dilluns, 28 d’octubre del 2013

Le mariage de Suzon (1935) de Léon Courbouleix, la pornografia bibliòfila francesa a Espanya



Per en Leptotyphlus i la Mayetia

L’aparició de la pàgina pornocatala.cat que intenta promoure vídeos pornogràfics rodats en català m’ha portat a recordar l’antiga polèmica de la necessitat que el català estigués en totes les esferes de la societat per a la seva correcta normalització. És un punt interessant perquè implicaria que tots els camps de la vida humana, des dels més excelsos als més baixos-per dir-ho en terminologia clàssica-, són dignes de comptar amb la promoció del català. El fet que una empresa com Coca-Cola produeixi llaunes amb els noms catalans –malgrat que l’etiquetatge continuï sent en castellà- i que aquesta pàgina pornogràfica es plantegi que pot ser un negoci editar vídeos porno en català poden ser considerats com indicis d’una certa normalització lingüística molt allunyada encara de la plenitud.


I quan parlem que la pàgina web roda les pel·lícules en català és perquè no només els gemecs –so internacional- són en català sinó tot el vídeo de cap a peus, des dels actors a l’argument. De moment només es pot veure un dels vídeos anunciats però en principi aquests curtmetratges pornogràfics haurien de tenir una temàtica nostrada a la manera del que en Conrad Son va voler fer amb Les excursionistes calentes que va ser traduïda al català –els actors no eren catalanoparlants- malgrat que la seva temàtica ben propera. Ja vam veure aquí mateix, a través d’un excel·lent article d’en Lluís Bosch, com iniciatives d’aquest tipus ja es van portar a terme els anys 80 quan hom volgué publicar la primera revista pornogràfica en català –bilingüe també al serbocroata- a través del butlletí nº 40 de l’AJELC.


L’aparició d’aquesta pàgina i una petita polèmica que he vist a Facebook sobre la falsa notícia que deia que havien rebut una subvenció de la Generalitat en temps de crisi m’ha recordat un dels llibres pornogràfics més ben il·lustrats que tinc. Aquest llibre de bibliofília eròtica francesa té una curiosa traducció –al castellà en aquest cas- per a poder seguir la història que s’hi explica. No és l’únic exemplar amb traducció simultània que tinc ja que un altre amb gravats picarescos d’en Gavarni de 1846 també té la traducció, en aquest cas manuscrita de l’època en paper enganxat i no mecanografiada com és aquest cas.

Dibuix original amb la signatura fictícia de Cessian que acompanya un dels llibres d'edició més limitada.

El fet és que algú va inclogués en el llibre Le mariage de Suzon. Journal Secret publicat clandestinament a França el 1935 tota la traducció al castellà –en falten alguns fulls- del text francès per a poder seguir l’argument malgrat que les il·lustracions fossin prou explícites ja ens mostra l’estima amb la que tenia aquest llibre de bibliofília. Per raons òbvies, com ja veurem més endavant, el llibre fou publicat de manera anònima malgrat que l’estil de les il·lustracions ens remeten a l’autoria de Léon Courbouleix. El peu d’impremta només fa constar que fou una publicació d’Aux dépens des Amis de Cupidon sense cap altre mena de referència. Del llibre se’n va fer, segons justificació de tiratge, 300 exemplars repartits de la següent forma: 5 en paper Japó super-nacré –amb 10 dibuixos originals-, 10 en paper Japó imperial amb un dibuix original i 285 sobre paper d’Arches que és el que tenim amb el número 66.

El llibre tingué èxit i el 1937 se'n va fer una de nova edició amb un tiratge de 210 exemplars. El 1980 se'n va fer un facsímil, el que demostra l'interés per una obra d'aquestes característiques.


A Espanya llibres com aquest de bibliofília eròtica no es van publicar ja que a més del luxe dels materials utilitzats per a la seva publicació hem de tenir en compte l’habilitat de l’artista, acostumat a les tècniques de la calcogràfiques. A més, excepte d’una reduïda burgesia que comprava llibres de bibliofília eròtica d’importació sobretot francesos, el mercat pornogràfic espanyol era d’una qualitat molt ínfima i de costos molt baixos. La complexitat del procés editorial i artístic i la manca d’una clientela refinadament llibertina explicaria la inexistència de llibres d’aquesta envergadura produïts a Espanya.


Acostumats com estàvem nosaltres a pornografia barroera una obra d’aquestes característiques havia de causar el seu impacte com ho demostra la voluntat de tenir-la traduïda. De fet l’únic exemple de pornografia que s’aproxima a aquest cas fou el de Los caprichos del sexo de Louise Dormienne –pseudònim de Renée Dunan- publicada teòricament per La Aurora a Mèxic i que fou realment una edició barcelonina del 1931 distribuïda per Astiazarain com bé a demostrat Jean-Louis Guereña. Un altre exemple dintre de la clandestinitat, però de temàtica escatològica i d’època franquista, fou el llibre que el 1961 l’artista Joan Vilacasas –quan va retornar de París- dedicà al poema A un assumpte llèpol atribuit al Rector de Vallfogona.


Així doncs, el llibre que avui comentem és un llibre luxós de 46 pàgines fetes per un artista realment bo –Léon Courbouleix- en temàtica llibertina malgrat que a vegades les proporcions i composicions entre els diversos personatges queden una mica coixes de perícia sobretot quan representa a la nena. Les diverses pàgines foren realitzades en gravat calcogràfic amb les diverses tècniques com aiguafort, aiguatinta i punta seca el que permeten unes il·lustracions de gran qualitat tècnica i alhora d’òptima impressió, amb dos gravats parcialment aquarel·lats. Tot el text també està gravat directament en planxa com si d’un manuscrit es tractés. De tot plegat tècnicament destaca sobretot l’ús de la punta seca que aconsegueix conferir a les línies unes tonalitats vellutades que ressalten les diverses textures.


Un llibre d’una qualitat estètica i d’impressió tant bona fou publicat clandestinament com hem comentat perquè la seva temàtica anava més enllà del que l’erotisme públic podia permetre fins i tot a la liberal França. La història, continuació d'una anterior anomenada Suzon en vacances. Journal secret d'une jeune fille  (v. 1935) narra el triangle sexual incestuós i pederasta entre una parella –Suzon i Boby- i Jane, la germana petita de 15 anys de Suzon. Totes les fantasies sexuals de la pornografia passen per aquesta petita narració des del lesbianisme –mai homosexualitat masculina-, sadomasoquisme –no agrada l’experiència als protagonistes-, tocs de zoofília amb un gos petit -dels anomenats popularment llepaconys- fins a sexe en grup, destacant la participació d’un militar i de l’alcalde que casa la parella. Com que es representava una boda civil en les escenes no hi apareix un dels clàssics de la pornografia, el capellà...


Aquest llibre evidencia el comerç d’importació de llibres francesos pornogràfics que ja teníem documentat  a través de catàlegs de llibreries catalanes del s. XIX. En el cas d'aquest llibre concretament, si tenim en compte que fou imprès segurament el 1935, hem de considerar que va arribar a Espanya en abans o en plena guerra civil o bé en ja començada la postguerra quan la pornografia va ser totalment prohibida. De fet el mecanografiat ens recorda l’exemplar del Un conde cornudo que ja vam comentar fa temps i que ambdós formarien part de la pornografia supervivent en èpoques de màxima repressió com representà el franquisme contra tot el que tenia algún tuf de sexe, com és més que evident en aquest cas.

dimecres, 9 de maig del 2012

Bacona, una paraula mal registrada?


 Bacona bibliòfila, fotografia estereoscòpica (França, finals s. XIX)
En motiu de la celebració del centenari de la primera reunió de la Secció de Filologia de l’Institut d’Estudis Catalans algú va tenir la genial idea que els blocs que volguessin apadrinessin una paraula sota la iniciativa d’Aparaula’m. Així doncs, des de Piscolabis Librorum maioris hem cregut que podríem trencar la dinàmica de només publicar apunts que venen derivats del bloc matriu Piscolabis Librorum en el que no es poden publicar perquè no són aptes. Així doncs, per aquest cop alliberem i dotem d’autonomia aquest bloc adult per tal de fer un apunt paral•lel i independent.

Bacona (Barcelona?, 1880)

La tria de la paraula fou ràpida perquè des de fa molt de temps uns amics blocaires anomenen aquest bloc com el de les bacones noucentistes degut a les il·lustracions que es publiquen. En certa manera tenen raó ja que, en divulgar les publicacions eròtico-festives històriques sobretot del s. XIX, l’estètica de les dones representades difereix de l’estètica actual.

La caça papallones. Postals franceses circulades a Barcelona, 1912

El problema m’ha vingut en el moment de buscar la definició d’aquesta paraula més o menys usual amb la que m’he trobat amb un dels mals endèmics dels diccionaris catalans –i d’arreu-: un cert aire de puritanisme que manlleva a la llengua els significats més profunds en temàtiques que podríem anomenar verdes. Encara recordo quan érem petits i a classe buscàvem les paraules gruixudes en els diccionaris on només hi trobàvem tecnicismes i definicions poc clares, el que resultava a vegades força decebedora la cerca...

Bacona pixanera. s. XIX

Els diccionaris només reconeixen que bacona és una dona bruta física i moralment, i no van més enllà. En diccionaris més específics la cosa no millora ja que en el Diccionari de la delinqüència (1978) de Joan J. Vinyoles i Vidal, on es troba l’argot dels barris baixos de la Barcelona del tombant de segle, no ens diu res del terme i fins i tot el projecte de diccionari  d’Antoni Bulbena i Tussell titulat Flora pornografica - francesa suplement a l'argot francès (Biblioteca Nacional de Catalunya)  tampoc en diu res de bacona. En Fabra i l’Alcover Moll parlen més de bacó com a porc i només aporten l’accepció de persona bruta físicament i moral.

Fotografies estereoscòpiques (França, finals s. XIX)

Només el Bocavulvari de l'època moderna d’en Pep Vila (1990) ens defineix la paraula d’una manera més àmplia:
BACONA “Porca, indecenta, deshonesta”
Fran. “Es clà! si aquella bacona / tota la llet se li beu” (Molina, Pere “El Cruel”, 5)
El concepte de deshonest és interessant perquè ens aporta el matís d’una persona que no és honesta, és a dir, sense honra. L’honra en aquella època implicava un virtuosisme sexual del que quedava descartada tota dona que hagués fet Pasqua abans de Rams o que fes el salt al seu marit, per no dir que es dediqués a la prostitució.

Escena pornogràfica. Barcelona (?), s. XIX

A l’inrevés aquest terme no era utilitzat i els homes comptaven amb un marge d’actuació escandalosament més ampli que les dones. No vull entrar en el tema però els diccionaris i les expressions populars així ho demostren per tradició i per ús continuïtat  marcant a la dona promíscua i exaltant a l’home promiscu. I nosaltres encara estem una mica de sort perquè en aquests temes hem evolucionat força –no tant com caldria esperar- però en altres llocs això pot representar la lapidació per a la dona, mai per a l’home.

 Fragment dels GERMANS BAÑOS. El Confessor. Barcelona, Royal Films, 1920

Deixant de banda aquestes consideracions més serioses, la paraula bacona és una mica més subtil i àmplia ja que el terme a més d’implicar brutícia física i moral (calaix de sastre que no vol dir res i tot alhora) conté un element afegit que és l’estètica física de a qui va adreçada aquesta paraula. La paraula bacona s’utilitzava per a les prostitutes –deshonestes- grassonetes que seguien els cànons i gustos estètics del moment. Només cal veure les fotografies que acompanyen aquest apunt o visionar les pel·lícules que el rei Alfons XIII es va fer filmar pels Germans Baño, la Royal Films, per veure quins eren els gustos preferits del rei i l’aristocràcia. Sobre la temàtica d’aquestes pel·lícules sobta, o no, que els títols i continguts parlin dels poders fàctics de la monarquia el Confessor, el Ministre i el Consultori de Senyores però això és un altre tema en el que no hi entrarem...

Bacona (Barcelona?, 1880)

Si mirem les poques fotografies que ens han restat de l’erotisme del s. XIX veurem que l’estètica que es buscava en les models -normalment prostitutes reclutades per a les sessions fotogràfiques- era la d’una dona amb molt de tall i no una esprimatxada que fos tot ossos. En certa manera era el que la meva àvia Paz –que em perdoni per citar-la en un apunt com aquest!- anomenava una donassa. Ella que era escarransida admirava profundament les dones altes i corpulentes però virtuoses. Potser la diferència entre una donassa i una bacona era que la primera era honesta i l’altre no.

Bacona (Barcelona?, 1880) i Eusebi Planas, Acad'emia (1883)

 Sigui com sigui, aquest model estètic és el que es va imposar en un període de temps força llarg i el que serví també per a dibuixants com l’Eusebi Planas, un amic d’aquest bloc, introductor de la pornografia seriada a Espanya. Si mirem els diversos apunts que hem anat publicant sobre l’erotisme del s. XIX i principis del s. XX veurem que l’estètica que imperava és la de les bacones mentre que a partir dels anys 30 hom aprecia una certa estilització de les models, segurament per influències foranies i sobretot de Hollywood.

MATEOS FOT. La Freya. (Espanya principis s. XX)

Aquesta visió general de l'apunt sempre l’hem de prendre amb totes les excepcions que calguin perquè el que fem és una estadística fonamentada en l’ullòmetre. Per una altra banda també heu de tenir en compte que no sóc pas un filòleg i que alguna cosa se'm pot escapar d'aquesta ciència que avui fa 100 anys va intentar normalitzar el català després de segles d'abandonament i manca de sistematizació.

PD. Al bloc matriu Piscolabis Librorum trobareu la paraula en homenatge a Aparaula'm que hem redactat a l'entorn de Piscolabis.

dimarts, 21 de febrer del 2012

Ediciones Estudios (1927-1937), vers una nova moral política i sexual


De l’època de la Segona República caldria fer un estudi molt profund, sinó s’ha fet ja i el desconec, de la producció editorial i de revistes a València perquè ens deixaria certament impressionats. Hi ha estudis monogràfics tant de revistes com La Traca o la Revista Estudios, però del conjunt de les edicions d’aquest moment a València poca cosa hi ha tenint en compte les llargues tirades d’aquestes revistes (fins a 50.000 exemplars) o l’abast territorial (Europa i Llatinoamèrica) que aconseguiren les revistes i els llibres valencians d’aquest moment.


Sense cap mena de dubte València es convertí en aquest període en la tercera capital de la impremta a Espanya. Aquestes editorials i revistes innovadores estigueren vinculades a moviments d’esquerra (sobretot a l’anarquisme) i foren un focus d’exportació d’aquestes idees arreu, gràcies al seus col·laboradors de gran prestigi. Però quan parlem d’anarquisme ho fem en el seu sentit més ampli -i fins i tot diria fora de les idees polítiques més revolucionaries i violentes- perquè inclou tota una sèrie de moviments que avui anomenaríem alternatius i que s’aglutinaven en les idees llibertàries com a pal de paller. De fet, la revista Estudios mateix portava com a subtítol el de Revista ecléctica. De fet eclèctic, per als anarquistes, és qualsevol col·lectiu que no exigeix cap requeriment específic d’ideologia.

 
Catàleg de l'Editorial Estudios del 1936

Dintre d’aquest panorama editorial destaca per mèrits propis Ediciones Estudios que va tenir dos vessants, el de la revista Estudios, i el segell editorial amb un ampli ventall de llibres publicats. La lectura del catàleg que van publicar el 1936 és prou revelador dels interessos que tenia aquesta editorial. S’hi pot trobar un ampli repertori de llibres que parlen de naturisme, pedagogia, feminisme, sociologia, història, esperantisme, anarquisme, lliurepensament, alimentació vegetariana, teosofia, sindicalisme revolucionari, pacifisme, espiritisme, literatura sobretot social, anticlericalisme, ciència divulgativa... Els articles de la revista també aborden aquestes temàtiques i de fet foren la base de la seva difusió. Aquests aspectes i el seu preu de venda al públic baix, conjuntament amb una presentació atractiva, foren les claus per a l’èxit de les produccions d’Estudios.

 

Els orígens remots de la revista i editorial Estudios –tot forma la mateixa entitat com veurem- es troben en la revista Generación consciente (1923-1928) fundada a l’Alcoi anarquista, en la qual el títol ja ens deixa clar que és una revista d’inspiració neomalthusiana i partidària de l’eugenèsia. A partir d’aquesta gènesi es passà a la revista Estudios de la que en fou propietari Joaquim Juan Pastor i com a director hi hagué Antonio García Birlán. A més d’aquests caps visibles, la revista tingué com a metge naturista Isaac Puente, en el seu Consultorio psíquico-sexual a Féliz Martí Ibáñez, com a periodista científic a Alfonso Martínez Rico i com a naturòleg a José Martínez Novella.


Aquesta nòmina de periodistes i científics foren els qui prestigiaren una revista dedicada a uns temes que en aquell moment cridaven l’atenció de molta gent preocupada pel funcionament maldestre del món –ja en aquella època. La prova és que els seus articles citats i estudis publicats foren de referència en altres articles i estudis dintre d’Espanya i a l’estranger, creant una xarxa de relacions internacionals que consolidà la revista com una referència per a aquestes temàtiques que es trobaven en un estat encara embrionari i que amb la República van trobar-hi un camp abonat per desenvolupar-se. L’editorial tenia el doble propòsit de potenciar la cultura i alhora de no fer seguidisme de cap interès en concret. La revista no estigué supeditada a conveniències inconfessables de cap secta, ni ideologia i ja la seva adscripció a la paraula eclèctica ho demostra. Su única misión, minsión honrada y digna, es de aportar al conocimiento de sus lectores cuantas enseñanzas se considren útiles y necesarias para una vida racional e higiénica, libre y feliz com en el facsímil de la revista s’afirma.

 Retall dels anys 60-70 d'una revista del cor que alguna lectora va incorporar, entre altres, en un dels llibres d'Antonlogia de la felicidad conyugal i que certifica la continuitat d'Estudios com a referència clandestina malgrat el franquisme

Malgrat la diversistat dels temes tractats i desenvolupats al llarg del temps de l’editorial, la temàtica sexual fou un dels plats forts, tant des del fons de la matèria tractada com de la seva explícita estètica. En un país acostumat a una sexualitat reprimida o avesat directament a un tractament entre científic i pornogràfic, amb molt poc rigor, l’aparició d’Estudios representà un canvi significatiu. Fins i tot després de l’arribada del franquisme i la prohibició de tot el que pogués parlar d’aquests temes sense complexos,els exemplars antic d’aquestes revistes i llibres foren encara una font d’informació per a molts espanyols que aconseguien tenir-hi accés gràcies als exemplars que n’havien guardat els seus avis com ho demostra el desgast que presenten a causa d’un ús continuat. 

Fulletó de control natalitat il·lustrat per Monleón amb publicitat dels llibres de l'editorial

La temàtica sexual a Estudios intentà trencar els tòpics i repressions derivats del tradicionalisme catòlic (en aquest cas la revista tenia un caire anticlerical) i intentava potenciar-ne el naturalisme com a alliberament sexual de les persones, el control de la natalitat i els tractaments de medicina alternativa per a les cures derivades de la sexualitat. Tant la revista com l’editorial van dedicar molts monogràfics a desenvolupar una nova educació sexual que sempre es contraposava al que es vivia a Espanya en aquell moment, i com a solució definitiva a la xacra de la prostitució. Aquesta barreja de tractament científic i idealisme és el que caracteritza més aquest projecte editorial.

 

Com a editorial publicà les col·leccions d’Educación e higiene, Conocimientos de medicina natural, Colección de novelas, sociologia y crítica, Colección de folletos filosóficos y sociales, Colección popular “ayer, hoy y mañana” i Antología del amor conyugal –publicada en plena guerra civil-. A més de l’elenc d’autors que van participar en aquestes col·leccions, dels quals ja hem parlat prèviament, cal destacar els autors d’unes cobertes molt innovadores: Manuel Monleón i Josep Renau. Tots dos forniren aquests llibres d’unes cobertes atractives i cridaneres, tant en la forma com en el contingut, i participaren d’aquesta renovació estètica de les cobertes que s’estava consolidant durant la República i de la qual ja n’hem parlat.

 Els reportatges foren un dels plats forts de la revista

Sobre la revista pròpiament dita, podríem ser més extensius però allargaríem massa l’apunt. Cal observar només una dada que ens mostra la coherència de la revista: no acceptava publicitat, només es volia sostenir –i ho va aconseguir- gràcies als seus milers de subscriptors. Només des d’aquesta coherència de profunda llibertat ,que no t’obliga a dependre de ningú i a considerar que la publicitat sempre suposa una certa coacció de la llibertat d’elecció, hom pot entendre que un projecte com aquest pogués sobreviure durant tant de temps i que només una guerra –contra la qual lluitaven des de postures pacifistes- pogués acabar amb el projecte.

 Cobertes i contracobertes entrellaçades de Renau de la col·lecció Antología de la felicidad conyugal

Deixem que sigui un escrit publicitari del catàleg de l’Editorial Estudios del 1936 qui ens en faci cinc cèntims del que fou la revista:
Esta Revista se debe a un noble propósito cultural y no a interés particular alguno. Sus páginas no tienen, ni los admiten, otros medios de vida que el de sus propios lectores.
En ellas no encontrarán enfáticas disertaciones inútiles ni estridencias ridículas, sino bellos y útiles conocimientos para una vida racional e higiénica, libre y feliz.
La evolución de la vida moderna impone nuevos horizontes, nuevas corrientes regeneradoras. el hombre debe defenderse en la lucha por la existencia, no con viejas y utópicas teorías, sino superándose a sí mismo y superando a los suyos con prácticas racionales de vigor y de salud, de higiene mental y física. La ley implacable de la vida es ley de selección. Misión de la cultura es hacer esa ley viable y digna.

 Il·lustracions xilogràfiques de Renau per a l'interior de la col·lecció Antología de la felicidad conyugal

Engendrar hijos sin las debidas condiciones eugénicas, sin disponer de medios suficientes para nutrirlos y educarlos debidamente, es una imprudencia y una vergüenza que ya todos los pueblos civilizados condenan. No hay que fiar a la Suerte, diosa venerada por la imbecilidad, el cretinismo y la impotencia, que haga felices a esa inmensa legión de hijos sin pan y sin educación alguna, cuando no tarados por una herencia morbosa y degenerada, cuya mísera existencia es sufrimiento continuo.
El mundo presenta un espantoso cuadro de dolor, de miseria y de maldades sin fin. Todos debemos interesarnos por convertir este fratricidio odioso en una nueva era de libertad y de bienestar.
Todas las miserias sociales, todas las tragedias humanas tienen por fundamento la ignorancia. ¡Reflexione usted sobre la enorme verdad que encierran estas palabras!
Suscríbase usted a ESTUDIOS; lea y recomiende sus libros y cooperará así a una labor eficaz y digna.


Davant d’un plantejament tant clar com aquest només cal destacar els dos artífex de l’estètica de la revista, que foren els mateixos que els de les cobertes de l’editorial: Monleón i Renau. Són dos noms que orgullosos signaren les seves intervencions. La seva producció en aquesta època i a València fou impressionant, i hi destaquen altres projectes que anaven en la mateixa línia com Orto (1932-1934), Cuadernos de Cultura, Nueva Cultura, Helios, Crisol... En tots aquests projectes ambdós artistes pogueren experimentar sense límits el que influí en el disseny gràfic del país.


Anuncis dels fotomuntantges Los diez mandamientos i d'un llibre de l'editorial

En paral·lel al que feien Mauricio Amster i Mariano Rawizc a Madrid, a València Monleón i Renau es deixaren seduir per l’obra de fotomuntatges de John Heartfield o de Klucis i altres artistes soviètics d’avantguarda i s’integraren dintre del que hom ha anomenat agit-prop –agitació i propaganda-. Dintre de la revista aquests fotomuntatges no només foren sempre un dels seus atractius -tant en portades i articles interiors- sinó que fins i tot se n’editaren sèries a tot color independents per a penjar-se a casa com els dels Diez Mandamientos, Cuatro estaciones, La lucha por la vida, El amor humano...

Fotomuntatges de Renau per a la revista

Aquesta novetat visual  dels fotomuntatges els va donar un gran protagonisme a nivell mundial i de fet ambdós artistes tingueren una carrera futura vinculada al món de l’art, Monleón des de l’exili interior després de passar per la presó i Josep Renau primer a Mèxic on treballà com a cartellista de cinema i després a la República Democràtica alemana on continuà amb els fotomuntatges amb la seva obra mestra Fata Morgana. Tots dos estigueren vinculats a moviments d’esquerres però mentre Renau fou un actiu militant del Partit Comunista i amb càrrecs oficials durant la Guerra, Monleón estigué vinculat a l’anarquisme proper a Àngel Pestaña.



Monleón és el que més sintonitzà amb la línia editorial de la Revista ja que ell mateix va pertànyer a associacions de naturistes, fou esperantista i d’un gran activisme polític i sindical. En certa manera Monleón treballà en un projecte en el que hi creia fervorosament mentre que Renau fou molt més escèptic que eclèctic i amb certa murrieria anomenava la revista Estudios com aquella revista anarco-sexo-desnudista. Potser si que aquesta en seria una definició, però no podem amagar que intentà canviar la mentalitat d’una Espanya tancada tant a noves maneres de plantejar-se l’activitat política, cultural i social com l’estètica.
 

BIBLIOGRAFIA:

FORMENT, ALBERT I ALTRES. Josep Renau. València, IVAM, 2003
FREIXAS, SERGI i GARRIGA, JORDI. Revistas prohibidas. Publicaciones libertarias en los años 20 y 30. Barcelona, Viena Edicions, 2010
VARIS AUTORS. Manuel Monleón, disseny i avanguarda. València, Biblioteca valenciana, 2005 

 
 
 
Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació