Izas, rabizas y colipoterras (1964) de Joan Colom i Camilo José Cela, dues visions de la prostitució barcelonina

De tots els llibres de fotografia -els anomenats phothobooks- publicats a Espanya aquest és, sense cap mena de dubte, el més conegut i divulgat internacionalment. Com irònicament va comentar la seva editora Esther Tusquets, aquest va ser el primer best-seller de Lumen, molt abans que els llibres de Mafalda de Quino o El Nom de la Rosa d’Umberto Eco fossin un esplèndid èxit i ajudessin econòmicament a l’editorial a sobreviure. El llibre pertany a la col·lecció “Palabra e Imagen” que intentava combinar ambdós conceptes amb fotògrafs i escriptors de prestigi del moment amb un format (21,5 x 22,5 cm.) i estètica homogenis i enquadernats en cartoné que reforça la coherència de la col·lecció, amb temes políticament incorrectes com el toreig, cacera, boxa i com és en aquest cas, la prostitució.

D’aquesta col·lecció ja n’hem parlat abans (La caza de la perdiz roja i Toreo de Salón) i ja n’hem pogut apreciar la qualitat però a la seva època el concepte era tant exquisit i alhora car que no tingueren l’èxit desitjat. El llibre d’avui, Izas, rabizas y colipoterras, fou l’excepció que confirmà la regla i aquest èxit de vendes es degué, sense cap mena de dubte, al tema que tractava i per l’escàndol que provocà en publicar-se el 1964. El llibre fou dissenyat, seguint les directrius dels anteriors llibres, per Cristián Cirici i Oscar Tusquets a base de paper cuixé per a les fotografies de Joan Colom i paper acartolinat verdós per al text de Camilo José Cela. A més la coberta s’utilitzà unes àgils diagonals compostes per tota una sèrie de contactes fotogràfics que ja ens insinua la manera de treballar de Joan Colom amb la feina de camp directa i la feina posterior d’analitzar el material fotografiat entre l’atzar i la intuïció com ja veurem més endavant. De fet Esther Tusquets definí a Joan Colom com a insigne retratista de putas, a las que llevaba años espiando obsesivo, con la cámara escondida bajo la gabardina.

El llibre compta amb el text de Camilo José Cela que el va escriure a partir de les fotografies malgrat l’advertiment final (igual que a Toreo de Salón) que las fotografías que ilustran este libro se insertan únicamente por su valor artístico y documental, sin que, por otra parte, los textos de Camilo José Cela guarden relación alguna con las personas que aparecen fotografiadas, ni las quieran aludir. El text que juga entre la mofa i el sarcasme és molt representatiu de la manera eruditament grollera d’escriure del Premi Nobel, cosa que sembla que li disgustà a Joan Colom per la certa manca de respecte que representava vers les meuques fotografiades. És evident que les fotografies el van a esperonar tant que l’escrigué ràpidament (des del gener al febrer de 1963) i va triar com a títol un poema anònim del Cancionero General del 1557 d’Anvers on es citen les diverses maneres d’anomenar les prostitutes:

De quantas coymas tuue Toledanas
De Valencia Seuilla y otras tierras
Yças Rabiças y Colipoterras
Hurgamandera y Putaraçanas.
de quantas siestas noche y mañanas
Que venian a buscar dando de zerras
Las Vargas la Leonas y las guerras
Las Mendez, la Correas y Gaytanas.
Me veo morir agora de penuria
en esta desleal isla maldita
pues mas a punto estoy que sant Hilario.
Tanto que no se yguala a mi luxuria
ni la de fray Alonso el Carmelita
ni aquella de fray Treze el Trinitario.

El que és sorprenent és que un llibre com aquest fos publicat en plenes celebracions dels 25 Años de Paz del franquisme que pretenien donar una imatge impol·luta d’Espanya i que emfatitzaven les virtuts virtuals del seu règim. La mateixa Esther Tusquets explica com aquest llibre passà la censura de forma anòmala a través del nou ministre de Información y Turismo, Manuel Fraga: El libro había pasado censura de modo irregular, debido a la amistad que unía a Cela con Fraga (fue Cela quien se lo pasó directamente al ministro, saltándose todos los trámites), causó un escándalo ¡y fue el primer best seller de Lumen! Hem de pensar que encara faltaven fins i tot dos anys per a l’aprovació de la Ley de Prensa (1966) i que la censura era un element permanent. Malgrat això, i com sempre en les dictadures qui mana és el de dalt i el que pot fer i desfer aleatòriament o per amistat com molt bé demostra el ministre franquista Manuel Fraga.

Així doncs, aquest fou el primer llibre de Joan Colom, tot un pas cap a la seva professionalitat que, degut precisament a aquesta publicació com veurem, contradictòriament quedà estroncada. Joan Colom treballava com a comptable i a estones lliures es va dedicar a fotografiar la Barcelona més oculta de les mirades oficials, la del Barri Xino. La zona de les prostitutes, però, la fotografià amb un abric que ocultava la màquina de fotografiar amb la que es passejava pels seus carrers i anava disparant a l’atzar però amb intuïció per poder polir la composició en el laboratori fotogràfic de casa. Aquest sistema li va permetre una gran llibertat de moviment i d’espontaneïtat en el resultat final fotogràfic. És tant espontani que és corprenedor perquè no intenta ni endolcir ni degradar una realitat sinó de mostrar-la tal com és, sense ornaments. Gairebé com si li donés la raó a Capa que afirmava que si les teves fotos no són bones és que no eres prou a la vora.

Joan Colom es vinculà a la fotografia de manera tardana, als 36 anys, i entrà a l’Associació Professional de Fotografia de Barcelona i exhibí la seva obra en solitari per primera vegada amb l’exposició titulada “El carrer” a la Sala Aixelà, de la mà de J.M. Casademont el 1961. Ironicament Joan Fontcuberta diu que fou Oriol Maspons qui va pensar que les fotos de les putes eren cosa bona per a un nou títol de la col·lecció “Palabra e Imagen” i va proposar la idea a Lumen. Maspons, que tenia un olfacte i un ull sagaços i només comparables amb la seva mordacitat, afegia amb aquesta iniciativa un nou argument a les raons per les quals la història el recordarà més pel seu paper d’agitador orgànic de la seva generació que per la seva producció creativa. Altres fonts comenten que en principi s’havia pensat en publicar tot el reportatge de Joan Colom sobre el Barri Xino però que fou Camilo José Cela qui canvià aquesta orientació i es declinà per a parlar només del tema de la prostitució.

Com que Lumen havia signat un contracte amb Camilo José Cela per a la realització de tres textos (el primer fou Toreo de Salón i el tercer no s’arribà a publicar mai) li passaren les fotografies per a que escrigués el segon text contractat. És curiós el que Esther Tusquets comenta de com anaven els contractes amb els escriptors del moment i diu que en Cela fou el primer que abans de parlar de res parlava de diners i afegeix que unos años después –no muchos- esto sería lo normal (se discutirían los derechos del autor con su agente literario y la negociación se centraría en el aspecto económico), pero en los años 60, para bien y para mal, se hablaba mucho menos de dinero. Quedamos, pues, las dos -amb una companya de Lumen- bastante desconcertadas.

En el cas de les fotografies li compraren els drets de reproducció per a publicar el llibre. Conjuntament amb el text de Cela el llibre destaca per la seva cruesa sense concessions el que va provocar com hem dit un petit escàndol. Esther Tusquets ens comenta que las fotografías de Colom (entonces apenas conocido y hoy Premio Nacional de Fotografía -2002-), que iban a ser el punto de partida de Izas, eran imágenes de unas mujeres terribles, hundidas en el último peldaño de la miseria, patéticas algunas hasta caer en la monstruosidad. De nuevo Cela se ciñó absolutamente al trabajo de Colom, con unos textos descarnados, salvajes. Se trataba, como en el otro libro, de personajes reales, fácilmente reconocibles, y la única furcia atractiva y joven –una muchacha vestida de blanco y en distintas poses- presentó una denuncia pero no acudió al acto previo de reconciliación y todo quedó en agua de borrajas. Malgrat que la sang no arribà al riu Joan Colom quedà tocat d’aquest afer i es retirà del que havia de ser una prometedora carrera fotogràfica. Pensem que el crític i agitador del món fotogràfic barceloní J.M. Casademont havia di que ... con Colom se llega a la cúspide de todo un movimento... Continuà fotografiant però per a ell mateix i no fou fins molts anys més tard que hom el convencés per a fer públiques les seves impagables fotografies sobre Barcelona.

Les fotografies de Joan Colom ens porten a un cert vouyerisme que ens planteja els límits del que és moral o no. De fet, un llibre així on tothom surt a cara descoberta no hagués provocat una querella, sinó com diu Joan Fontcuberta, moltíssimes i seria un llibre que no es publicaria. Colom el que pretenia era sense cap mena de dubte captar el carrer com a teatre humà i mostrar la vida del submón dels desheretats, amb tota la seva cruesa. Per això va recòrrer a la clandestinitat de la presa perquè sinó no hagués captat la vida tal com era. Joan Colom sempre diu que jo faig el carrer, i és cert perquè com va dir el sistema de treball m’havia de permetre fer fotografies de manera regular i continuada, setmana rere setmana, sense posar en perill la meva integritat física i sense perdre la capacitat d’atrapar les situacions de manera viva i espontània. De fet aquest sistema el tornà a utilitzar per a unes fotografies del judici del Cas Rovirosa per a la Gaceta Ilustrada en les que va poder captar clandestinament els protagonistes d’aquest sonat cas.

Joan Colom aconseguí crear un estil propi El seu estil es caracteritza precisament per una certa despreocupació plàstica i un afany testimonial, tal com raja. Podríem buscar com a precedent a Brassaï i el seu Paris de nuit (1933) però la càrrega estètica que té li treu protagonisme al fet testimonial. En el cas de les fotografies de Sagarra (anys 30) i malgrat que no hi ha intensions plàstiques les i els protagonistes ja sabien que els anaven a fotografiar i posaven per a l’ocasió, el que els treu espontaneïtat. Potser Margaret Michaelis (1936) és la fotògrafa que més precedent pot arribar a ser de Joan Colom malgrat que quan es publicaren les seves fotografies a la revista AC del GATCPAC no hi feren constar la seva autoria. No fou fins una dècada després de Joan Colom quan una nova generació, i en aquest cas de fotògrafes femenines, donaran una nova visió del tema de la prostitució utilitzant en alguns casos la clandestinitat per a aproximar-se més al tema. És el cas de Carnival Strippers (1976) de Susan Meiselas, Das ist ja zum Peepen (1983) d’Elisabeth B., Dirty Windows (1996) de Merry Alpern i The Lusty Lady (1997) d’Erika Langley.

 

 Índex final del llibre

El llibre aprovat directament per Manuel Fraga fou ignorat per la crítica franquista del moment i va ser el boca orella el que va permetre que fos el primer èxit de Lumen. A l’exterior la Mostra di Venezia li atorgà el Lleó de Bronze en la categoria de Premi internacional a la millor col·lecció de llibres o a la millor revista dedicada al cinema o a la fotografia. Aquest premi agafà l’editorial i els seus protagonistes desprevinguts perquè no s’hi havien presentat i ni tant sols coneixien el premi! A partir d’aquest moment el llibre i la col·lecció tingueren el reconeixement internacional que es mereixia i com a tal és dels pocs llibres espanyols que consten en l’ampli catàleg (discutible però una autèntica referència) de The Photobook de Martin Parr i Gerry Badger i que surt a totes les antologies sobre aquest tipus de llibres.

El sempre sarcàstic Joan Fontcuberta fa una lectura de la publicació de Izas, rabizas y colipoterras molt aguda i el titlla com l’apropiació “gauchedivinista” del Barri Xino, com la reivindicació per un sector culte i progressista de la burgesia catalana d’una marginalitat canalla que així esdevé marginalitat castissa, i contribueixi a construir, malgrat la distància social i ideològica, l’imaginari col·lectiu barceloní de postguerra.

BIBLIOGRAFIA:

FERNÁNDEZ MELERO, PEDRO. Serie Palabra e Imagen. Editorial Lumen. Madrid, Real Sociedad Fotográfica, 2008

FONTCUBERTA, JOAN. Los colores de la carne. Granada, Diputación de Granada, 2007

TUSQUETS, ESTHER. Confesiones de una vieja dama indigna. Barcelona, Bruguera narrativa, 2009.

PARR, MARTIN i BADGER, GERRY. The Photobook: A History volume I. Londres, Phaidon Press Inc., 2004

VARIS AUTORS. Joan Colom. Fotografies de Barcelona, 1958-1964. Barcelona, Lunwerg editores, 2005


Nota: Per a veure els comentaris heu d'anar a l'apunt del Piscolabis Librorum

Un infierno español (2011) de Jean-Louis Guereña, la clandestinitat sexual detaspada

Ja fa anys un alumne em va dir d’un altre: És tant ruc que se’n va al lavabo amb un PlayBoy i es posa a llegir els articles! Això és el que us pot passar amb aquest llibre que parla de pornografia -no apte per a menors de 18 anys-. Malgrat les 19 il·lustracions en blanc i negre -integrades dintre del text- i les 35 en color –repartides en dos quadernets centrals- que constitueixen un itinerari gràfic per la història de les publicacions clandestines des del 1812 al 1939, el text se’ns emporta i la libido queda en un segon pla davant el divertimento d’un llibre d’estructura acadèmica.

Haig de reconèixer que se’m fa una mica difícil fer una valoració d’aquest llibre, ja que he seguit el seu engendrament de molt a prop i he assistit una mica al seu part com a familiar directe. Amb Jean-Louis Guereña m’uneix, arran dels estudis sobre la temàtica eròtica que compartim, una relació pesonal que va més enllà de l’aspecte acadèmic. Quan vaig començar a investigar sobre les publicacions eròtiques i pornogràfiques del s. XIX em vaig trobar amb un desert on gairebé ningú en sabia res i on les publicacions sobre el tema eren molt escasses i raonadament incompletes. Menciono aquesta relació d’amistat amb l’autor perquè ningú no pensi que les opinions sobre el llibre poden estar guiades (que també) per aquest motiu, sinó perquè crec sincerament que val la pena que el públic interessat en el s. XIX i principis del s. XX en el sentit més ampli conegui aquest Un infierno español, un ensayo de bibliografía de publicaciones eróticas españolas clandestinas (1812-1939).

Tots els estudis que s’han fet a l’entorn de les publicacions dels Inferns (terme que bibliòfilament remet als llibres prohibits, tant eròtics com polítics) o han estat molt parcials o dintre d’articles de difícil localització ja que es troben en revistes universitàries de difusió molt restringida. Només el llibre de José Antonio Cerezo (Literatura erótica en España: repertorio de obras 1519-1936) publicat el 2001 aportà llum al desert sobre l’estudi de l’eròtica a Espanya. Al meu entendre, però, i malgrat totes les aportacions que són moltíssimes, el llibre barreja massa les publicacions de tipus més o menys eròtic, amb les que eren clandestines, pel contingut sexual explícit. Barreja poemes amb llibres i converteix el volum –pensat com un catàleg- en un laberint, en el qual buscar una informació concreta no és cosa fàcil, fet que potser no estava malament.

 

En canvi el llibre de Jean-Louis Guereña se centra només en els llibres clandestins (sense peu d’impremta o amb peu d’impremta fals) que es van publicar entre el 1812 i el 1939, des de les Corts de Cadis fins al final de la Guerra Civil. La confecció d’aquest catàleg ha estat la tasca pacient de molts anys de recerca per llibreries i biblioteques públiques i particulars, perseguint allò que estava amagat i que molts bibliòfils es neguen a reconèixer que tenen o posen traves a què sigui visitat. El llibre, després d’una introducció històrica molt interessant sobre el tema, ens relaciona tots aquells impresos –de temàtica eròtica-pornogràfica i escatològica- que van ser publicats al marge de les lleis del moment. Aquesta relació bibliogràfica es fa per ordre alfabètic de títols (obviant els articles determinats) i mai per autor, ja que molts són pseudònims o apòcrifs (Josep Robreño, Moratín, Espronceda, Antoni Maria Claret...) o noms falsos o grollers al·lusius a escriptors o eclesiàstics famosos (com ara Fray Gerundio Lafuente –fent broma del seu cognom com a sortidor- Anselm Ximenis –barreja dels noms d’Anselm Turmeda i Francesc d’Eiximenis, Jacinto Hisop –referint-se al faulista-), malgrat que n’hi ha d’autèntics dintre dels clàssics de l’erotisme francès com Restif de la Bretonne, Mirabeau, Marqués de Sade, Diderot...

Les fitxes del catàleg són molt completes ja que s’hi anoten totes les informacions que Jean-Louis Guereña ha estat capaç de recollir -per poc substancials que puguin semblar (exemplars en que coneix, on es va comprar, bibliografia específica -inclosos els apunts d'aquest bloc-, argument, número d’il·lustracions, mides, enquadernació, notes explicatives, argument, etc.). Tot això pot ser important ja que les publicacions clandestines que han arribat fins els nostres dies són molt poques, per no dir exemplars únics moltes vegades, en un estat de conservació força lamentable o fins i tot mutilades. Hem de pensar que els mateixos usuaris o lectors en un moment donat els podien eliminar perquè era una cosa compromesa de tenir, per considerar-los antiquats o passats de moda, per massa usat, etc, o bé els hereus del col•leccionista que, en trobar aquesta mena de llibres, se’n desfeien al trobar-los escandalosos... Pensem que alguns d’aquests llibres han passat per unes quantes generacions que els han conservat, però que és molt fàcil que la baula s’hagi trencat al llarg dels anys.

La lectura d’aquest catàleg de llibres ens pot portar moltes sorpreses tant com a lectors amateurs o com a historiadors de l’art, sociologia, història, lingüística... A partir de la publicació d’aquest llibre ja no es podrà parlar d’aquesta època sense tenir-lo en compte ja que posa en evidència un món clandestí que fins a avui ningú havia esmentat de manera tan clara i documentada. Haurem de començar a parlar d’un país que té un fort vessant devocional, però també d’un país que vivia la sexualitat de manera diferent al que les institucions públiques i eclesiàstiques volien i volien fer pensar.

El contingut del llibre ens aporta un coneixement precís en diversos aspectes molt desconeguts: el llenguatge (ja que esdevé única font d’informació del llenguatge oral en aquests terrenys), les referències constants al món eclesiàstic –que ens donen una nova visió de l’anticlericalisme sociològic-, els llocs de producció de la pornografia, les il·lustracions -que ens mostren què es considerava més excitant-... ens donen grans sorpreses que ens ajuden a completar l’imaginari col·lectiu dels nostres avantpassats fins ara capat d’aquests aspectes.

L’obra recull la referència de més de dues-centes publicacions clandestines (238) d’aquest període (entre edicions úniques i reedicions) de les quals 111 no constaven en el treball publicat de Cerezo (2001) que hem comentat anteriorment. Això ja ens deixa entreveure que el volum de publicacions registrades, esperem que sigui així, podria créixer significativament els propers anys, a mesura que altres obres vagin sortint a la llum pública i puguin ser catalogades. La millor notícia per a l’autor, em consta, seria que el llibre quedés superat per noves troballes al més aviat possible, cosa que veig difícil, tot sigui dit de pas.

Dels llibres registrats en aquest catàleg n’hi ha 110 amb l’anotació d’en paradero desconocido. Aquests llibres no han pogut ser consultats per l’autor perquè no n’hi ha cap exemplar localitzat, però si que s’han pogut comptabilitzar gràcies als catàlegs recents de vendes de llibres, al mític catàleg d’Ashbee o directament gràcies a la publicitat que es feia en altres llibres sobre els que s’havien publicat anteriorment a la mateixa col·lecció. Per això creiem que els llibres que avui s’han pogut localitzar no són més que la punta del iceberg que en un futur anirà reflotant i ens permetrà conèixer una producció molt més nombrosa. Esperem que aquest llibre esperoni a bibliòfils i llibreters a donar a conèixer aquest tipus de publicacions que normalment van soterrades.

La lectura del llibre ens proporciona una sèrie d’informacions força interessants que ens permeten copsar elements que fins ara havien estat negligits de la historiografia. Només algun historiador com l’Albert Ghanime s’havia atrevit a parlar de la masturbació a l’Espanya del s. XIX en un capitol d’un interessant llibre de reflexió d’història contemporània. Per exemple, ens trobem amb una dada curiosa sobre l’ús del català en la clandestinitat. Com que Barcelona era la capital editorial del moment també ho fou d’aquest tipus de llibres. El que sorprèn però, és que si en les publicacions normals el català com a idioma era utilitzat en un 1,35% dels casos, en les publicacions clandestines hem d’elevar aquest ús a un 8% (més una obra bilingüe). Aquesta dada és sorprenent sobretot si tenim en compte que molts dels llibres clandestins estaven destinats a una distribució per tota Espanya ja que Barcelona, com s’observa en el llibre de Guereña, fou la subministradora de la pornografia a la resta d’Espanya.

Però a més a més de les dades transcendents històricament que en puguem extreure, la lectura de les obres catalogades és sorprenent en diversos sentits, ja que hi ha conceptes que creuríem d’una gran modernitat i d’altres fan gràcia pel to xaró però ingenu al mateix temps. Ja només els noms dels suposats autors ens fan riure per la imaginació i els jocs de paraules, o bé per tot el contrari –l’ús de noms barroers i mancats d’imaginació creativa. Us en poso uns exemples perquè ho pugueu comprovar vosaltres mateixos: Duende Rojo, El Insondable, Pepe Tronera, Pare Capulla, Vizconde de Polla-Tiesa, Ciriaco Jones, Federico Jones, Francisco Jones antes Viuda Francisca Rajo, Melacasques, Melaempuñes, Ad-Darim, Capullorojo, Polla Dura, Cojonazos,  Doctor Coñicida, Samalsa, D. Telometo Porelano, Abate Minga Fria, Casto Cascósela y Pingalisa, M. Cardex, Macari Cagané, etc.

Els peus d’impremta també són rellevants,i s’hi troba des de toponímia real d’arreu del món –escollida per intentar despistar qui en volgués seguir la pista (Nova York, Canàries, Roma, Londres, Buenos Aires, Mèxic, Nàpols, París, Montevideo, San Lúcar de Barrameda, Getafe, Marsella, San Petersburgo, Liverpool, Bayona, Habana, Quito, Ansmerdam, etc.) fins a ciutats mitològiques (Parnaso i Olimpo) o jocs de paraules de clar contingut sexual (Fornicópolis, Sífilis o Carda-dona).

També són un món apart els suposats impressors o impremtes, ja que s’hi troben sobretot jocs de paraules que conformen noms i adreces al·lusius al tema com Sacarías Leche, Via Láctea, Príapo, Llepando, Llepafils, Establecimiento Jodeográfico Ultra-montano, Cornéli Llepagrenyas, Calle Pichas Tiesas, Ilustrada Jodienda, Cornelio Lamido, Dr. Feli Pelotas, Imprenta del Amor (calle del Goce), Diabólica, Los maestros de la lujuria, Imprenta y Jodeografía de Gomorra, Imprenta de Jodiguelos, a cargo de don Cipote, La viuda Camama, Librería Pornográfica, Llepa-cretas...

Crec que amb aquesta relació us podeu fer una idea per on van les coses i, sobretot per no allargar, adreço a qui vulgui conèixer els títols de les obres a la lectura directa del llibre. De fet, molts dels títols són tan procaços que els de les pel·lícules porno actuals queden curts.

Una de les coses que més ens sobta és el llenguatge que s’hi utilitza que com podem observar és encara molt vigent. Això sí, amb alguns canvis o alteracions, però més aviat pocs-. Això és probable que es degui al caràcter popular que en realitat tenien aquestes publicacions i a la voluntat de ser molt explícits per facilitar l’excitació sexual, funció primera i última del material. En aquest sentit és molt il·lustratiu el raonament que El Insondable  feia en la introducció del seu Manual del perfecto jodedor (distribuït per Antonio Astiazarain -un dels màxims distribuïdors de pornografia dels anys 30 del s. XX-) en dir: Se escribe para las gentes normales, que por no ser invertidos vanguardistas, buscan los placeres lícitos, y hablan como hablaron sus respetables abuelos, llamando, sin circunloquios, al pan pan y coño al coño.
Si fuera en realidad pecaminoso hablar de los placeres de la jodienda, en nada se amenguaría la falta llamándole pene al pijo, vulva al chumino, cópula al polvo, a la pepitilla clítoris y orgasmo al deslechamiento. ¿Qué va ganando el pudor con que se diga, con un largo circunloquio, que la frotación acompasada del pene en el canal vaginal provoca, al cabo de un rato, la eyaculación del fecundante licor seminal, también llamado espermàtico?
(...) si se trata de entenderse, cuanto más claro mejor.

En fi, gaudiu de la lectura de Un infierno español si l’aconseguiu, perquè només se n’han imprès 1.000 exemplars i la distribució és una mica especial, ja que l’edita LIBRIS Asociación Libreros de Viejo de Madrid en motiu de la XXIII Feria de otoño del libro viejo y antiguo que acabarà aquest 16 d’octubre –dia de Sant Galderic tot sigui dit de pas-. Segurament en deuran tenir alguns exemplars, després de la data de tancament, les llibreries Casals i Sánchez de Barcelona ja que participen a la Fira de Madrid. Si hi esteu mínimament interessats us n’aconsello la compra (suposo que prèvia reserva) perquè d’aquí uns anys es convertirà en una autèntica raresa i motiu de la més alta bibliofília.

Historia de una mujer d'Eusebi Planas (1880), la culminació de la litografia a color

A vegades tinc un cert remordiment d’haver propagat en apunts del bloc gairebé exclusivament el vessant pornogràfic de les il·lustracions d’Eusebi Planas, quan en realitat són una una minoria de la seva extensa producció. Quan hom fa una cerca per Internet i posa “Eusebi Planas” al buscador, troba com a primeres opcions dades referides a aquesta part de la seva producció, de manera que s’aboca al lector o el curiós al menysteniment de la majoria de la seva feina i la de més transcendència pública, la que li va donar fama a la segona meitat del segle XIX com al millor il·lustrador del moment -i sobretot de novel·les per entregues a Catalunya i fins i tot a Hispanoàmerica. Això és degut al fet que hi ha ben poca cosa a la xarxa sobre Eusebi Planas, malgrat hi hagi dues bones biografies en format llibre: la de Salvador Bori (pseudònim de Jaume Passarell) (1945) i la de la Pilar Vélez (1999). Però com que les cerques d’Internet provoquen un cert desviament de la realitat -perquè el que va ser creat abans d’Internet no existeix, si no és que algú n’ha fet esment expressament- avui intento pal·liar una mica aquest dèficit amb un merescut apunt sobre l’obra mestra d’Eusebi Planas.

Historia de una mujer (1880), fou presentada amb una enquadernació en tela espectacular, amb unes decoracions eclèctiques pròpies d’aquesta època premodernista. Tant el títol de l’obra, Album de Planas, com la decoració són deguts a uns ferros d’enquadernar que Eusebi Planas reaprofità per a vàries de les seves obres litogràfiques, com són La dama de las camélias o Academias de mujer. La coberta amb un senzill Album de Planas ja denota que n’hi havia prou amb el nom d’Eusebi Planas per promocionar una obra impresa, fos el que fos el que hagués fet. El mateix Apel·les Mestres va comentar una vegada que Eusebi Planas fou l’únic il·lustrador -fins aquells moments- que havia viscut bé de la seva feina com a dibuixant i que tenia un prestigi indiscutible.

A diferència del que normalment feia Eusebi Planas en il·lustrar (amb xilografia o litografia però sempre en negre) novel·les per entregues a partir de textos aliens, en aquest cas s’aboca a confegir un àlbum únicament d’il·lustracions (cromolitografies, a color) en gran foli (44 x31,5 cm.) en el qual les imatges són les protagonistes i només són reforçades per uns textos mínims a la part inferior de cada làmina, que acaben d’explicar l’argument de la història. Aquests textos -descriptius o dialogats- tenen una gran quantitat d’expressions amb un doble sentit de caire picaresc, com de burlesque o vodevil, més o menys eròtic. Aquesta característica, juntament amb alguns dels trets del dibuix que després esmentarem i la temàtica- que gira a l’entorn de la vida de la Clara, una noia promiscua- en feia un llibre atrevit per l’època i fins i tot provocador o transgressor, sense passar el límit del que podria tolerar la censura.

 Dibuix original (Col·lecció RSM) i cromolitografia final

Aquestes il·lustracions estèticament són postromàntiques i segueixen l’estela francesa de Paul Gavarni, però amb una tendència a triar només les coses estèticament boniques, esquivant sempre els temes antiestètics. La il·lustració és de dibuix subtil i gràcil, amb un gran domini del traç que demostra el mestratge que l’artista tenia del llapis litogràfic i sobretot de la composició dels personatges en escena. Estèticament és interessant contrastar aquest àlbum amb el que publicà el seu deixeble Joan Aleu titulat La vida alegre (1882) ja que el seu seguidor és molt més rígid, sense la gràcia de l’Eusebi Planas que podem observar aquí. Per valorar amb més justícia les virtuts d’Eusebi Planas és interessant contrastar l’únic dibuix original que en coneixem (Col·lecció RSM) amb la cromolitografia corresponent. El dibuix i la cromolitografia són iguals compositivament, és a dir que el gravat no reprodueix la imatge invertida del dibuix (efecte mirall) com passa habitualment quan es tradueix a gravat un dibuix preexistent, el que demostraria que en aquest cas Eusebi Planas respectava la composició original en passar els seus dibuixos a gravats, encara que això li comportés un esforç suplementari. La cura que tingué l’artista en aquest àlbum va ser ben recompensada amb 500 pessetes per il·lustració, el que suposaria 25.000 pessetes per tot l’àlbum! Una autèntica fortuna, per l’època.

Amb aquestes publicacions es va fer famós pel to d’un cert erotisme que impregnava la seva obra i que es traslluïa en un tipus de dona sempre igual. Una cara estereotipada, un cos amb pits generosos, cintura estreta i malucs amplis (model diàbolo) componien un ideal estètic que fou acceptat per una clientela burgesa que s’emmirallava en el model divulgat per Eusebi Planas. Això fou precisament una de les claus del seu èxit, ja que aquest erotisme tou, d’escots generosos, va comportar que fos reclamat per il·lustrar moltes de les novel·les per entregues del moment, ja que el seu nom i les il·lustracions que feia asseguraven l’èxit de vendes. Però aquest model estereotipat de dona -que quedà passat de moda poc després, en plena època modernista- fou precisament el que provocà que se l’acusés de carrincló i que el seu nom fos oblidat poc després, malgrat la fama que havia tingut en el moment àlgid.

Pel que fa a l’argument, Historia de una mujer, no era original ja que seguia la tendència d’un tipus de literatura que es va produir a França, en la qual una cocotte passava per totes les estacions del via crucis lupanar, del succès a la chutte. A Catalunya, anteriorment (1866), Josep Armet ja havia il·lustrat una història semblant en el seu àlbum Vida d’una dona que ja vam veure en un apunt anterior i que considerem el primer àlbum d’historietes a Espanya, i en català! A més, més o menys en el mateix moment, es va publicar la novel·la pornogràfica amb il·lustracions anònimes (fàcilment atribuïbles a Eusebi Planas mateix) titulada Paca. Aventuras feminales (vers 1879). Totes tres obres tenen el mateix fil argumental: una noia jove, amb ànsies d’aventures, fama i diners, s’embolica amb una successió d’homes de posició folgada amb els quals viatja i es diverteix,i a qui –inevitablement- enganya i abandona per un altre... per acabar finalment sent víctima de la pobresa i la sífilis, la gran espasa de Damocles per a tothom (homes i dones) qui mantenia relacions carnals fora d'únic supòsits acceptable per la moral establerta: el matrimoni. En el cas d’Historia de una mujer, però, el final no és tant dramàtic com en els altres dos casos -que acaben amb la mort prematura de la protagonista- i és acollida en un hospici.

Malgrat tot no deixa de ser curiós que un argument així, més propi d’una novel·la carca amb moralina, que propugna que qui va pel mal camí acaba malament, estigui a mans d’uns il·lustradors que amb les seves imatges pretenien un efecte ben diferent del missatge final. Aquest element contradictori, que fins i tot podríem titllar d’hipòcrita, ressalta encara més en la novel·la pornogràfica i clandestina Paca, aventuras feminales  la finalitat de la qual és purament la de l’excitació sexual del lector. Llevat del cas extrem de Paca, hem de suposar que la intenció aparentment moral de l’argument era més per nedar i guardar la roba de cara a la censura, ja que no hem d’oblidar les dates de la seva publicació -en ple règim de la Restauració borbònica-, que no pas per instruir, o fer un advertiment moral al lector.

L’editor d’Historia de una mujer, com hem vist, fou el seu deixeble Joan Aleu i Fugarull, qui li havia editat -en segona edició (1880) ja que la primera (1879) fou de Seix Editores- la seva versió monumental en gran foli de La dama de les Camelias d’Alexandre Dumas, amb cromolitografies de Planas i caplletres i culdellànties d’Apel·les Mestres. Així doncs, el 1880 van reprendre la col·laboració entre mestre i deixeble i es tirà endavant el projecte d’Eusebi Planas, que per les signatures de les cinquanta cromolitografies –totes signades i datades- que componen l’àlbum d’Historia de una mujer, podem datar-ne l’execució entre el 1878 i el 1880 mateix. L’èxit devia ser impressionant ja que, malgrat el preu elevat que havia de tenir, es va exhaurir tan ràpidament que, el 1880 mateix, l’editor Trilla i Serra en feu una segona edició de gran qualitat però amb els colors una mica més espessos, menys transparents que la primera edició.

L’altra pista que ens permet copsar-ne l’èxit és que Eusebi Planas intentà repetir-lo, primer amb l’àlbum Las cuatro sotas (1881) i després amb Academias de mujer (1884), ambdues obres editades per Joan Aleu i Fugarull. De l’èxit o el fracaç de Las cuatro sotas poc podem dir perquè no en tenim notícies, però sí que observem en l’anunci de la contraportada de la carpeta amb què es venia, que hi havia una sèrie de projectes (Las cuatro fases de la luna...) que no es portaren a terme malgrat estar anunciats com a obres d’immediata publicació. Alguns d’aquests títols, conjuntament amb altres, foren publicats, ja mort Eusebi Planas, pels seus deixebles Sanuy i Serinyà, dintre de la col·lecció titulada Colección humoristica (1898) amb cromolitografies i paper de baixes qualitats... però això ja forma part d’un futur apunt.

De les Academias ja en vam parlar abastament en un anterior apunt i, sense cap mena de dubte, tingué el seu èxit malgrat que la difusió fos restringida a causa de la temàtica, que era molt al límit d’allò que podia ser publicat legalment. La prova d’això és que posteriorment Joan Aleu intentà fer una segona versió d’acadèmies que probablement no s’arribà a publicar. Joan Aleu mateix, però, publicà el 1882 l’esmentat àlbum La vida alegre, semblant a la Historia de una mujer, amb una estètica filial del mestre tan marcada que vàries vegades els experts l’han atribuïda erròniament a Eusebi Planas. Aquest àlbum, sense cap mena de dubte, devia voler aprofitar l’èxit de les sèries que hem comentat, incidint una vegada més en la història de la noia perduda que ja hem comentat.

Aquest cúmul de grans publicacions cromolitogràfiques en els primers anys de la dècada dels vuitanta del s. XIX, però, contrasten amb la sequera productiva que a partir d’aquest moment d’èxit patiria Eusebi Planas. Si observem el llistat de llibres il·lustrats per Eusebi Planas que s’inclou en la biografia escrita per Pilar Vélez (en essència molt vàlida, malgrat que caldria fer-li alguns retocs) veiem que els anys 60 (amb 66 llibres il·lustrats) i 70 (amb 59 llibres il·lustrats) són els de màxima producció bibliogràfica del nostre artista, que contrasten amb la dècada dels 80 (13 llibres il·lustrats), incloent-hi els que hem comentat.

Aquestes dades són sorprenents perquè sempre s’ha considerat, i és així, que aquestes litografies i cromolitografies representen el punt culminant de l’obra d’Eusebi Planas. Llavors, com s’entén que a un artista com ell se li estronquessin els encàrrecs per il·lustrar llibres, justament quan més fama tenia? És un misteri per al qual no tenim respostes concretes i hi podrien haver incidit diverses raons que no són excloents. Per un costat, veiem que la seva cotització devia pujar moltíssim a partir d’aquests àlbums, com hem vist amb la quantitat elevada que cobrà per il·lustrar la Historia de una mujer.

Potser aquesta circumstància econòmica, conjuntament amb el fet que la litografia ja estava més a l’abast d’altres artistes (encara que no amb la qualitat d’Eusebi Planas) que podien oferir preus més competitius, i que en aquest mateix moment començaven altres mètodes de reproducció fotomecànics -més propers a la manera de fer de l’Apel·les Mestres o un Josep Lluís Pellicer, per posar només dos exemples qualitatius- podrien explicar aquest buit d’encàrrecs. A això hem de sumar el fet que la litografia deixava de ser la tècnica reina i que la xilografia de traducció i els dibuixos reproduïts fotomecànicament començaven a prendre un relleu que finalment la fotografia se l’emportaria, fins a consolidar-se com la il·lustració definitiva.

L’altra circumstància podria ser paral·lela al que hem comentat i podria estar vinculada a la seva producció pornogràfica. Salvador Bori en la seva biografia ja insinua que Eusebi Planas tingué problemes amb la policia per aquest tema (que inclogué un registre i confiscació de material eròtic i pornogràfic del seu taller) i la descripció que Raimon Casellas fa del seu taller (i que Pilar Vélez reprodueix) ens ajuda a pensar que potser aquesta tasca clandestina –un cop posada a la llum pública- li passà factura, si és que aquests esdeveniments es van produir precisament a principis dels anys 80, cosa que desconeixem, ja que sabem el fet però no la data. Tot plegat podria explicar que la fama d’Eusebi Planas minvés i que aquelles il·lustracions que feien vendre més novel·les per entregues ara se li haguessin girat en contra i que el sector editorial de la literatura popular li girés l’esquena. No ho sabrem mai, perquè d’això no hi ha cap indici, i les cròniques mortuòries d’Eusebi Planas no comenten en cap moment aquesta mena de detalls, com si això no hagués passat mai.

I per finalitzar, un altre aspecte interessant de la Historia de una mujer és la informació que es troba a Internet respecte al fet què és considerada com el primer còmic mexicà. Segons les dades que se’ns faciliten, la companyia tabaquera El Buen Tono encarregà a Eusebi Planas la realització de 102 cromos (ampliant la història de l’àlbum original amb més escenes) com a promoció per als seus cigars. Malgrat que aquesta informació es troba repetida diverses vegades a internet sense facilitar més dades i que hi ha la reproducció de dos suposats cromos d’aquesta sèrie (de característiques qualitatives prou diferents entre ells), poc sabem del tema. Thelma Chamorro, en la seva monografia sobre els cromos d’El Buen Tono, afirma que no se sap quan fou fundada aquesta companyia, malgrat que les primeres dates fiables són del 1895, quinze anys després de la publicació de l’àlbum de la Història de una mujer i només dos anys abans de la mort de Planas. A més, malgrat donar moltes informacions sobre els cromos d’aquesta marca, no esmenta aquesta sèrie ni cap vinculació d’Eusebi Planas amb l’empresa. Per això hauríem de deixar en quarentena aquesta informació que tothom repeteix. Hi ha fins i tot alguns llibreters de vell que arriben a afirmar –sense especificar la font- que primer foren els cromos d’El Buen Tono i després l’àlbum cromolitogràfic.

En fi, aquest és un apunt molt llarg però crec que Historia de una mujer és una de les obres cabdals de la impremta barcelonina -i fins i tot espanyola- i calia dedicar-li un monogràfic en el qual tinguessin cabuda els múltiples aspectes que hi havia en joc i que ens permeten valorar amb justícia la importància d’aquest projecte editorial. A partir d’ara, parlar d’Eusebi Planas ens ha de ser una mica més fàcil ja que cal destacar la seva gran tasca com el gran renovador de la litografia del s. XIX i de la cromolitografia. Aquestes tècniques, però, minvaren justament quan Eusebi Planas entrà en declini i si ell fou substituït per altres artistes més propers a una estètica modernista aquestes tècniques foren substituïdes per les més modernes dels fotogravats. Un paral·lelisme final molt interessant en un autor també molt interessant que cal reivindicar.

BIBLIOGRAFIA

BORI, SALVADOR. Tres maestros del lapiz de la Barcelona Ochocentista. Padró, Planas, Pellicer. Barcelona, Ediciones Librería Millà, 1945. 

CHAMORRO, THELMA. Imágenes de México. Las historietas de El Buen Tono de Juan B. Urrutia 1909-1912. México, Instituto Mora, 2002

VÉLEZ, PILAR. Eusebi Planas (1833-1897). Il·lustrador de la Barcelona vuitcentista. Barcelona, Curial edicions catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.