Joan Pujol i els seus dibuixos BDSM zoofílics, els dibuixants heterodoxos (4/8)

La publicació de La belle charretière de Joan Pujol per part d’El Círculo Cuadrado Editores d’Oaxaca, gràcies al bon quefer de l’artista erotòman català i mexicà d'adopció, RamonSanmiquel, ens porta a descobrir un artista automarginat. El llibre només inclou, com veurem, una de les parts de l’obra que va produir i està editat d’una manera artesanal i amb molta cura, amb una edició de bibliòfil de 200 exemplars.

La  casualitat va provocar que in extremis se salvés l’obra de Joan Pujol quan estava destinada a ser llançada. Aquesta casualitat a més ens ha permès albirar la personalitat d’un artista que mai publicà res ni -que puguem conèixer- mostrà mai els seus dibuixos eròtics. Els realitzava de manera obsessiva en petits retalls on esbossava idees que després deixava ben acabats o no. Els dibuixos finals s’han perdut però en queden multitud de fotocòpies que els reprodueixen amb molt bona qualitat i és el que s’ha conservat i ha publicat El Círculo Cuadrado.

Els dibuixos van aparèixer entorn d’una biblioteca particular especialitzada en art amb un petit infern de llibres i revistes eròtiques amb una certa especialització vers el BDSM. En alguns d’aquests llibres i revistes d’importació hi ha el segell de goma estampat d’una de les primeres Sex-Shop de Barcelona, l’Egea. 

Totes aquestes restes faciliten conèixer la personalitat del seu autor, del qui només hem pogut saber que es deia Joan Pujol, era vidu sense fills i que tenia una àmplia cultura artística, cinèfila i fotogràfica. El seu modus vivendi va ser el d’administratiu dintre d’una empresa vinculada al món dels laboratoris de fotografia i que vivia a l’eixample barceloní.

La seva obra, feta segurament en tornar d’una feina burocràtica, hauríem de datar-la entre els anys 60 i 80 del s. XX. El que destaca dels seus dibuixos és la temàtica dels seus dibuixos, compostos majoritàriament per dones robustes, nues o mig nues, i sempre vinculades a actituds BDSM amb animals, amb una zoofília insinuada malgrat que a vegades és més explícita. Poques vegades hi inclou relacions inter homines, com si amb la fantasia animalística n’hi hagués prou. Pacientment aprofitava papers de tot tipus –sobretot de l’empresa on treballava- on hi plasmava les seves fantasies oníriques amb animals, sobretot domèstics però d’una manera preferent pels equins.

En total s’han conservat 166 esbossos en papers de dimensions de tipus octaveta o més petit i un número bastant gran de fotocòpies, sistemàticament repetides. Juntament amb tot aquest material també hi havia una sèrie de retalls de diari amb paraules i lletres que podien tenir doble interpretació i d’altres bafarades tipus d’historieta amb textos picats amb la seva Olivetti. Aquest material clarament vinculat al món BDSM era afegit a alguns dibuixos fotocopiats com si la protagonista ho digués a l’animal. Círculo Cuadrado Editores ha tingut l’encert d’imprimir, en format adhesius, alguns d’aquests comentaris per si algú el vol afegir a alguna de les il·lustracions del llibre.

Destaca la qualitat dels seus dibuixos, amb un traç segur i el domini anatòmic tant de la dona com dels animals. En certa manera comparteix certa estètica amb Félicien Rops. La grandisionat anatòmica de la dona, amb una cara molt estereotipada, moltes vegades destaca amb les proporcions de l'animal representat en l'escana. Malgrat aquesta aparent desproporció la unió de les figures es fa sense cap mena de problema de transició estètica sense composicions plenament possibles. La seva manera de treballar, acumulant línies en només unes zones del dibuix i en canvi deixant altres zones amb una mínima línia que insinua els límits és una de les seves característiques més definitòries del seu estil.

Gina Lollobrigida dalt d'un ase a la pel·lícula Pane, amore e gelosia (1954) 

de l'antiga col·lecció privada de Joan Pujol

D’on venia aquesta iconografia obsessiva pels ases i els cavalls? Dintre de les restes del naufragi d’aquest artista secret hi havia també llibres de cavalls i circ i algunes fotografies de les seves afeccions cinematogràfiques, sobretot del cinema italià del moment (Fellini com a referent) però sobretot una obsessió vers la que devia ser la seva actriu preferida: Gina Lollobrigida. Precisament un fotograma de la pel·lícula Pane,amore e gelosia (1954) que conservava conjuntament amb els dibuixos en pot ser la clau a partir d’on sortí la inspiració d’una obra inclassificable però amb molts referents dintre de l’erotisme i pornografia catalans més amagats al llarg del temps... No oblidem tampoc que de l'any 1964 data l'anunci del conyac Terry amb la model Margit Cocsis Kerkhoeven trotant en plena platja sobre un cavall blanc.

Gaudim estèticament d’aquesta obra sòlida d’aquest autor desconegut més enllà dels prejudicis o gustos personals. 

Un infierno español (2011) de Jean-Louis Guereña, la clandestinitat sexual detaspada

Ja fa anys un alumne em va dir d’un altre: És tant ruc que se’n va al lavabo amb un PlayBoy i es posa a llegir els articles! Això és el que us pot passar amb aquest llibre que parla de pornografia -no apte per a menors de 18 anys-. Malgrat les 19 il·lustracions en blanc i negre -integrades dintre del text- i les 35 en color –repartides en dos quadernets centrals- que constitueixen un itinerari gràfic per la història de les publicacions clandestines des del 1812 al 1939, el text se’ns emporta i la libido queda en un segon pla davant el divertimento d’un llibre d’estructura acadèmica.

Haig de reconèixer que se’m fa una mica difícil fer una valoració d’aquest llibre, ja que he seguit el seu engendrament de molt a prop i he assistit una mica al seu part com a familiar directe. Amb Jean-Louis Guereña m’uneix, arran dels estudis sobre la temàtica eròtica que compartim, una relació pesonal que va més enllà de l’aspecte acadèmic. Quan vaig començar a investigar sobre les publicacions eròtiques i pornogràfiques del s. XIX em vaig trobar amb un desert on gairebé ningú en sabia res i on les publicacions sobre el tema eren molt escasses i raonadament incompletes. Menciono aquesta relació d’amistat amb l’autor perquè ningú no pensi que les opinions sobre el llibre poden estar guiades (que també) per aquest motiu, sinó perquè crec sincerament que val la pena que el públic interessat en el s. XIX i principis del s. XX en el sentit més ampli conegui aquest Un infierno español, un ensayo de bibliografía de publicaciones eróticas españolas clandestinas (1812-1939).

Tots els estudis que s’han fet a l’entorn de les publicacions dels Inferns (terme que bibliòfilament remet als llibres prohibits, tant eròtics com polítics) o han estat molt parcials o dintre d’articles de difícil localització ja que es troben en revistes universitàries de difusió molt restringida. Només el llibre de José Antonio Cerezo (Literatura erótica en España: repertorio de obras 1519-1936) publicat el 2001 aportà llum al desert sobre l’estudi de l’eròtica a Espanya. Al meu entendre, però, i malgrat totes les aportacions que són moltíssimes, el llibre barreja massa les publicacions de tipus més o menys eròtic, amb les que eren clandestines, pel contingut sexual explícit. Barreja poemes amb llibres i converteix el volum –pensat com un catàleg- en un laberint, en el qual buscar una informació concreta no és cosa fàcil, fet que potser no estava malament.

 

En canvi el llibre de Jean-Louis Guereña se centra només en els llibres clandestins (sense peu d’impremta o amb peu d’impremta fals) que es van publicar entre el 1812 i el 1939, des de les Corts de Cadis fins al final de la Guerra Civil. La confecció d’aquest catàleg ha estat la tasca pacient de molts anys de recerca per llibreries i biblioteques públiques i particulars, perseguint allò que estava amagat i que molts bibliòfils es neguen a reconèixer que tenen o posen traves a què sigui visitat. El llibre, després d’una introducció històrica molt interessant sobre el tema, ens relaciona tots aquells impresos –de temàtica eròtica-pornogràfica i escatològica- que van ser publicats al marge de les lleis del moment. Aquesta relació bibliogràfica es fa per ordre alfabètic de títols (obviant els articles determinats) i mai per autor, ja que molts són pseudònims o apòcrifs (Josep Robreño, Moratín, Espronceda, Antoni Maria Claret...) o noms falsos o grollers al·lusius a escriptors o eclesiàstics famosos (com ara Fray Gerundio Lafuente –fent broma del seu cognom com a sortidor- Anselm Ximenis –barreja dels noms d’Anselm Turmeda i Francesc d’Eiximenis, Jacinto Hisop –referint-se al faulista-), malgrat que n’hi ha d’autèntics dintre dels clàssics de l’erotisme francès com Restif de la Bretonne, Mirabeau, Marqués de Sade, Diderot...

Les fitxes del catàleg són molt completes ja que s’hi anoten totes les informacions que Jean-Louis Guereña ha estat capaç de recollir -per poc substancials que puguin semblar (exemplars en que coneix, on es va comprar, bibliografia específica -inclosos els apunts d'aquest bloc-, argument, número d’il·lustracions, mides, enquadernació, notes explicatives, argument, etc.). Tot això pot ser important ja que les publicacions clandestines que han arribat fins els nostres dies són molt poques, per no dir exemplars únics moltes vegades, en un estat de conservació força lamentable o fins i tot mutilades. Hem de pensar que els mateixos usuaris o lectors en un moment donat els podien eliminar perquè era una cosa compromesa de tenir, per considerar-los antiquats o passats de moda, per massa usat, etc, o bé els hereus del col•leccionista que, en trobar aquesta mena de llibres, se’n desfeien al trobar-los escandalosos... Pensem que alguns d’aquests llibres han passat per unes quantes generacions que els han conservat, però que és molt fàcil que la baula s’hagi trencat al llarg dels anys.

La lectura d’aquest catàleg de llibres ens pot portar moltes sorpreses tant com a lectors amateurs o com a historiadors de l’art, sociologia, història, lingüística... A partir de la publicació d’aquest llibre ja no es podrà parlar d’aquesta època sense tenir-lo en compte ja que posa en evidència un món clandestí que fins a avui ningú havia esmentat de manera tan clara i documentada. Haurem de començar a parlar d’un país que té un fort vessant devocional, però també d’un país que vivia la sexualitat de manera diferent al que les institucions públiques i eclesiàstiques volien i volien fer pensar.

El contingut del llibre ens aporta un coneixement precís en diversos aspectes molt desconeguts: el llenguatge (ja que esdevé única font d’informació del llenguatge oral en aquests terrenys), les referències constants al món eclesiàstic –que ens donen una nova visió de l’anticlericalisme sociològic-, els llocs de producció de la pornografia, les il·lustracions -que ens mostren què es considerava més excitant-... ens donen grans sorpreses que ens ajuden a completar l’imaginari col·lectiu dels nostres avantpassats fins ara capat d’aquests aspectes.

L’obra recull la referència de més de dues-centes publicacions clandestines (238) d’aquest període (entre edicions úniques i reedicions) de les quals 111 no constaven en el treball publicat de Cerezo (2001) que hem comentat anteriorment. Això ja ens deixa entreveure que el volum de publicacions registrades, esperem que sigui així, podria créixer significativament els propers anys, a mesura que altres obres vagin sortint a la llum pública i puguin ser catalogades. La millor notícia per a l’autor, em consta, seria que el llibre quedés superat per noves troballes al més aviat possible, cosa que veig difícil, tot sigui dit de pas.

Dels llibres registrats en aquest catàleg n’hi ha 110 amb l’anotació d’en paradero desconocido. Aquests llibres no han pogut ser consultats per l’autor perquè no n’hi ha cap exemplar localitzat, però si que s’han pogut comptabilitzar gràcies als catàlegs recents de vendes de llibres, al mític catàleg d’Ashbee o directament gràcies a la publicitat que es feia en altres llibres sobre els que s’havien publicat anteriorment a la mateixa col·lecció. Per això creiem que els llibres que avui s’han pogut localitzar no són més que la punta del iceberg que en un futur anirà reflotant i ens permetrà conèixer una producció molt més nombrosa. Esperem que aquest llibre esperoni a bibliòfils i llibreters a donar a conèixer aquest tipus de publicacions que normalment van soterrades.

La lectura del llibre ens proporciona una sèrie d’informacions força interessants que ens permeten copsar elements que fins ara havien estat negligits de la historiografia. Només algun historiador com l’Albert Ghanime s’havia atrevit a parlar de la masturbació a l’Espanya del s. XIX en un capitol d’un interessant llibre de reflexió d’història contemporània. Per exemple, ens trobem amb una dada curiosa sobre l’ús del català en la clandestinitat. Com que Barcelona era la capital editorial del moment també ho fou d’aquest tipus de llibres. El que sorprèn però, és que si en les publicacions normals el català com a idioma era utilitzat en un 1,35% dels casos, en les publicacions clandestines hem d’elevar aquest ús a un 8% (més una obra bilingüe). Aquesta dada és sorprenent sobretot si tenim en compte que molts dels llibres clandestins estaven destinats a una distribució per tota Espanya ja que Barcelona, com s’observa en el llibre de Guereña, fou la subministradora de la pornografia a la resta d’Espanya.

Però a més a més de les dades transcendents històricament que en puguem extreure, la lectura de les obres catalogades és sorprenent en diversos sentits, ja que hi ha conceptes que creuríem d’una gran modernitat i d’altres fan gràcia pel to xaró però ingenu al mateix temps. Ja només els noms dels suposats autors ens fan riure per la imaginació i els jocs de paraules, o bé per tot el contrari –l’ús de noms barroers i mancats d’imaginació creativa. Us en poso uns exemples perquè ho pugueu comprovar vosaltres mateixos: Duende Rojo, El Insondable, Pepe Tronera, Pare Capulla, Vizconde de Polla-Tiesa, Ciriaco Jones, Federico Jones, Francisco Jones antes Viuda Francisca Rajo, Melacasques, Melaempuñes, Ad-Darim, Capullorojo, Polla Dura, Cojonazos,  Doctor Coñicida, Samalsa, D. Telometo Porelano, Abate Minga Fria, Casto Cascósela y Pingalisa, M. Cardex, Macari Cagané, etc.

Els peus d’impremta també són rellevants,i s’hi troba des de toponímia real d’arreu del món –escollida per intentar despistar qui en volgués seguir la pista (Nova York, Canàries, Roma, Londres, Buenos Aires, Mèxic, Nàpols, París, Montevideo, San Lúcar de Barrameda, Getafe, Marsella, San Petersburgo, Liverpool, Bayona, Habana, Quito, Ansmerdam, etc.) fins a ciutats mitològiques (Parnaso i Olimpo) o jocs de paraules de clar contingut sexual (Fornicópolis, Sífilis o Carda-dona).

També són un món apart els suposats impressors o impremtes, ja que s’hi troben sobretot jocs de paraules que conformen noms i adreces al·lusius al tema com Sacarías Leche, Via Láctea, Príapo, Llepando, Llepafils, Establecimiento Jodeográfico Ultra-montano, Cornéli Llepagrenyas, Calle Pichas Tiesas, Ilustrada Jodienda, Cornelio Lamido, Dr. Feli Pelotas, Imprenta del Amor (calle del Goce), Diabólica, Los maestros de la lujuria, Imprenta y Jodeografía de Gomorra, Imprenta de Jodiguelos, a cargo de don Cipote, La viuda Camama, Librería Pornográfica, Llepa-cretas...

Crec que amb aquesta relació us podeu fer una idea per on van les coses i, sobretot per no allargar, adreço a qui vulgui conèixer els títols de les obres a la lectura directa del llibre. De fet, molts dels títols són tan procaços que els de les pel·lícules porno actuals queden curts.

Una de les coses que més ens sobta és el llenguatge que s’hi utilitza que com podem observar és encara molt vigent. Això sí, amb alguns canvis o alteracions, però més aviat pocs-. Això és probable que es degui al caràcter popular que en realitat tenien aquestes publicacions i a la voluntat de ser molt explícits per facilitar l’excitació sexual, funció primera i última del material. En aquest sentit és molt il·lustratiu el raonament que El Insondable  feia en la introducció del seu Manual del perfecto jodedor (distribuït per Antonio Astiazarain -un dels màxims distribuïdors de pornografia dels anys 30 del s. XX-) en dir: Se escribe para las gentes normales, que por no ser invertidos vanguardistas, buscan los placeres lícitos, y hablan como hablaron sus respetables abuelos, llamando, sin circunloquios, al pan pan y coño al coño.
Si fuera en realidad pecaminoso hablar de los placeres de la jodienda, en nada se amenguaría la falta llamándole pene al pijo, vulva al chumino, cópula al polvo, a la pepitilla clítoris y orgasmo al deslechamiento. ¿Qué va ganando el pudor con que se diga, con un largo circunloquio, que la frotación acompasada del pene en el canal vaginal provoca, al cabo de un rato, la eyaculación del fecundante licor seminal, también llamado espermàtico?
(...) si se trata de entenderse, cuanto más claro mejor.

En fi, gaudiu de la lectura de Un infierno español si l’aconseguiu, perquè només se n’han imprès 1.000 exemplars i la distribució és una mica especial, ja que l’edita LIBRIS Asociación Libreros de Viejo de Madrid en motiu de la XXIII Feria de otoño del libro viejo y antiguo que acabarà aquest 16 d’octubre –dia de Sant Galderic tot sigui dit de pas-. Segurament en deuran tenir alguns exemplars, després de la data de tancament, les llibreries Casals i Sánchez de Barcelona ja que participen a la Fira de Madrid. Si hi esteu mínimament interessats us n’aconsello la compra (suposo que prèvia reserva) perquè d’aquí uns anys es convertirà en una autèntica raresa i motiu de la més alta bibliofília.

Joan Amades i el sexe dels àngels

A en Lluís Bosch i als seus comentaris antiAmades com aquest: Celebro especialment que s'acabi la tabarra del Joan Amades. Penso que Amades és un tumor a la cultura catalana, ja que va destruir profundament l'imaginari popular a partir del seu pensament ultracatòlic. Més que homenatges, caldria dir clarament que fou un censor, un repressor i un genocida.

Això dels homenatges i commemoracions a les personalitats va bé perquè permet fer una revisió de la seva obra i de les seves virtuts, i perquè no dir-ho, també dels possibles defectes. D’entre de les commemoracions actuals, una de les personalitats que ha despertat més afectes ha estat la de Joan Amades, potser perquè en altres moments la seva tasca va passar per una espècie de purgatori intel·lectual en el qual es va qüestionar la seva feina, per poc acadèmica, entre altres crítiques.

Pàgina de la primera edició d'El Pessebre d'Amades amb el caganer com a El qui fa ses feines

En el cas de l’actual commemoració del final de l’any Amades, em va sorprendre alguns comentaris que Lluís Bosch va deixar en diversos apunts d’altres blocs, en els quals manifestava la seva indignació quan algú deia de portar una iniciativa col·lectiva dels blocaires a favor de la figura de Joan Amades, perquè considerava que havia estat un castrador de la cultura catalana popular i autèntica. Una mica en la línia dels que critiquen -no sense raó- la institucionalització i manca de pluralitat de la sardana com a dansa nacional perquè ha provocat que tota la resta de danses tradicionals, tant o més arrelades dintre de la diversitat del territori, siguin menystingudes.

Pàgina de la tercera edició d'El Pessebre d'Amades (2009) amb l'explicació del caganer com a El qui fa ses feines però amb la nota d'Albert Dresaire i Josepfina Roma explicant aquesta manera d'anomenar la figura

Segons Lluís Bosch i moltes altres persones, el conservadorisme de Joan Amades l’hauria dut a fet neteja dels vestigis més arrauxats (sobretot els referents al sexe i l’escatologia) i hauria dotat d’una pàtina de seny religiós tota la cultura catalana, que no era del tot certa, amputant o senzillament silenciant tots aquells aspectes que no passessin pel sedàs de la moral i el bon gust. Com que m’agrada la gent que fa plantejaments diferents i dóna noves visions del que hom pensa malgrat que tampoc ho justifiqui gaire, vaig canviar la idea inicial de dedicar aquest apunt al Costumari Català (1950-1956) de Joan Amades per a discutir sobre el sexe dels àngels a l’entorn de Joan Amades.

El primer exemple en l’obra Joan Amades que em va venir al cap per il·lustrar aquest aspecte fou la de la de la figureta del caganer, que púdicament en el seu llibre El Pessebre Joan Amades l’anomena com el qui fa ses feines. Aquesta imatge és la que en un primer moment confirmava l’afirmació de Lluís Bosch, i també és una de les imatges que ha donat la visió generalitzada d’un Joan Amades púdic que s’ha anat repetint. I ja se sap que una cosa repetida mil vegades acaba sent certa.

Pàgina del Costumari amb un cornut

Per aquest motiu he intentat fer una revisió panoràmica i en diagonal per falta de temps i dedicació (més algunes idees prèvies sobre el tema) del Costumari Català, la Biblioteca de Tradicions Populars i diverses monografies que tenia per casa i veure què hi havia de cert i què de repetició acrítica sobre el tema del pudor de Joan Amades i la seva presumpta capacitat capadora de la cultura arrauxada.

Interior d'un prostíbul amb la tarifa de preus on consta al final que El precio de una puñeta son dos reales vellon (Cercle d'Eusebi Planas, darrer quart del s. XIX. Barcelona, col·lecció particular)

Abans de començar hem de comentar que ben poca cosa ha arribat als nostres dies d’erotisme gràfic dels nostres avantpassats. De l’edat mitjana: uns dibuixos molt divertits realitzats sobre pergamí en llibres de notaria (n’hi ha a Girona, Mallorca...) i passada l’època medieval, encara en conservem menys cosa, per no dir res. El Concili de Trento va fer la seva feina a l’edat moderna i per exemple a Catalunya la Inquisició va prohibir (1782) l’obra literària del Rector de Vallfogona; també el bisbe de Barcelona, Josep Domènec Costa, el (1856) va fer capar (literalment!) l’escultura dedicada al Geni Català que hi ha a prop de la Llotja, o el cas de la frase anar a fer punyetes que ens ha arribat interpretada de moltes maneres però que en realitat volia dir que et masturbis, per posar només tres d’exemples prou eloqüents de la repressió oficial o intuïtiva contra el que es considerava mal gust.

Pàgina del Costumari amb una monstrua marina que serví de capçalera de romanç

La prova és que quan Xavier Domingo va voler il·lustrar el seu llibre d’Erótica hispánica (editat a París el 1966) gairebé totes les il·lustracions a què va recórrer són modernes, o en el recent llibre de Pep Vila d’Els sentits d’Eros (2008), dedicat a l’erotisme gironí, les il·lustracions provenen majoritàriament d’obres estrangeres. Això ens mostra el desert iconogràfic i literari que tenim en el nostre país sobre aquests temes, sobretot en època moderna.

Pàgina del Costumari amb l'Auca de La vida de Sant Antoni Abat amb les temptacions del dimoni

Si analitzem la figura concreta de Joan Amades veiem que era una persona d’origen obrer i popular, nascut en una família tradicional, en la qual la seva mare era la transmissora del coneixement tradicional popular. Ideològicament té dos vessants que em semblen prou interessants: un catalanisme proper de Torres i Bages i una gran vinculació amb l’esperantisme i el món dels ateneus populars. És a dir, es debat entre un catalanisme catòlic i conservador i una visió més o menys universalista i idealista del món. Ambdues visions, però, tendeixen cap al puritanisme per raons diferents; la primera per una qüestió purament de moral i castedat religiosa (és el moment de La lliga del bon mot o la Lliga antipornografia -en contra de les revistes sicalíptiques- i altres iniciatives semblants d’adoctrinament catòlic); en canvi la segona raó podríem definir-la com d’estricta moral laica.

Pàgina del Costumari amb una xilografia d'uns enamorats. Prèviament va ser publicada a les Xilografies gironines

Dintre dels ambients més idealistes de finals del s. XIX i principis del s. XX hom intentà superar el que es consideraven vicis (les partides de cartes i de dòmino, les begudes alcohòliques com l’absenta, la prostitució... en general tot l’inframon que convergia a les tavernes...) com una lacra del proletariat, per tal d’alliberar l’individu sobretot a través de la cultura. Per això els moviments més idealistes (esparantistes, ateneus populars, centres d’excursionisme, cors de Clavé...) intentaren redimir les classes populars per a fer-les més lliures intentant apartar els obrers dels vicis que es considerava que els esclavitzaven.

Pàgina del Costumari amb una xilografia d'uns enamorats. Prèviament va ser publicada a les Xilografies gironines

Si comprenem l'abast d'aquests dos condicionants personals (el catòlic i el laic) podrem veure que Joan Amades no era amo de les seves circumstàncies, ja que a més l’ambient del moment portava cap a una societat puritanista. Si a això sumamen les dificultats de censura que va haver de superar en determinats períodes (el cas d'El Pessebre és més que evident) observarem que difícilment Joan Amades podia escapar d’un cert pudor en el moment de parlar de certes temàtiques com veiem en el caganer del pessebre.

Malgrat això, l’actitud de Joan Amades la podríem qualificar de certa murrieria. En certa manera em fa la sensació (analitzant les seves obres com farem tot seguit) és que es tapa la cara amb la mà per no veure segons què, però que deixa el dits entreoberts per veure-ho tot... i el més important, mostrar-ho als lectors.

Llibre de Les rajoles catalanes de Joan Amades amb una il·lustració d'un nu femení

Per aquest motiu sempre que pot i el guió ho exigeix il·lustra els seus llibres amb els poquíssims gravats de temàtica eròtica (nus i poca cosa més) que s’havien conservat i que ell recol·leccionava. Així, si mirem el seu llibre sobre les rajoles catalanes ens adonem que reprodueix una rajola amb un nu. Aquestes rajoles són escassíssimes a Catalunya i moltes ens han arribat mutilades posteriorment per algun integrista. Entre els centenars de tipologies de rajoles que es conservaven... per què en tria una d’un nu si comptava amb prou varietat per poder il·lustrar el seu llibre?

Pàgina del Costumari amb la il·lustració a tot color de les invitacions per als balls de Carnestoltes amb la invitació de la disfressa eròtico-festiva

El mateix ens passa amb les invitacions de les festes de carnestoltes del darrer quart del s. XIX, de les quals coneixem aproximadament un miler llarg de models... per què en selecciona per al Costumari precisament una en la que apareix una disfressa de clar significat fàl·lic i genital i que ja en el seu moment fou considerat groller i xaró?

Pàgina del Costumari amb centaures femenins

Si a més de les il·lustracions que afegeix als seus textos repassem el que ha escrit, veurem que la seva obra va traspuant anècdotes (com les seves detallades explicacions del carnestoltes com el concurs de disfresses per veure qui anava més nu i que va guanyar el Dr. Letamendi, per exemple) que ens mostren un gran coneixement del que passava en dels ambients més xarons o llibertins de l’època. Això sí, són petites píndoles que ens va subministrant com aquell qui no vol la cosa, distribuïdes per la seva infinitat de llibres.

Pàgina del Costumari amb la dansa de fertilitat neolítica de Cogul

La dispersió de les dades que aporta dintre la seva magne obra ha provocat que passessin desapercebudes com a conjunt. Així, ens parla dels cornuts, de les infidelitats matrimonials i de canvis de parella, de Pasqües abans de Rams, del fet que dur roba interior no era costum entre de les dones d’abans, de paremiologia de dubtosa moralitat, dels versos atrevits i poc morals de les santantoniades, de personatges curiosos de la vida popular més alternativa, d’endevinalles escatològiques i sexuals, de mètodes anticonceptius tradicionals, de signes fàl·lics des de la prehistòria i la seva pervivència fins els nostres dies... tot sempre amb una certa contenció, amb discreció... però deixant-ho escrit.

Pàgina del Costumari amb el Ball dels Cornuts

Malgrat això, observant l’Auca de la Vida alegre Barcelonina podem lamentar que, sabent tot el que sabia, no deixés escrit un llibre sobre la sexualitat dels catalans que estigués ben farcit d’anècdotes, de tipus populars, de costums, d’informacions que avui ja no podem tenir... De fet, però, no només ell no ho va fer (que tampoc se li pot retreure!) sinó que ningú més va engegar un projecte que intentés ser una compilació de tots aquests aspectes. Només després de la mort del General Franco, quan la major part de les fonts directes (coneixedores dels costums i anecdotari del s. XIX) ja havien desaparegut i ja no les podrem tornar a tenir, hom ha intentat reconstruir el nostre passat més canalla. Només s’escapa d’això el bibliòfil i traductor cervantí al català, Antoni Bulbena i Tosell, qui el 1920 deixà un manuscrit (publicat finalment el 1982) sobre La bibliografia eròtico & priàpica catalano-valenciana (del que algun dia en parlaré en el bloc).

Auca de la Vida Alegre Barcelonina (1911) que Amades mai va publicar, que a mi em consti

Si hem de ser justos no podem acusar a Joan Amades de ser el capador sexual de la cultura catalana perquè precisament és ell qui més informació ens pot aportar i perquè quan ell va recollir la tradició i la cultura popular catalana a nivell oficial s’estava reforçant amb projectes seriosos (noucentisme, Mancomunitat i República, Biblioteca de Catalunya, Col·lecció Bernat Metge, Escola Superior de Bibliotecàries, Xarxa de Biblioteques i Museus...) que no admetien el que es considerava literatura menor o encara menys, literatura pornogràfica. Que en aquestes circumstàncies Joan Amades recollís tot el que recollí de cultura popular (i no d’elit) té un mèrit molt gran perquè precisament ell, entre altres però amb un protagonisme destacat, va fer valorar tota la imatgeria popular i els costums que sense ells no haguessin tingut valor i haguessin desaparegut sense deixar cap mena de rastre.


BIBLIOGRAFIA

VV.AA. El món de Joan Amades. Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1990.

PD. Aquest apunt també el trobareu al Bloc de Piscolabis Librorum

Un shunga (1850 aprox.) de l'escola d'Utagawa Kunisada, llibres i sexe japonesos

Arran de l’exposició que se celebra al Museu Picasso d’Imatges secretes, Picasso i l’estampa eròtica japonesa, que podeu veure fins el 12 de febrer, analitzarem un d’aquest llibres de gran erotisme. El nom que van rebre aquestes joies de l’erotisme i de la impremta japonesa fou el de shunga (festa de la primavera), mahura-e (imatges dels sons de l’orella), warai-e i higa (imatges secretes, d’aquí el títol de l’exposició). Els noms que han fet més fortuna són higa i sobretot shunga.


Shunga (春画) és el terme que va fer més fortuna per anomenar tot el seguit d’estampes eròtiques que es van publicar durant el el seu període Edo (1603-1867) i que és una de les produccions més característiques dels ukiyo-e conjuntament amb temes com els actors de kabuki, les cortesanes de Yoshiwara, escenes de vida quotidiana, paisatges , animals... entre d’altres. Els shugues, però, es publicaren majoritàriament a la ciutat d’Edo (Tòquio) en comptes dels altres centres impressors com Kioto o Osaka.


Malgrat que les il·lustracions shunga fossin molt populars van passar per certs períodes de prohibició i això fa que siguin estampacions majoritàriament sense signar. Tots els gravadors d’ukiyo-e es van dedicar a aquest tema ja que reportava més diners que les altres estampacions, ja que es venien més cars. A més, a diferència de les altres estampes els shunga es publicaren majoritàriament en format llibre (anomenats enpon) més que com a il·lustració individual. Aquests llibres tenien usos ben diversos que anaven des de la seva concepció com a manuals de sexualitat per a adolescents fins a llibres pornogràfics per a l’excitació sexual individual o en parella. Dintre d’aquest gènere hagué edicions més luxoses o d’altres de baix cost, més de batalla...



Aquest és el cas del llibre d’avui (18 x 12 cm.), que correspondria al taller d’Utagawa Kunisada (1786-1864), que alguns shunga va signar amb el pseudònim de Matahei, en una segona impressió realitzada els anys 50 del s. XIX. Com tots els llibres japonesos es llegeix de dreta a esquerra. La tapa és acartronada i els fulls interior són de paper d’arròs molt fi que obliga (com tots els llibres d’aquesta època) a imprimir només una cara i plegar el paper per la meitat perquè sinó la tinta transparentaria a l’altre plana. Així, la part no impressa queda al mig i la impressa és la que veiem. Els extrems dels fulls són el que van a parar al llom i el que es relliga amb fil pel lateral, com si fos una grapa però amb estètica...


L’estampació dels gravats són realitzats en xilografia a partir de diverses planxes per als diversos colors. En total, en aquest llibre hem pogut detectar la utilització de 9 planxes diferents per gravat. En ser un tiratge una mica posterior els colors són molt més saturats i una mica estridents que com havia de ser l'edició original. Com a shunga recull la característica de combinar il·lustració amb text. Les il·lustracions, en aquest cas concret són a tot color en la primera part del llibre i a la darrera ens les trobem només en negre amb un toc de color rosat pintat de l’època en els òrgans sexuals.


La divulgació que tingué el shunga va propiciar que els artistes que treballessin aquesta temàtica ho fessin amb el mateix interès estètic que les altres produccions, és a dir, amb una gran qualitat. Els artistes apliquen l’estètica de punts de vista distorsionats i perspectives forçades (picats per dalt i per baix) que són tant característics dels japonesos així com el contrast entre les mínimes línies per marcar els rostres dels protagonistes i dotar-los d’expressió i la utilització de color exuberant en els vestits (mireu els seus estampats) i l'entorn de l'escena.


Sobre l’especificitat dels shunga hem de comentar que la majoria de les escenes succeeixen a l’interior d’habitatges i que les parelles són presentades en les postures més acrobàtiques per a poder representar els òrgans sexuals en ple coit, forçant cames, braços i cos en general fins a les filigranes més inaudites. Els òrgans sexuals també tenen la característica que se’ls representa desmesuradament grans per a que la idea central es vegi ben bé, sense problemes.


Els seus protagonistes, però, són gent corrent (no s’acostumen a representar bordells ni les tòpiques geishes) en plena acció sexual. Els destinataris dels shunga tant són els homes com les dones i representen els hàbits sexuals més comuns amb les pertinents exageracions però sense distincions de sexe. Les imatges no deixen escapar alguns casos de comicitat ben explícits a través dels textos que les acompanyen ja que els shunga es fonamenten en el gaudi del sexe com a font de bon humor. Els únics tabus que hi ha, i que escassament es representen són les felacions, els cunningulis i l’homosexualitat.


Les estampes japoneses dels ukiyo-e, i entre elles els shunga van ser col·leccionades per molts artistes del s. XIX que quedaren meravellats davant aquestes obres d'art, com Audrey Beardsley, Edgard Degas, Henri de Toulouse-Lautrec, Gustave Klimt, Auguste Rodin, i Pablo Picasso. N’aprengueren nous punts de vista, noves formes de colors... i un no acabar de nous plantejaments estètics com es pot observar a l’exposició. Malgrat tot, els artistes occidentals miraren els shunga des d’un punt de vista no oriental i per això se’ls escapà la sensualitat de les estampes i es quedaren en les evidències genitals més que en l’ambient i la passió... la subtilitat!


Per això els gravats i dibuixos de Picasso, com molt bé observa la Clídice en la seva fantàstica crònica, els falta subtilesa i sensualitat. Els occidentals, i generalitzant, en aquell temps tenien el sexe com a tabú i només la prostitució podia complir certes expectatives sexuals fora de l'àmbit matrimonial. Per això, dels shunga, Picasso en va extreure la part més superficial i plàstica i no va entrar al fons de la qüestió.


En definitiva una molt bona exposició per gaudir i reflexionar, més si tenim en compte que després del període Edo al Japó amb l'arribada de la fotografia (i també la pornogràfica) aquest món anà desapareixent perquè s'imposà una sexualitat no tant sensual sinó més física, més directa... però això ja són altres qüestions que s'escapen d'aquest apunt... De moment teniu aquest llibre shunga perquè l'aneu fullejant i anant fent boca per visitar el Museu Picasso.


BIBLIOGRAFIA

FAGIOLO, MARCO. L'art d'aimer au Japon. Paris, Éditions du Seuil, 1998.