Joan Pujol i els seus dibuixos BDSM zoofílics, els dibuixants heterodoxos (4/8)

La publicació de La belle charretière de Joan Pujol per part d’El Círculo Cuadrado Editores d’Oaxaca, gràcies al bon quefer de l’artista erotòman català i mexicà d'adopció, RamonSanmiquel, ens porta a descobrir un artista automarginat. El llibre només inclou, com veurem, una de les parts de l’obra que va produir i està editat d’una manera artesanal i amb molta cura, amb una edició de bibliòfil de 200 exemplars.

La  casualitat va provocar que in extremis se salvés l’obra de Joan Pujol quan estava destinada a ser llançada. Aquesta casualitat a més ens ha permès albirar la personalitat d’un artista que mai publicà res ni -que puguem conèixer- mostrà mai els seus dibuixos eròtics. Els realitzava de manera obsessiva en petits retalls on esbossava idees que després deixava ben acabats o no. Els dibuixos finals s’han perdut però en queden multitud de fotocòpies que els reprodueixen amb molt bona qualitat i és el que s’ha conservat i ha publicat El Círculo Cuadrado.

Els dibuixos van aparèixer entorn d’una biblioteca particular especialitzada en art amb un petit infern de llibres i revistes eròtiques amb una certa especialització vers el BDSM. En alguns d’aquests llibres i revistes d’importació hi ha el segell de goma estampat d’una de les primeres Sex-Shop de Barcelona, l’Egea. 

Totes aquestes restes faciliten conèixer la personalitat del seu autor, del qui només hem pogut saber que es deia Joan Pujol, era vidu sense fills i que tenia una àmplia cultura artística, cinèfila i fotogràfica. El seu modus vivendi va ser el d’administratiu dintre d’una empresa vinculada al món dels laboratoris de fotografia i que vivia a l’eixample barceloní.

La seva obra, feta segurament en tornar d’una feina burocràtica, hauríem de datar-la entre els anys 60 i 80 del s. XX. El que destaca dels seus dibuixos és la temàtica dels seus dibuixos, compostos majoritàriament per dones robustes, nues o mig nues, i sempre vinculades a actituds BDSM amb animals, amb una zoofília insinuada malgrat que a vegades és més explícita. Poques vegades hi inclou relacions inter homines, com si amb la fantasia animalística n’hi hagués prou. Pacientment aprofitava papers de tot tipus –sobretot de l’empresa on treballava- on hi plasmava les seves fantasies oníriques amb animals, sobretot domèstics però d’una manera preferent pels equins.

En total s’han conservat 166 esbossos en papers de dimensions de tipus octaveta o més petit i un número bastant gran de fotocòpies, sistemàticament repetides. Juntament amb tot aquest material també hi havia una sèrie de retalls de diari amb paraules i lletres que podien tenir doble interpretació i d’altres bafarades tipus d’historieta amb textos picats amb la seva Olivetti. Aquest material clarament vinculat al món BDSM era afegit a alguns dibuixos fotocopiats com si la protagonista ho digués a l’animal. Círculo Cuadrado Editores ha tingut l’encert d’imprimir, en format adhesius, alguns d’aquests comentaris per si algú el vol afegir a alguna de les il·lustracions del llibre.

Destaca la qualitat dels seus dibuixos, amb un traç segur i el domini anatòmic tant de la dona com dels animals. En certa manera comparteix certa estètica amb Félicien Rops. La grandisionat anatòmica de la dona, amb una cara molt estereotipada, moltes vegades destaca amb les proporcions de l'animal representat en l'escana. Malgrat aquesta aparent desproporció la unió de les figures es fa sense cap mena de problema de transició estètica sense composicions plenament possibles. La seva manera de treballar, acumulant línies en només unes zones del dibuix i en canvi deixant altres zones amb una mínima línia que insinua els límits és una de les seves característiques més definitòries del seu estil.

Gina Lollobrigida dalt d'un ase a la pel·lícula Pane, amore e gelosia (1954) 

de l'antiga col·lecció privada de Joan Pujol

D’on venia aquesta iconografia obsessiva pels ases i els cavalls? Dintre de les restes del naufragi d’aquest artista secret hi havia també llibres de cavalls i circ i algunes fotografies de les seves afeccions cinematogràfiques, sobretot del cinema italià del moment (Fellini com a referent) però sobretot una obsessió vers la que devia ser la seva actriu preferida: Gina Lollobrigida. Precisament un fotograma de la pel·lícula Pane,amore e gelosia (1954) que conservava conjuntament amb els dibuixos en pot ser la clau a partir d’on sortí la inspiració d’una obra inclassificable però amb molts referents dintre de l’erotisme i pornografia catalans més amagats al llarg del temps... No oblidem tampoc que de l'any 1964 data l'anunci del conyac Terry amb la model Margit Cocsis Kerkhoeven trotant en plena platja sobre un cavall blanc.

Gaudim estèticament d’aquesta obra sòlida d’aquest autor desconegut més enllà dels prejudicis o gustos personals. 

Le mariage de Suzon (1935) de Léon Courbouleix, la pornografia bibliòfila francesa a Espanya

Per en Leptotyphlus i la Mayetia

L’aparició de la pàgina pornocatala.cat que intenta promoure vídeos pornogràfics rodats en català m’ha portat a recordar l’antiga polèmica de la necessitat que el català estigués en totes les esferes de la societat per a la seva correcta normalització. És un punt interessant perquè implicaria que tots els camps de la vida humana, des dels més excelsos als més baixos-per dir-ho en terminologia clàssica-, són dignes de comptar amb la promoció del català. El fet que una empresa com Coca-Cola produeixi llaunes amb els noms catalans –malgrat que l’etiquetatge continuï sent en castellà- i que aquesta pàgina pornogràfica es plantegi que pot ser un negoci editar vídeos porno en català poden ser considerats com indicis d’una certa normalització lingüística molt allunyada encara de la plenitud.

I quan parlem que la pàgina web roda les pel·lícules en català és perquè no només els gemecs –so internacional- són en català sinó tot el vídeo de cap a peus, des dels actors a l’argument. De moment només es pot veure un dels vídeos anunciats però en principi aquests curtmetratges pornogràfics haurien de tenir una temàtica nostrada a la manera del que en Conrad Son va voler fer amb Les excursionistes calentes que va ser traduïda al català –els actors no eren catalanoparlants- malgrat que la seva temàtica ben propera. Ja vam veure aquí mateix, a través d’un excel·lent article d’en Lluís Bosch, com iniciatives d’aquest tipus ja es van portar a terme els anys 80 quan hom volgué publicar la primera revista pornogràfica en català –bilingüe també al serbocroata- a través del butlletí nº 40 de l’AJELC.

L’aparició d’aquesta pàgina i una petita polèmica que he vist a Facebook sobre la falsa notícia que deia que havien rebut una subvenció de la Generalitat en temps de crisi m’ha recordat un dels llibres pornogràfics més ben il·lustrats que tinc. Aquest llibre de bibliofília eròtica francesa té una curiosa traducció –al castellà en aquest cas- per a poder seguir la història que s’hi explica. No és l’únic exemplar amb traducció simultània que tinc ja que un altre amb gravats picarescos d’en Gavarni de 1846 també té la traducció, en aquest cas manuscrita de l’època en paper enganxat i no mecanografiada com és aquest cas.

Dibuix original amb la signatura fictícia de Cessian que acompanya un dels llibres d'edició més limitada.

El fet és que algú va inclogués en el llibre Le mariage de Suzon. Journal Secret publicat clandestinament a França el 1935 tota la traducció al castellà –en falten alguns fulls- del text francès per a poder seguir l’argument malgrat que les il·lustracions fossin prou explícites ja ens mostra l’estima amb la que tenia aquest llibre de bibliofília. Per raons òbvies, com ja veurem més endavant, el llibre fou publicat de manera anònima malgrat que l’estil de les il·lustracions ens remeten a l’autoria de Léon Courbouleix. El peu d’impremta només fa constar que fou una publicació d’Aux dépens des Amis de Cupidon sense cap altre mena de referència. Del llibre se’n va fer, segons justificació de tiratge, 300 exemplars repartits de la següent forma: 5 en paper Japó super-nacré –amb 10 dibuixos originals-, 10 en paper Japó imperial amb un dibuix original i 285 sobre paper d’Arches que és el que tenim amb el número 66.

El llibre tingué èxit i el 1937 se'n va fer una de nova edició amb un tiratge de 210 exemplars. El 1980 se'n va fer un facsímil, el que demostra l'interés per una obra d'aquestes característiques.

A Espanya llibres com aquest de bibliofília eròtica no es van publicar ja que a més del luxe dels materials utilitzats per a la seva publicació hem de tenir en compte l’habilitat de l’artista, acostumat a les tècniques de la calcogràfiques. A més, excepte d’una reduïda burgesia que comprava llibres de bibliofília eròtica d’importació sobretot francesos, el mercat pornogràfic espanyol era d’una qualitat molt ínfima i de costos molt baixos. La complexitat del procés editorial i artístic i la manca d’una clientela refinadament llibertina explicaria la inexistència de llibres d’aquesta envergadura produïts a Espanya.

Acostumats com estàvem nosaltres a pornografia barroera una obra d’aquestes característiques havia de causar el seu impacte com ho demostra la voluntat de tenir-la traduïda. De fet l’únic exemple de pornografia que s’aproxima a aquest cas fou el de Los caprichos del sexo de Louise Dormienne –pseudònim de Renée Dunan- publicada teòricament per La Aurora a Mèxic i que fou realment una edició barcelonina del 1931 distribuïda per Astiazarain com bé a demostrat Jean-Louis Guereña. Un altre exemple dintre de la clandestinitat, però de temàtica escatològica i d’època franquista, fou el llibre que el 1961 l’artista Joan Vilacasas –quan va retornar de París- dedicà al poema A un assumpte llèpol atribuit al Rector de Vallfogona.

Així doncs, el llibre que avui comentem és un llibre luxós de 46 pàgines fetes per un artista realment bo –Léon Courbouleix- en temàtica llibertina malgrat que a vegades les proporcions i composicions entre els diversos personatges queden una mica coixes de perícia sobretot quan representa a la nena. Les diverses pàgines foren realitzades en gravat calcogràfic amb les diverses tècniques com aiguafort, aiguatinta i punta seca el que permeten unes il·lustracions de gran qualitat tècnica i alhora d’òptima impressió, amb dos gravats parcialment aquarel·lats. Tot el text també està gravat directament en planxa com si d’un manuscrit es tractés. De tot plegat tècnicament destaca sobretot l’ús de la punta seca que aconsegueix conferir a les línies unes tonalitats vellutades que ressalten les diverses textures.

Un llibre d’una qualitat estètica i d’impressió tant bona fou publicat clandestinament com hem comentat perquè la seva temàtica anava més enllà del que l’erotisme públic podia permetre fins i tot a la liberal França. La història, continuació d'una anterior anomenada Suzon en vacances. Journal secret d'une jeune fille  (v. 1935) narra el triangle sexual incestuós i pederasta entre una parella –Suzon i Boby- i Jane, la germana petita de 15 anys de Suzon. Totes les fantasies sexuals de la pornografia passen per aquesta petita narració des del lesbianisme –mai homosexualitat masculina-, sadomasoquisme –no agrada l’experiència als protagonistes-, tocs de zoofília amb un gos petit -dels anomenats popularment llepaconys- fins a sexe en grup, destacant la participació d’un militar i de l’alcalde que casa la parella. Com que es representava una boda civil en les escenes no hi apareix un dels clàssics de la pornografia, el capellà...

Aquest llibre evidencia el comerç d’importació de llibres francesos pornogràfics que ja teníem documentat  a través de catàlegs de llibreries catalanes del s. XIX. En el cas d'aquest llibre concretament, si tenim en compte que fou imprès segurament el 1935, hem de considerar que va arribar a Espanya en abans o en plena guerra civil o bé en ja començada la postguerra quan la pornografia va ser totalment prohibida. De fet el mecanografiat ens recorda l’exemplar del Un conde cornudo que ja vam comentar fa temps i que ambdós formarien part de la pornografia supervivent en èpoques de màxima repressió com representà el franquisme contra tot el que tenia algún tuf de sexe, com és més que evident en aquest cas.

Bacona, una paraula mal registrada?

 Bacona bibliòfila, fotografia estereoscòpica (França, finals s. XIX)

En motiu de la celebració del centenari de la primera reunió de la Secció de Filologia de l’Institut d’Estudis Catalans algú va tenir la genial idea que els blocs que volguessin apadrinessin una paraula sota la iniciativa d’Aparaula’m. Així doncs, des de Piscolabis Librorum maioris hem cregut que podríem trencar la dinàmica de només publicar apunts que venen derivats del bloc matriu Piscolabis Librorum en el que no es poden publicar perquè no són aptes. Així doncs, per aquest cop alliberem i dotem d’autonomia aquest bloc adult per tal de fer un apunt paral•lel i independent.

Bacona (Barcelona?, 1880)

La tria de la paraula fou ràpida perquè des de fa molt de temps uns amics blocaires anomenen aquest bloc com el de les bacones noucentistes degut a les il·lustracions que es publiquen. En certa manera tenen raó ja que, en divulgar les publicacions eròtico-festives històriques sobretot del s. XIX, l’estètica de les dones representades difereix de l’estètica actual.

La caça papallones. Postals franceses circulades a Barcelona, 1912

El problema m’ha vingut en el moment de buscar la definició d’aquesta paraula més o menys usual amb la que m’he trobat amb un dels mals endèmics dels diccionaris catalans –i d’arreu-: un cert aire de puritanisme que manlleva a la llengua els significats més profunds en temàtiques que podríem anomenar verdes. Encara recordo quan érem petits i a classe buscàvem les paraules gruixudes en els diccionaris on només hi trobàvem tecnicismes i definicions poc clares, el que resultava a vegades força decebedora la cerca...

Bacona pixanera. s. XIX

Els diccionaris només reconeixen que bacona és una dona bruta física i moralment, i no van més enllà. En diccionaris més específics la cosa no millora ja que en el Diccionari de la delinqüència (1978) de Joan J. Vinyoles i Vidal, on es troba l’argot dels barris baixos de la Barcelona del tombant de segle, no ens diu res del terme i fins i tot el projecte de diccionari  d’Antoni Bulbena i Tussell titulat Flora pornografica - francesa suplement a l'argot francès (Biblioteca Nacional de Catalunya)  tampoc en diu res de bacona. En Fabra i l’Alcover Moll parlen més de bacó com a porc i només aporten l’accepció de persona bruta físicament i moral.

Fotografies estereoscòpiques (França, finals s. XIX)

Només el Bocavulvari de l'època moderna d’en Pep Vila (1990) ens defineix la paraula d’una manera més àmplia:
BACONA “Porca, indecenta, deshonesta”
Fran. “Es clà! si aquella bacona / tota la llet se li beu” (Molina, Pere “El Cruel”, 5)
El concepte de deshonest és interessant perquè ens aporta el matís d’una persona que no és honesta, és a dir, sense honra. L’honra en aquella època implicava un virtuosisme sexual del que quedava descartada tota dona que hagués fet Pasqua abans de Rams o que fes el salt al seu marit, per no dir que es dediqués a la prostitució.

Escena pornogràfica. Barcelona (?), s. XIX

A l’inrevés aquest terme no era utilitzat i els homes comptaven amb un marge d’actuació escandalosament més ampli que les dones. No vull entrar en el tema però els diccionaris i les expressions populars així ho demostren per tradició i per ús continuïtat  marcant a la dona promíscua i exaltant a l’home promiscu. I nosaltres encara estem una mica de sort perquè en aquests temes hem evolucionat força –no tant com caldria esperar- però en altres llocs això pot representar la lapidació per a la dona, mai per a l’home.

 Fragment dels GERMANS BAÑOS. El Confessor. Barcelona, Royal Films, 1920

Deixant de banda aquestes consideracions més serioses, la paraula bacona és una mica més subtil i àmplia ja que el terme a més d’implicar brutícia física i moral (calaix de sastre que no vol dir res i tot alhora) conté un element afegit que és l’estètica física de a qui va adreçada aquesta paraula. La paraula bacona s’utilitzava per a les prostitutes –deshonestes- grassonetes que seguien els cànons i gustos estètics del moment. Només cal veure les fotografies que acompanyen aquest apunt o visionar les pel·lícules que el rei Alfons XIII es va fer filmar pels Germans Baño, la Royal Films, per veure quins eren els gustos preferits del rei i l’aristocràcia. Sobre la temàtica d’aquestes pel·lícules sobta, o no, que els títols i continguts parlin dels poders fàctics de la monarquia el Confessor, el Ministre i el Consultori de Senyores però això és un altre tema en el que no hi entrarem...

Bacona (Barcelona?, 1880)

Si mirem les poques fotografies que ens han restat de l’erotisme del s. XIX veurem que l’estètica que es buscava en les models -normalment prostitutes reclutades per a les sessions fotogràfiques- era la d’una dona amb molt de tall i no una esprimatxada que fos tot ossos. En certa manera era el que la meva àvia Paz –que em perdoni per citar-la en un apunt com aquest!- anomenava una donassa. Ella que era escarransida admirava profundament les dones altes i corpulentes però virtuoses. Potser la diferència entre una donassa i una bacona era que la primera era honesta i l’altre no.

Bacona (Barcelona?, 1880) i Eusebi Planas, Acad'emia (1883)

 Sigui com sigui, aquest model estètic és el que es va imposar en un període de temps força llarg i el que serví també per a dibuixants com l’Eusebi Planas, un amic d’aquest bloc, introductor de la pornografia seriada a Espanya. Si mirem els diversos apunts que hem anat publicant sobre l’erotisme del s. XIX i principis del s. XX veurem que l’estètica que imperava és la de les bacones mentre que a partir dels anys 30 hom aprecia una certa estilització de les models, segurament per influències foranies i sobretot de Hollywood.

MATEOS FOT. La Freya. (Espanya principis s. XX)

Aquesta visió general de l'apunt sempre l’hem de prendre amb totes les excepcions que calguin perquè el que fem és una estadística fonamentada en l’ullòmetre. Per una altra banda també heu de tenir en compte que no sóc pas un filòleg i que alguna cosa se'm pot escapar d'aquesta ciència que avui fa 100 anys va intentar normalitzar el català després de segles d'abandonament i manca de sistematizació.

PD. Al bloc matriu Piscolabis Librorum trobareu la paraula en homenatge a Aparaula'm que hem redactat a l'entorn de Piscolabis.