular, debido a la amistad que unía a Cela con Fraga (fue Cela quien se lo pasó directamente al ministro, saltándose todos los trámites), causó un escándalo ¡y fue el primer best seller de Lumen! Hem de pensar que encara faltaven fins i tot dos anys per a l’aprovació de la Ley de Prensa (1966) i que la censura era un element permanent. Malgrat això, i com sempre en les dictadures qui mana és el de dalt i el que pot fer i desfer aleatòriament o per amistat com molt bé demostra el ministre franquista Manuel Fraga.

Així doncs, aquest fou el primer llibre de Joan Colom, tot un pas cap a la seva professionalitat que, degut precisament a aquesta publicació com veurem, contradictòriament quedà estroncada. Joan Colom treballava com a comptable i a estones lliures es va dedicar a fotografiar la Barcelona més oculta de les mirades oficials, la del Barri Xino. La zona de les prostitutes, però, la fotografià amb un abric que ocultava la màquina de fotografiar amb la que es passejava pels seus carrers i anava disparant a l’atzar però amb intuïció per poder polir la composició en el laboratori fotogràfic de casa. Aquest sistema li va permetre una gran llibertat de moviment i d’espontaneïtat en el resultat final fotogràfic. És tant espontani que és corprenedor perquè no intenta ni endolcir ni degradar una realitat sinó de mostrar-la tal com és, sense ornaments. Gairebé com si li donés la raó a Capa que afirmava que si les teves fotos no són bones és que no eres prou a la vora.

Joan Colom es vinculà a la fotografia de manera tardana, als 36 anys, i entrà a l’Associació Professional de Fotografia de Barcelona i exhibí la seva obra en solitari per primera vegada amb l’exposició titulada “El carrer” a la Sala Aixelà, de la mà de J.M. Casademont el 1961. Ironicament Joan Fontcuberta diu que fou Oriol Maspons qui va pensar que les fotos de les putes eren cosa bona per a un nou títol de la col·lecció “Palabra e Imagen” i va proposar la idea a Lumen. Maspons, que tenia un olfacte i un ull sagaços i només comparables amb la seva mordacitat, afegia amb aquesta iniciativa un nou argument a les raons per les quals la història el recordarà més pel seu paper d’agitador orgànic de la seva generació que per la seva producció creativa. Altres fonts comenten que en principi s’havia pensat en publicar tot el reportatge de Joan Colom sobre el Barri Xino però que fou Camilo José Cela qui canvià aquesta orientació i es declinà per a parlar només del tema de la prostitució.

Com que Lumen havia signat un contracte amb Camilo José Cela per a la realització de tres textos (el primer fou Toreo de Salón i el tercer no s’arribà a publicar mai) li passaren les fotografies per a que escrigués el segon text contractat. És curiós el que Esther Tusquets comenta de com anaven els contractes amb els escriptors del moment i diu que en Cela fou el primer que abans de parlar de res parlava de diners i afegeix que unos años después –no muchos- esto sería lo normal (se discutirían los derechos del autor con su agente literario y la negociación se centraría en el aspecto económico), pero en los años 60, para bien y para mal, se hablaba mucho menos de dinero. Quedamos, pues, las dos -amb una companya de Lumen- bastante desconcertadas.

En el cas de les fotografies li compraren els drets de reproducció per a publicar el llibre. Conjuntament amb el text de Cela el llibre destaca per la seva cruesa sense concessions el que va provocar com hem dit un petit escàndol. Esther Tusquets ens comenta que las fotografías de Colom (entonces apenas conocido y hoy Premio Nacional de Fotografía -2002-), que iban a ser el punto de partida de Izas, eran imágenes de unas mujeres terribles, hundidas en el último peldaño de la miseria, patéticas algunas hasta caer en la monstruosidad. De nuevo Cela se ciñó absolutamente al trabajo de Colom, con unos textos descarnados, salvajes. Se trataba, como en el otro libro, de personajes reales, fácilmente reconocibles, y la única furcia atractiva y joven –una muchacha vestida de blanco y en distintas poses- presentó una denuncia pero no acudió al acto previo de reconciliación y todo quedó en agua de borrajas. Malgrat que la sang no arribà al riu Joan Colom quedà tocat d’aquest afer i es retirà del que havia de ser una prometedora carrera fotogràfica. Pensem que el crític i agitador del món fotogràfic barceloní J.M. Casademont havia di que ... con Colom se llega a la cúspide de todo un movimento... Continuà fotografiant però per a ell mateix i no fou fins molts anys més tard que hom el convencés per a fer públiques les seves impagables fotografies sobre Barcelona.

Les fotografies de Joan Colom ens porten a un cert vouyerisme que ens planteja els límits del que és moral o no. De fet, un llibre així on tothom surt a cara descoberta no hagués provocat una querella, sinó com diu Joan Fontcuberta, moltíssimes i seria un llibre que no es publicaria. Colom el que pretenia era sense cap mena de dubte captar el carrer com a teatre humà i mostrar la vida del submón dels desheretats, amb tota la seva cruesa. Per això va recòrrer a la clandestinitat de la presa perquè sinó no hagués captat la vida tal com era. Joan Colom sempre diu que jo faig el carrer, i és cert perquè com va dir el sistema de treball m’havia de permetre fer fotografies de manera regular i continuada, setmana rere setmana, sense posar en perill la meva integritat física i sense perdre la capacitat d’atrapar les situacions de manera viva i espontània. De fet aquest sistema el tornà a utilitzar per a unes fotografies del judici del Cas Rovirosa per a la Gaceta Ilustrada en les que va poder captar clandestinament els protagonistes d’aquest sonat cas.

Joan Colom aconseguí crear un estil propi El seu estil es caracteritza precisament per una certa despreocupació plàstica i un afany testimonial, tal com raja. Podríem buscar com a precedent a Brassaï i el seu Paris de nuit (1933) però la càrrega estètica que té li treu protagonisme al fet testimonial. En el cas de les fotografies de Sagarra (anys 30) i malgrat que no hi ha intensions plàstiques les i els protagonistes ja sabien que els anaven a fotografiar i posaven per a l’ocasió, el que els treu espontaneïtat. Potser Margaret Michaelis (1936) és la fotògrafa que més precedent pot arribar a ser de Joan Colom malgrat que quan es publicaren les seves fotografies a la revista AC del GATCPAC no hi feren constar la seva autoria. No fou fins una dècada després de Joan Colom quan una nova generació, i en aquest cas de fotògrafes femenines, donaran una nova visió del tema de la prostitució utilitzant en alguns casos la clandestinitat per a aproximar-se més al tema. És el cas de Carnival Strippers (1976) de Susan Meiselas, Das ist ja zum Peepen (1983) d’Elisabeth B., Dirty Windows (1996) de Merry Alpern i The Lusty Lady (1997) d’Erika Langley.

 

 Índex final del llibre

El llibre aprovat directament per Manuel Fraga fou ignorat per la crítica franquista del moment i va ser el boca orella el que va permetre que fos el primer èxit de Lumen. A l’exterior la Mostra di Venezia li atorgà el Lleó de Bronze en la categoria de Premi internacional a la millor col·lecció de llibres o a la millor revista dedicada al cinema o a la fotografia. Aquest premi agafà l’editorial i els seus protagonistes desprevinguts perquè no s’hi havien presentat i ni tant sols coneixien el premi! A partir d’aquest moment el llibre i la col·lecció tingueren el reconeixement internacional que es mereixia i com a tal és dels pocs llibres espanyols que consten en l’ampli catàleg (discutible però una autèntica referència) de The Photobook de Martin Parr i Gerry Badger i que surt a totes les antologies sobre aquest tipus de llibres.

El sempre sarcàstic Joan Fontcuberta fa una lectura de la publicació de Izas, rabizas y colipoterras molt aguda i el titlla com l’apropiació “gauchedivinista” del Barri Xino, com la reivindicació per un sector culte i progressista de la burgesia catalana d’una marginalitat canalla que així esdevé marginalitat castissa, i contribueixi a construir, malgrat la distància social i ideològica, l’imaginari col·lectiu barceloní de postguerra.

BIBLIOGRAFIA:

FERNÁNDEZ MELERO, PEDRO. Serie Palabra e Imagen. Editorial Lumen. Madrid, Real Sociedad Fotográfica, 2008

FONTCUBERTA, JOAN. Los colores de la carne. Granada, Diputación de Granada, 2007

TUSQUETS, ESTHER. Confesiones de una vieja dama indigna. Barcelona, Bruguera narrativa, 2009.

PARR, MARTIN i BADGER, GERRY. The Photobook: A History volume I. Londres, Phaidon Press Inc., 2004

VARIS AUTORS. Joan Colom. Fotografies de Barcelona, 1958-1964. Barcelona, Lunwerg editores, 2005


Nota: Per a veure els comentaris heu d'anar a l'apunt del Piscolabis Librorum

Sex de Madonna, un llibre ben editat que buscava l’escàndol

Demà actuarà Madonna, la reina del Pop, a Barcelona, a l’Estadi Olímpic Lluís Companys. Com ja sabeu els qui seguiu aquest bloc no sóc gaire afeccionat a la música pop, però sí als llibres i per celebrar els 50 anys de la cantant (que els va fer ja fa uns mesos) i la seva mediàtica vinguda a Barcelona, avui comentarem un dels llibres més curiosos de la història bibliòfila.

La combinació fotografia i imatge és una constant en tot el llibre

El llibre que avui comentem es va posar a la venda el 21 d’octubre de 1992 per la Warner Books/Callaway a tot el món, amb diverses traduccions (francès, italià, japonès i castellà –publicat amb col·laboració d’Ediciones B amb un tiratge de 25.000 exemplars- i hom parla d’edicions pirata en tailandès i rus). Ja el primer dia se’n va vendre 150.000 exemplars a tot el món i se’n feren 1.400.000 exemplars en total en tots els idiomes, que s’esgotaren força ràpidament. Això va fer que aquest llibre fos considerat com un dels grans bestsellers de l’època.

Per tal d'evitar problemes i males interpretacions Madonna comença el llibre amb una declaració de principis

Com un llibre de bibliòfil, a la contraportada hi consta també la numeració del tiratge, en aquest cas el nº 0076445. Però, amb unes xifres com aquestes, qui pot dir que aquest llibre sigui de bibliòfil quan la bibliofília viu de curtes i selectes tirades? La realitat, però, és que és un llibre força buscat i cotitzat pels seguidors de la seva protagonista, Madonna Louise Ciccone, més coneguda com a Madonna.


Com tot el que envolta la cantant, la promoció del llibre Sex -que anava en paral·lel amb la sortida del seu CD Erotica- es veié acompanyada d’una gran expectació generada pels mitjans de comunicació que van crear l’ambient propici per a que el llibre fos l’èxit que acabà sent. Si a més d’això hi afegim el contingut clarament sexual del llibre en què Madonna esdevenia la protagonista... no calia internet per promoure un producte d’èxit segur. A més, com sempre en aquests casos, diverses organitzacions religioses conservadores volgueren boicotejar la sortida del llibre, el que sense cap mena de dubte contribuí encara més a la promoció...

Funda de mylar plata amb el rostre erotizat i serigrafiat de Madonna que tancava hermèticament l'edició de Sex

En ser un llibre no apte per a menors es presentà tancat hermèticament en una bossa de mylar plata que privava de veure’n l’interior a la llibreria i que s’havia de retallar per accedir al llibre, per la qual cosa el compraves a cegues malgrat que els mitjans de comunicació ja s’havien encarregat de mostrar algunes imatges i fer-ne la descripció. A l’interior es trobava el llibre de tapes metàl·liques amb la portada gravada amb el títol Sex fet a pressió i al darrera una (X) calada, ja que aquest era el títol original però en coincidir en el temps amb la pel·lícula “X” de Malcom X de Spike Lee s’optà per titular el llibre com a Sex.

El CD amb el tema Erotic que inclou el llibre té una estètica volgudament propera a un preservatiu

El llibre a més de les tapes metàl·liques està enquadernat amb una espiral també metàl·lica, que pretén conferir al volum, des de l’inici, una estètica propera al sadomasoquisme que a l’interior s’explota. A més del llibre dins l’embolcall també hi ha un CD amb una única peça anomenada Erotic i que no es trobava en el CD general editat en el mateix moment i titulat Erotica.

Madonna també inclou l'homosexualitat, en aquest cas mascunlina, dintre del repertori sexual del llibre

Madonna aconseguí l’autorització de la seva productora –la Warner- per fer aquest llibre-capritx, a condició que a l’interior no hi constés cap fotografia pedòfila, zoòfila, d’humiliació sexual, o de burla a la iconografia cristiana. Malgrat això, la protagonista passà per la frontera d’aquestes limitacions jugant una mica amb tot. En principi l’argument del llibre seria una llarga carta que escriu una alter ego de Madonna anomenada Dita en la qual explica els seus sentiments, anhels i fantasies sexuals a un tal Johnny. La llibertat sexual sota control d’un mateix és la gran protagonista de la història d'aquest llibre epistolari.

A la part final del llibre s'inclou una fotonovel·la amb una estètica comiquera

El llibre (35 x 28 cm.) es compon de 128 pàgines de paper de qualitat, de gairebé un quilo de pes, amb textos impresos en diverses cal·ligrafies, tipografies i jocs tipogràfics, fotografies de Steven Meisel en blanc i negre, virades a sèpia, monocromes i color imitant els anys 60, collages, contactes... i fins i tot una fotonovel·la-còmic final (titulat Dita In The Chelsea Girl). En les fotografies també hi participen com a protagonistes els seus amics de l’època com Isabella Rosellini, Naomi Campbell, Udo Kier, els raperos Vanilla Ice i Big Daddy Kane, l’actor porno Joey Stefano, la seva exparella Tony Ward...

Les relacions amb persones madures té en aquesta imatge i text la seva representació en el llibre

El contingut de les fotografies són una sèrie d’escenes de tot tipus de fantasies sexuals de la protagonista, des d’escenes d’homosexualitat (tant masculina com femenina), escenes de dominació o sadomasoquisme tou, escenes d’aparent violació, sexe amb homes madurs i/o adolescents, vouyerisme, exhibicionisme...

Malgrat la condició de no utilitzar iconografia cristiana en el llibre Madonna va esquivar finalment aquesta condició de la productora Warner

Tot plegat amb un impecable disseny que és degut a Fabien Baron i que va variant al llarg del llibre, barrejant text i imatge, esdevenint un autèntic catàleg tant de recursos tipogràfics com fotogràfics, que el converteixen en un llibre de realització molt acurada (recursos econòmics no en faltaven) i que esdevé tot un luxe pels sentits.

L'exhibicionisme i el vouyerisme són una de les altres fantasies sexuals de Madonna

Que Madonna hagi sobreviscut durant 30 anys de carrera, tant musical com extramusical, es deu sense cap mena de dubte al fet que s’ha anat reinventant i ha anat trencant fronteres, amb alguna cosa més que sort, en un món tant efímer com és el de l’espectacle. Potser aquesta capacitat de reinventar-se i de saber provocar als detractors i als seguidors sigui una de les seves grans aportacions al món contemporani, del qual aquest llibre és una peça més d’una carrera polèmica entre el glamour i la xaroneria.

Acadèmies i ultraacadèmies d’Eusebi Planas, erotisme al fil de la legalitat

A en Víctor Pàmies, un dels primers lectors d’aquest bloc i rei dels blocs i que recentment en un comentari al Gazophylacium no ha vist clar un nu tendent a l’abstracció… espero que aquests els vegi millor!

De la producció eròtica i pornogràfica d’Eusebi Planas (1833-1897) ja n’he parlat al bloc i avui em vull centrar en un aspecte molt puntual de la seva producció, el de les seves acadèmies.

Aquest terme recull tot estudi de nu fet del natural per un artista i que durant molt de temps fou un dels exercicis clàssics de les acadèmies artístiques amb models professionals, tradicionalment homes i dones amb pocs recursos econòmics.

Eusebi Planas. Acadèmia (1884). Biblioteca Lambert Mata (Ripoll)

En un principi, a aquestes classes no hi podien accedir dones com a alumnes (però sí com a models), que s’havien d’acontentar pintant natures mortes, i per tant hi assistien només homes. La moral pública del moment desaprovava aquesta temàtica i feia que quedés reclosa a una situació de certa clandestinitat, cosa que li imprimia un cert caràcter eròtic. Aquesta concepció de les classes amb model viu durà durant molt de temps. El 1893, per exemple, una pintura d’un nu femení fou retirada de la Sala Parés. Josep Roca i Roca denuncià a La Vanguardia que això era culpa d’un centro artístico católico (referint-se al Cercle de Sant Lluc, inspirador del corrent catòlic del modernisme català), cuyos socios se han impuesto, a lo que se dice, restricciones tales que llegan al extremo de abstenerse en absoluto de hacer academias de mujer, ni desnuda ni vestida. Dues setmanes més tard foren retirades dues teles (una de Ramon Casas i una altra d’Arcadi Mas i Fontdevila) de la sala d’exposicions de l’Ateneu perquè podían ofender el pudor de los visitantes a la exposición.

Enquadernació de Academias de mujer d'Eusebi Planas (1884). Biblioteca Lambert Mata (Ripoll)

És en aquest ambient finisecular del s. XIX que es van dur a terme les tres sèries d’acadèmies de què parlaré avui. Eusebi Planas, que era l’il·lustrador més famós d’aquesta època, sempre introduïa elements erotitzants en les seves composicions. Així, els seus àlbums de grans dimensions com Historia de una mujer (1880), La dama de las camelias (1880) o Las cuatro sotas (1881) tenien un caire sensual força pronunciat.

Eusebi Planas. Acadèmia (1884). Biblioteca Lambert Mata (Ripoll)

El pas següent en la seva trajectòria, fou la publicació de l’àlbum amb 40 litografies titulat Acadèmias de mujer. Apuntes del natural, editat per Joan Aleu i Fugarull a Barcelona el 1884, amb fulls d’unes dimensions força grans (32 x 23 cm.) i amb la marca de la litografia de 25 x 16 cm. Fou publicat de dues maneres, amb un relligat com un llibre o en forma de carpeta amb les làmines soltes per poder-les penjar a la paret amb més facilitat. A més, es va fer un tiratge sobre cartró i sobre cartró més gruixut amb daurats laterals. Són uns exemplars tant rars que dintre de les col·leccions públiques només se’n conserva un exemplar sencer, que es troba a la Biblioteca Lambert Mata de Ripoll.

Eusebi Planas. Acadèmia (1884). Biblioteca Lambert Mata (Ripoll)

Eusebi Planas i Joan Aleu. Acadèmia (1889)

Recentment han aparegut 17 làmines més (d’un total de 20) d’unes altres acadèmies que es deurien publicar el 1889. Els dibuixos originals eren deguts a Eusebi Planas i posteriorment litografiats per l’impressor i deixeble seu, Joan Aleu i Fugarull, que havia imprès els àlbums esmentats. Aquestes noves làmines (de característiques tècniques iguals que les anteriors) devien ser publicades arran de l’èxit de les primeres acadèmies, però de les quals coneixem només aquest exemplar. A la part posterior d’una de les làmines hi ha el calc molt tènue del que devia ser la portada tipogràfica del llibre però només endevinem que s’anuncia com a “Academias de mujer” i que era obra de “Planas y Aleu”, cosa que ja diu a les litografies mateixes. La lletra petita, i que més ens interessaria per la informació que podria aportar, està tan esvaïda que ha estat impossible de llegir-la. Si algú coneix o disposa d’un mètode que en pogués facilitar la lectura (infrarojos, etc...) li agrairia que m’ho digués.

Revers d'una acadèmia d'Eusebi Planas i Joan Aleu amb el calc del text que havia d'acompanyar les acadèmies del 1889.

Aquests dos conjunts de litografies estan en el límit del que en aquella època devia estar permès publicar. El tema de les acadèmies portava als censors de bòlit precisament perquè hi havia la consideració artística pel mig. Aquests nus, però, eren molt púdics i amb ressonàncies clàssiques, amb detalls que intentaven treure càrrega sexual al tema com ara l’absència de pèl tant al pubis com a les aixelles.

Eusebi Planas i Joan Aleu. Acadèmia (1889)

També recentment hem localitzat dues fotografies d’albúmina de l’època (16,5 x 10 cm.) de temàtica eròtica, que demostren que Eusebi Planas partia precisament de models obtinguts en el mercat de la fotografia eròtica per fer aquestes acadèmies.

El paral·lelisme de la composició és total entre la fotografia i el gravat de Planas. Això sí, hi va fer molt petites correccions per adaptar la imatge a l’estètica classicitzant i suprimí els elements considerats llavors més erotitzants -i que caracteritzaven la indústria pornogràfica del moment: el pèl púbic i les mitges i les sabates, que duien les models de les fotografies com a única indumentària, ja que la figura completament nua resultava més acadèmica.

Comparació d'una acadèmia d'Eusebi Planas (1884) amb una fotografia eròtica clandestina de l'època, possiblement feta a Barcelona

Comparació d'una acadèmia d'Eusebi Planas i Joan Aleu (1889) amb una fotografia eròtica clandestina de l'època, possiblement feta a Barcelona

Casualment, a més, cadascuna d’aquestes fotografies correspon a una litografia de cada àlbum, per la qual cosa podríem deduir que era una pràctica aplicada a la resta de les litografies de tots dos àlbums.

A banda d’aquesta sèrie d’Acadèmies publicades oficialment hi ha una descripció del seu taller per part del seu amic Raimon Casellas, crític d’art i col·leccionista d’art que és molt eloqüent: Un día tuve el capricho de subir las escaleras de su taller situado en plenos barrios bajos. Era un saloncito burgués del año 1850 adornado con cuadritos y estampas pornográficos. Encima de una cómoda-papelera de caoba, unos cromos de mujeres desabotonadas, sobre una venerable arquilla de taracea, fotografías de mujeres desnudas en posiciones ultraacadémicas… en todas partes la imagen de la Eva libidinosa, reproducciones fotográficas de las fantasías, las uvas de Faleno… fotografías de desnudos femeninos… Todo clasificado por series, arreglado por paquetes, dispuesto por géneros, numerado por artículos, con la disposición que había de envidiar el más ordenado hortera de mercería. Así cuando el amateur (coleccionista de arte) visitaba el estudio… ya sabía Planas en qué cajón guardaba las figuras libres, las escenas verdes o los grupos de más subido color, que se hacían pagar a muy buen precio.

Àlbum de les Académias autógrafas de E. Planas conservat a la Biblioteca Lambert Mata (Ripoll)

El text parla de fotografies, dibuixos i litografies d’acadèmies i ultraadèmies, i aquest és el punt més important: Què entenem per ultraacadèmies? Quan vaig anar a consultar l’exemplar d’Acadèmias de mujer que es guarda a la Biblioteca Lambert Mata, les bibliotecàries molt diligentment (des d’aquí el meu més profund reconeixement per la feina ben feta) em varen comentar que tenien altres àlbums que creien que em podien interessar i que fins fa pocs anys s’havien guardat a la caixa forta, a l’anomenat infern de les biblioteques. Quina fou la meva sorpresa quan em mostraren un àlbum de dibuixos de les ultraacadèmies signats i datats entre el 1869 i el 1870!

Les dimensions de l'àlbum són de 35 x 27 cm. Els dibuixos foren realitzats sobre paper francès amb marca d’aigua de Tolle et fils i enquadernades amb unes tapes que hi diuen: Academias autógrafas de E. Planas.

Ultraacadèmia autògrafa d'Eusebi Planas (Biblioteca Lambert Mata, Ripoll)

En aquestes acadèmies, destinades a un públic burgès que demanava composicions amb més càrrega eròtica, les models ja eren dibuixades amb les mitges i les sabates posades i el pèl púbic ben explícit, corresponent a l’estètica erotitzadora del moment. A més a més, les models no eren representades amb una postura més o menys púdica sinó eixarrancades i mostrant el sexe obertament, fet que privava la imatge de cap coartada intel·lectual amb què es podia justificar les acadèmies convencionals. En certa manera estarien vinculades a l’estètica dels dibuixos de Ramon Martí Alsina de cap el 1860 que es presentaren fa pocs anys en una exposició d’El sexe i la rauxa a Sabadell.

Tant l’àlbum de les ultaacadèmies com el de les acadèmies de l’edició de 1884 conservats a la biblioteca de Ripoll pertanyien a la col·lecció del bibliòfil Lambert Mata, home solter i sense descendència –almenys reconeguda- que a la seva mort (1931) donà la seva preciosa biblioteca a la ciutat de Ripoll, on actualment es conserva el seu llegat i que ha estat ampliat com a Biblioteca Municipal.

Ultraacadèmia autògrafa d'Eusebi Planas (Biblioteca Lambert Mata, Ripoll)

De l’anàlisi d’aquest extens apunt (perdoneu l'extensió!) podem treure diverses conclusions interessantíssimes que ens contextualitzen la producció eròtica i pornogràfica d’Eusebi Planas:

En primer lloc la podem datar (cosa habitualment molt difícil perquè tot això es produïa de manera anònima) entre el 1869 i el 1889. Aquest arc cronològic és força ampli tenint en compte l’activitat il·legal a què es dedicava l’autor i durant el qual és quan patí un registre domiciliari amb la consegüent detenció per part de la policia. De moment no hem pogut concretar l’any que aquest fet succeí.

Ultraacadèmia autògrafa d'Eusebi Planas (Biblioteca Lambert Mata, Ripoll)

En segon lloc aquestes troballes ens permeten copsar l’estreta col·laboració entre Eusebi Planas i el seu deixeble, l’impressor Joan Aleu. Aquest darrer, a més de les col·laboracions amb Planas, va publicar un àlbum en solitari titulat La vida alegre (1882) entre altres impresos litogràfics de publicitat i d’il·lustració de novel·les. Per a una producció clandestina de pornografia com la que desenvolupà Eusebi Planas es requeria que la impremta fos de confiança i la relació entre mestre i deixeble permet aventurar la hipòtesi que es publiqués en aquesta impremta.

La darrera qüestió és la relació entre litografia i fotografia i com ambdues tècniques, lluny de ser incompatibles, van subsistir i desenvolupar-se al mateix moment fins al declivi definitiu de la litografia, substituïda per tècniques de reproducció d’imatge més industrials a la fi del s. XIX, just a la mort d’Eusebi Planas.

Ultraacadèmia autògrafa d'Eusebi Planas (Biblioteca Lambert Mata, Ripoll)

BIBLIOGRAFIA

BORI, SALVADOR. Tres maestros del lapiz de la Barcelona Ochocentista. Padró, Planas, Pellicer. Barcelona, Ediciones Librería Millà, 1945.

CASACUBERTA, MARGARIDA. Santiago Rusiñol: vida, literatura i mite. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997

CEREZO, JOSÉ ANTONIO. Literatura erótica en España. Repertorio de obras 1519-1936. Madrid, Ollero y Ramos, 2001

COSTA, EULÀLIA i MAS, RICARD. El sexe i la rauxa. Els artistes catalans i la sexualitat (1860-2005). Sabadell, Fundació Caixa Sabadell, 2005.

DOMÈNECH, ALBERT. L’estètica eròtica del cos femení a finals del segle XIX a través dels dibuixos i litografies eròtics i pornogràfics d’Eusebi Planas (1835-1897) i el seu entorn. a “Actes del Congrés El cos: objecte i subjecte de les ciències humanes i socials. Institució Milà i Fontanals, CSIC”. Barcelona, 2009 (en premsa)

GUEREÑA, JEAN-LOUIS. "Ce pays malheureux". La production érotique clandestine en Espagne sous la Restauration (1874-1900) a “L'espace de l'Eros. Représentations textuelles et iconiques”, Éd. par Eduardo Ramos-Izquierdo et Angelika Schober. Llemotges, Presses Universitaires de Limoges (Collection Espaces Humains, 11), 2007, pp. 111-134

GUEREÑA, JEAN-LOUIS. Le sexe en image. L'érotisme graphique en Espagne dans la deuxième moitié du XIXe siècle. a “Image et Corps”. Lió, Actes du 5è Congrès International du GRIMH. Université Lumière-Lyon 2, 2006.

VÉLEZ, PILAR. Eusebi Planas (1833-1897). Il·lustrador de la Barcelona vuitcentista. Barcelona, Curial edicions catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.