Ramon Martí i Alsina (1826-1894), un primer graó de l’erotisme artístic a Espanya

Reconstruir la nostra història més secreta és una tasca més que difícil sobretot si parlem d’una reconstrucció de l’imaginari col·lectiu de temàtica sexual. Quan parlem d’èpoques passades, quan encara era més tabú que avui, la dificultat s’incrementa. Per això qualifiquem d’excepcional l’aparició al mercat de l’art d’una vintena de dibuixos originals de contingut eròtic. Si, a més, els dibuixos (datables entre el 1860 i 1870) pertanyen a l’introductor del realisme pictòric a la península, Ramon Martí i Alsina, i els podem trobar en una exposició organitzada per l’Albert Martí i Palau al Gabinet de les Arts Gràfiques tenim la combinació perfecta per poder-ne gaudir.

Així doncs, una vegada més, el Gabinet de les Arts Gràfiques ens sorprèn amb una deliciosa exposició de dibuixos de Ramon Martí i Alsina (1826-1894). Els qui em coneixeu ja sabeu que una de les coses que més em captiven del món de les arts són els dibuixos fets per artistes plàstics, perquè és una tècnica molt més espontània que la pintura o l’escultura. El traç ràpid del llapis permet posar sobre el full la primera idea creativa. Quan l’artista passa aquest esbós inicial a pintura, el traç serà menys virtuós i més preocupat pel resultat final que per l’espontaneïtat i moltes vegades perd força.

 

Per això, la visita a aquesta exposició és un plaer, perquè veiem que Ramon Martí i Alsina controlava el dibuix de manera hàbil i molt moderna, i aconsegueix que el resultat no sigui en cap moment llepat. Ens trobem davant d’uns dibuixos excel·lents, corresponents a les diverses èpoques de la seva obra, amb temàtiques variades com paisatges de la zona del Vallès Oriental, retrats de familiars i amics, animals de zoològic..., el que la converteix en la primera exposició monogràfica de dibuixos de Martí i Alsina. Cal destacar els dibuixos dels lleons i el retrat postmortem de la seva filla adolescent, morta de tifus. Només per aquests exemplars ja paga la pena veure l’exposició.

La qualitat dels dibuixos és espectacular. Són dibuixos molt àgils, a vegades fins i tot vertiginosos en el traç. No s’entreté en detalls superflus, sinó que busca l’essència de les formes i això els distingeix del dibuix que en aquella època gaudia de bona consideració com a producte artístic. El carbó i el llapis són els protagonistes, conjuntament amb l’ús moderat i intel·ligent del traç blanc que ajuda a ressaltar i a donar volum a formes només esbossades. En definitiva, és una lliçó en viu de dibuix personal, més enllà de l’interès comercial, perquè eren apunts personals de l’artista. I aquest és l’element que avui ens emociona i –contradictòriament- els fa més interessants per al comerç d’antiguitats.

El nostre artista és un dels més destacats del s. XIX a Espanya i qui va introduir el realisme pictòric a la manera de Courbert. Tingué, a més, un bon reconeixement públic i un èxit comercial potser excessiu. Aquest èxit el portà a crear un taller que treballava a preu fet. Potser perquè els deixebles del seu taller produïren massa quadres de repertori i de retrats -als quals ell només aportava els tocs finals i la signatura- la seva bona fama quedà posteriorment una mica eclipsada. El que hem de fer és destriar l’obra de taller amb finalitats exclusivament comercials, de la pintura més personal -els quadres que realitzava realment com a artista- i que influí en bona part dels artistes catalans del s. XIX, des de Vayreda, Urgell, Galofre, Tusquets, Pellicer (qui arribà a ser el seu gendre), Torrescassana, Armet o Pahissa per esmentar només alguns dels més destacats de la pintura catalana de l'època.

Els dibuixos de l’exposició corresponen a les carpetes que l’artista conservà de la producció personal, aliena al que es feia al taller de pintura retratística i de paisatge, més adotzenada. Tots els dibuixos duen l’empremta estampada d’un segell de goma amb la signatura de l’artista i la signatura a ploma del seu fill Ricard certificant l’autenticitat del dibuix, situat sempre a l’anvers del full, prop del marge del paper. Això, que avui ens pot semblar una aberració perquè la marca atropella lleument l’obra de manera indeleble (ens preguntem perquè no ho posaven –si tanta falta feia- al revers del paper), era molt normal a l’època i es feia quan s’havia de repartir l’herència d’un artista mort. En aquestes circumstàncies aquesta marca passava a ser el certificat de control testamentari. De fet, vam veure el mateix procediment quan Palau Antiguitats organitzà l’exposició de Marià Fortuny.

Així, doncs, Martí i Alsina feu aquests dibuixos com a esbossos de taller, com a pràctiques de domini del llapis o –senzillament- com a divertiment personal. En el segle XIX ningú es preocupava pels dibuixos, ja que es consideraven assajos destinats a reforçar les tècniques nobles, encapçalades per la pintura de cavallet, considerada una art major. Quan el dibuix tenia algun interès, es tractava sempre de dibuixos ben pensats i completament realitzats, obres ben acabades i amb uns ombrejats ben travats.

 

En aquests dibuixos, però, Martí i Alsina utilitzava el primer paper que trobava, moltes vegades un retall esquinçat a mà. N’hi ha doncs de diversos gramatges, un xic arrugats o fins i tot de tan pèssima qualitat que actualment poden presentar clivelles. Amb posterioritat, algú els va enganxar sobre papers acartolinats per dotar-los de certa rigidesa i evitar que es deterioressin més. Tots aquests aspectes físics són els que ens denoten que foren concebuts com a proves particulars i no pensats per a què tinguessin una difusió pública.

Catàleg del Sexe i la rauxa... on per primera vegada s'oferien notícies dels dibuixos eròtics de Martí i Alsina

A més de la qualitat i raresa del conjunt, hem decidit comentar aquesta exposició al Piscolabis Librorum maioris per la vintena de dibuixos de temàtica eròtica que s’hi exposen. De Martí i Alsina i d’aquesta temàtica només es coneixien tres dibuixos que l’any 2005 s’exposaren a El sexe i la rauxa. Els artistes catalans i la sexualitat 1860-2005 en el Saló modernista de la Fundació Caixa de Sabadell. A més dels tres dibuixos exposats i publicats en el catàleg, ens constava que la mateixa col·lecció en tenia dos més i que l’origen era precisament el llegat a mans dels hereus de la família de l’artista vuitcentista. Cronològicament, representaven els primers testimonis de dibuixos o altres materials de temàtica eròtica a Catalunya, fets abans de l’eclosió que suposà la producció –ja amb voluntat comercial- que feu una mica després Eusebi Planas.

La difusió ara d’aquest conjunt, també procedent del cercle dels hereus de la família, aporta una dimensió molt més gran a la història de l’erotisme a Espanya i demostra com els artistes, malgrat les prohibicions i repressions vàries, tenien els mateixos comportaments sobre el tema que els seus col·legues francesos, a qui visitaven força sovint, en nombrosos viatges a París. De fet, aquests dibuixos són contemporanis del famós Origen del món (1866) que pintà Gustave Courbert i que per pudor no s’exposà públicament fins el 1988, més de cent anys després d’haver estat pintat.

En el cas dels dibuixos que comentem, per prudència, el seu fill Ricard afegí, al costat de la marca del segell de goma amb la signatura del seu pare, una anotació a llapis que deia Apunte especial para encargo de, però sense posar-hi cap nom a continuació. D’aquesta manera, si tenia cap registre -o els veia algú que no fos de màxima confiança- la memòria de l’artista no quedava tacada per uns dibuixos que hom podria considerar escandalosos, pornogràfics o pujats de to, ja que si la circumstància ho requeria es podia esgrimir que l’artista es veié obligat a dibuixar-los...

En el text del catàleg, la historiadora de Ramon Martí i Alsina, M. Concepción Chillón, que en redacta la introducció, comenta que segurament dona representada en aquests dibuixos fou la seva model predilecta i amant, Dolors Oliva. La vida de l’artista, complint tots els tòpics, no devia ser d’allò que se’n diu molt adaptada a la moral convencional de l’època. En casar-se en segones núpcies, malgrat l’oposició familiar, amb Francesca Chillida l’any 1888 va escriure: he sido loco por la mujer. Locura era la mía desde muy joven, enamorándome continuamente. Si me faltaba un ser para mis ideales, era una desgracia para mi espíritu, que debía buscar otro.

A diferència del que podria ser una acadèmia típica, feta d’un aprenent de pintura amb una model al natural, aquests dibuixos de nus tenen l’epicentre visual a la zona genital de la model, fins i tot negligint els pits. Si a més -per simplificar- acceptem que la diferència entre erotisme i pornografia en la representació de nus femenins estaria en la posició de les cames (tancades o obertes) i amb la presència o no del pèl púbic a la vista, cal considerar que aquests dibuixos s’ajusten als paràmetres que permeten que siguin titllats de pornogràfics i -en tot cas- van més enllà del que hom pot considerar moralment acceptable per a l’època. Això vindria confirmat, encara, per la nota que afegeix selectivament el seu fill Ricard, esmentant que es tracta d’un encàrrec, només als que segons el criteri esmentat encaixen en aquesta categoria. En certa manera, els podríem aplicar la nomenclatura d’ultracadèmies que l’historiador Raimon Casellas va crear per a les acadèmies més procaces d’Eusebi Planas.

Aquest conjunt d’ultracadèmies conté una sèrie de nus en diverses postures, fets amb un traç molt solt, només esbossats. L’excepció n’és un fet amb tot detall i finor, que el converteixen en un exercici més realista que la resta i que sembla fet amb la voluntat de fer un dibuix completament acabat. Resulta sorprenent que els dibuixos semblen -pel seu detallisme gairebé científic- propis d’un tractat d’anatomia. No deixa tampoc de sorprendre’ns un primer pla d’una zona genital femenina, amb un dibuix secundari, de fons, d’una masturbació femenina. No és que Martí i Alsina només tingués models femenins, ja que en tingué també de masculins, sinó que la representació eròtica de l’època passava només per la representació del món femení, mai el masculí. A l’exposició, per exemple, només podem veure una figura masculina en escorç amb tors nu, però vestit amb pantalons. Correspon al quadre de Martí Alzina la Conversió de Sant Pau. Fora d’aquest cas, els models són sempre a dones... i totes nues.

Així, doncs, posades en el context de la seva època, les ultracadèmies que avui presentem constitueixen el tret de sortida de l’erotisme a Espanya. Són també una mostra singular que ens permet intuir que la producció de molts artistes degué patir depuracions posteriors a la seva mort –seguint els criteris morals imperants-, fet que ens han pogut manllevar més obres de caràcter eròtic del que ens consta que s’hagin conservat. Per aquest motiu, el cas de Martí i Alsina, i malgrat l’apunte para especial encargo de, és una excepció que permet sospitar l’existència d’una producció de temàtica eròtica per part d’altres artistes contemporanis seus. Esperem que noves troballes d’aquesta temàtica ens facilitin més obres i, sobretot, més autors per poder escriure una història de l’erotisme hispànic.

BIBLIOGRAFIA:


CHILLÓN, M. CONCEPCIÓN. Dibuixos de Ramon Martí Alsina (1826-1894). La passió del geni desconegut a "Ramon Martí Alsina (1826-1894). Dibuixos". Barcelona, Palau Antiguitats, 2011.

MAS PEINADO, RICARD. El sexe i la rauxa. Els artistes catalans i la sexualitat (1860-2005). Sabadell, Fundació Caixa Sabadell, 2005.

Un conde cornudo, la misèria pornogràfica dels inicis del franquisme

No hi ha cap mena de dubte que una de les primeres coses que es proposa una dictadura és controlar tots els àmbits socials i de la vida quotidiana. En aquest context, una de les coses considerades més perilloses ha estat la impremta, un mitjà ideal, fins a època ben recent, per difondre idees al marge o oposades als règims establerts. Per això, totes les dictadures han intentat tenir-la subjugada, malgrat que sempre hi ha hagut algú disposat a fer moure la maquinària d’una impremta clandestinament.

Avui, les dictadures ho tenen més difícil, en principi, perquè els nous mitjans de comunicació tecnològics (pàgines web, blocs, twiter, facebook, google, youtube... i el que vindrà) s’escapen més fàcilment del control i per això constantment es produeixen intents de controlar-los com recentment hem vist a Egipte. La pornografia ha estat un dels elements més perseguits amb raonaments morals, potser perquè darrera la persecució de la pornografia es podia justificar la persecució d’idees realment perilloses per a les dictadures.

Seguint aquests principis bàsics, i des dels inicis de la Guerra Civil espanyola (23 de desembre de 1936), la Junta Técnica del Estado de la dictadura franquista dicta que se declaran ilícitos la producción, el comercio y la circulación de libros, periódicos, folletos y de toda clase de impresos y grabados pornográficos, de literatura socialista, comunista, libertaria y, en general, disolvente. El 29 d’abril de 1938 es dóna a conèixer la censura prèvia per als nous llibres (que es mantindrà fins el 1966) i el 7 de setembre de 1939 la Cambra del Llibre de Barcelona fa arribar als associats una circular que diu:
Los libros prohibidos pueden dividirse en dos grandes grupos:
1) Los prohibidos de un modo definitivo y permanente.
2) Los prohibidos temporalmente.
A los primeros pertenecen las obras contrarias al Movimiento Nacional, las anticatólicas, teosóficas, ocultistas, masónicas; las que ataquen a los países amigos; las escritas por autores decididamente enemigos del nuevo régimen; las pornográficas y pseudo-científicas-pornográficas y las de divulgación de temas sexuales; las antibelicistas, antifascistas, marxistas, anarquistas, separatistas, etc.
(...)

A més dels edictes, la propaganda oficiosa nacionalsindicalista tendeix a recolzar aquestes mesures, tal com justifica Alfonso María Moreno en el seu llibre A los jóvenes: temas de hoy (1939). Aquest autor entre altres raonaments diu que la urgente obligación que todo hombre tiene de evitar el pecado, viene a prohibirle, naturalmente, leer todo aquello que le ponga en grave trance de pecar; así como la obligación grave que tiene de conservar la salud, le prohíbe ingerir cualquier sustancia que le pueda poner en peligro de muerte, por muy agradable que aquella sea. (...). Uno de estos graves inconvenientes en orden a nuestra salvación, lo presentan las malas lecturas, las cuales obran en nuestros espíritus a manera de oculto veneno, que excita sus pasiones de soberbia y lujuria, ahoga sus aspiraciones mas nobles, enturbia su criterio sobre la vida y, en plena confusión de ideas, le dispone a su ruina moral. (...) Están también prohibidos los libros escritos en favor de la masonería y sociedades secretas, del espiritismo, magias, sortilegios, etc.; los libros que detenidamente tratan temas gravemente inmorales y enseñan torpezas...; en una palabra, los que entran dentro de lo que llamamos “pornografía”.

Amb aquest totum revolutum de prohibicions hem pogut observar com la paraula pornografia hi és utilitzada constantment de manera àmplia (a tenir-ho en compte en el debat bizantí d’erotisme vs. pornografia) i que hauríem d’interpretar com a referència a les revistes sicalíptiques (Papitu, KDT...), els manuals de sexualitat (Biblioteca Estudios de València)... i altres publicacions considerades immorals pel nacionalsindicalisme. Malgrat que en l’època de la República la màniga ample vers les publicacions que considerem tàcitament pornogràfiques és una evidència, la seva distribució fou molt restringida. Per tant, encara que la censura franquista tingués present les obres clarament pornogràfiques, aquests decrets i normes segurament estan dirigits a evitar el que hom pot considerar pornografia soft.

La situació real d’opressió en què vivia el país immediatament després del triomf franquista condicionava qualsevol intent de sortir-se de les normes i especialment en el terreny de pornografia. Hem de tenir en compte que el control exercit sobre les impremtes (per mitjà del racionament de paper i les revisions presencials a què estaven sotmeses), com la destrucció dels canals de distribució de la pornografia habituals (quioscos, venda ambulant en prostíbuls i carrers de mala nota, sales de ball i cabarets...) feia molt difícil una activitat que podia comportar més problemes que solucions econòmiques per a qui s’hi arrisqués. Així, doncs, la venda de pornografia es restringia únicament a material publicat anteriorment, per via d’algunes parades del Mercat de Sant Antoni o en altres punts de venda de llibre vell i només accessible a persones de total confiança.

 Comparativa entre l'exemplar fotografiat en blanc i negre i l'original a tot color (França, col·lecció particular)

Per això, el cas que avui us portem és una raresa bibliogràfica molt interessant, ja que no es tracta d’un llibre editat per una impremta sinó que correspon a una edició casolana per part d’un particular. El llibre és una reedició pirata d’un llibre clandestí anterior, que no tenia ni peu d’impremta ni data, però datable vers l’any 1905. Formava part d’una sèrie d’obres, impreses segurament a Barcelona, que contenien text i il·lustració a tot color i tenien títols tan expressius com el de Vírgenes crueles, per exemple. Eren llibres de pressupost baix i recursos escassos, molt allunyats de la pornografia cara del s. XIX, més dirigida a capes benestants. És curiós constatar que l’abaratiment dels costos d’impremta, una certa relaxació en les lleis d’impremta dels governs liberals i la gran activitat que aquesta indústria tingué a Barcelona, van facilitar la democratització de la pornografia i la seva reconsideració posterior com a vici de classes baixes.

L’argument d’Un conde cornudo s’ambienta en l’edat mitjana, i es pot resumir així: un comte (Juan de Souza) de gran potència i assedegament sexual assetja totes les súbdites que pot i, en temps de guerra, fins i tot al patge que sempre l’acompanya. Esdevé així en un dels escassos llibres pornogràfics espanyols de l’època en el qual l’homosexualitat hi apareix, malgrat que en aquest cas sigui per dir que el comte no deixa res per verd i fins i tot com a símbol d'humil·liació vers l'enemic.
El comte es casa i se n’entorna a la guerra, però l’esposa, en trobar a faltar la potència del marit, decideix posar-li banyes seduint el patge, ja que li fa pena que per culpa de les violacions a què ha estat sotmès per part del seu marit sigui homosexual i no vulgui saber res de les dones...

 Inici de l'original d'Historia de un Conde Cornudo (França, col·lecció particular)

El text, com es pot comprovar, és molt senzill i narratiu i entra poc –llevat d’algunes escenes concretes- a l’explicació detallada dels afers amb descripcions dels diversos actes sexuals i situacions, tal com era habitual en els llibres pornogràfics d’aquell moment. En fi, també és clar que en aquest llibre ningú hi buscava ni estil, ni fil argumental, ni caracterització dels personatges, i encara menys en un llibret de 16 pàgines de text i 15 d’il·lustracions de temàtica pornogràfica.

 

 Escenes de Jaime el Conquistador, de la mateixa època que El Conde cornudo (França, col·lecció particular)

És curiós com la temàtica medieval va inspirar alguns llibres pornogràfics. Així, doncs, a partir de l’obra pujada de to d’en Pitarra, Don Jaume el Conquistador, es va fer una versió pornogràfica i també es van fer versions del suposat episodi de Florinda “la Cava” i El 69. Episodio de la dominación árabe en España. Eren obres les històries o els títols de les quals donaven peu a una versió pornogràfica. Així, doncs, sobta una mica que mites de l’edat mitjana castellana com el del Cid Campeador o Guzmán el Bueno o catalanes com Guifré el Pilós, no haguessin servit de base a històries pornogràfiques ambientades en aquesta època, ja que argumentalment també haurien pogut donar per a molt.

Un exemplar del llibre d’Un conde cornudo de principis del s. XX és el que serví de base a algú que decidí muntar un petit negoci de pornografia en els inicis del franquisme, quan el panorama en aquesta mena de comerç era un desert. Amb una màquina d’escriure, paper còpia i una ampliadora fotogràfica fer aquest llibre a casa no era difícil i no requeria haver de passar per cap impremta, evitant així el risc que comportava aquesta activitat clandestina. Així, doncs, qui va confeccionar aquest llibre (15,5 x 10,5 cm.) en va fer unes quantes còpies (màxim de sis en sis, perquè el paper carbó i la pressió de les tecles de la màquina no donaven per a més), en va reproduir set escenes en còpia fotogràfica (de les quinze que tenia l’original) i va fer una enquadernació artesanal casolana amb cartró entelat de color vermell, sense cap text a la coberta, amb la intenció que passés desapercebut en una biblioteca. A cada tiratge calia repetir l’operació de mecanografiar el text (amb poques errades de picatge, tot sigui dit de pas) i reproduir les fotografies en un petit laboratori domèstic, ja que la qualitat de revelat no és gaire bona. En certa manera aquest llibret seguia el modus operandi de la primera pornografia franquista que es fonamentava sobretot en la distribució de fotografies reproduint històries dibuixades, en aquests cas, però, de manera més sofisticada.

D’aquesta manera fotogràfica tan senzilla devia tornar a rebrotar, de mica en mica, la pornografia en el context del franquisme. Aquest tipus de pornografia antediluviana desapareixeria ràpidament i hom comença a detectar ja als anys 50 i 60 la introducció de revistes pornogràfiques o senzillament eròtiques d’importació, que contenien fotografies de models en postures indecents que arraconarien definitivament la pornografia il·lustrada, hereva del s. XIX.

BIBLIOGRAFIA:

LLANAS, MANUEL. L'edició a Catalunya el segle XX (1939-1975). Barcelona, Gremi d'Editors de Catalunya, 2006.

MORENO, ALFONSO MARÍA. A los jóvenes: temas de hoy: (para círculos de estudios). (Burgos?), Ediciones Castilla, (1939?) 

Butlletí extra nº 40 de l'AJELC, la primera (i darrera?) revista pornogràfica en català

Calen dues coses

per normalitzar els Països Catalans,

i les dues acaben igual:

policia i pornografia

Jaume Sisa

(poc més o menys)

Apunt d'en Lluís Bosch

Les fotografies que il·lustren el text estan extretes del primer opuscle pornogràfic editat en llengua catalana després de la dictadura, a càrrec d'un grup d'escriptors amateurs de l'AJELC. Això passava l'octubre de 1984. Potser és impossible afirmar res tan categòricament, i qui sap si fer-ho no ens pot dur a descobrir iniciatives anteriors. Sigui com sigui, el cas és que aquestes fotografies se les va endur el vent.

L'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana es va fundar a la terrassa del Cafè Zurich de Barcelona l'any 1980, abans de la reforma que el va deixar coix. En Carles Molins S. va convocar a través del diari Avui tots aquells qui volguessin fundar una associació de joves escriptors, i poc després funcionaven grups en diversos punts del territori -amb una important presència en terres valencianes.

De bon principi, al nucli de Barcelona (caldria dir el Barcelonès) ja s'hi van detectar dos grups molt diferents, que es corresponien a dos gèneres: poetes contra narradors podria resumir aquesta divisió. Paradoxalment, els poetes eren seriosos i ponderats, inclinats a la mètrica clàssica, ordenats i més aviat abstemis. Els narradors, en canvi, mostraven una inclinació irrefrenable a la provocació i la procacitat. I òbviament es divertien molt més.

 

A la banda dels versos hi havia el lideratge més o menys clar del jove Julià Guillamon abans de passar a l'assaig, mentre que als narradors no sabria dir qui duia la veu cantant, però ja hi destacava l'Alfred Bosch, que va publicar una narració al Butlletí mensual que prefigura clarament L'Atlas furtiu que escriuria uns anys més tard.

A la tardor del 84 (cal situar-nos en aquella Barcelona en ebullició), un sector del grup de narradors va començar a preparar una eclosió de pornografia en català que havia d'incloure el cinema, la publicació i la creació d'un premi eròtic (Inflable). Sota la cita quasi programàtica del músic Sisa, el futur periodista Leandre Terol -que provava d'escriure una llarga novel·la sobre la Rambla amb la mirada posada en Joyce- va decidir escriure el pròleg de la publicació pornogràfica.

El butlletí extra de l'octubre del 1984 (16 x 11 cm.) tingué un tiratge de 350 exemplars amb unes cobertes dissenyades per en Carles Molins amb un calendari eròtic enganxat al mig. El propòsit de la publicació no és tan sols l'escàndol (molt relatiu, als anys 80) o la provocació al sector més conservador de la pròpia AJELC: oficialment, es tracta d'ajudar en la normalització del català, ampliant-ne el camp de batalla.

La participació de l'il·lustrador i dibuixant de còmics Jordi Pi deuria ser decisiva, perquè ja havia creat un estil de línia clara d'influència franco-belga, però d'un to eròtic més proper als millors dibuixants de la contemporània El Víbora. Malauradament, Pi va morir poc després.

Per a les imatges es va recórrer a la fotocòpia d'un exemplar de la clàssica Private, i el text es va construir a partir d'ironies sobre el bilingüisme que -vist des d'ara- resulten més aviat puerils (exemples del diàleg). Un dels redactors tenia per aquell temps una amiga sèrbia (Natasa Rucurovic) que va fer la traducció al serbo-croat, de manera que finalment l'edició va ser efectivament bilingüe.

 

El grup de narradors va voler retre un homenatge complert a les antigues aventures avantguardistes, i va muntar una presentació oficial al local dels Quatre gats. Fou allí on es va presentar la publicació, i l'acte es va arrodonir amb la projecció d'un video pornogràfic, preparat discretament. Doblat al català amb temàtica definitivament nostrada (sardanes, flabiols, barretines, porrons i butifarra amb seques), el video adquiria una pàtina d'indiscutible catalanitat.

Pocs mesos més tard el grup va ser convidat a una sessió de Poesia viva, una andròmina en forma de vetllada literària que s'havia inventat el discret poeta Josep Colet i Giralt al local de La cova del drac, a Tuset Street. La rutina d'aquelles sessions solia ser escoltar alguns sonets de l'amfitrió i després convidar a llegir algun dels assistents. L'Ajelc va acceptar la invitació, però va decidir dur-hi textos eròtics amb tendència a la procacitat, la pornografia més òbvia i el mal gust. Les dues primeres lectures van transcórrer entre estossegades de disgust i comentaris en veu baixa, però la tercera va acabar a cops de paraigua i insults, corrent per dins del soterrani de vellut vermell.

Tampoc no va passar massa temps que l'Ajelc va tenir un canvi de junta directiva en el qual les iniciatives d'aquesta tendència van periclitar, i es va tendir a un apropament a l'AELC que li va donar un to molt més moderat. També era un altre temps, i el país vivia ja sota la influència moral de Convergència i Unió i Jordi Pujol.

Cal contextualitzar aquest episodi en el moment que vivíem i l'edat dels protagonistes, però hi ha elements que no deixen de sorprendre i que finalment permeten alguna reflexió. D'entrada, que quasi trenta anys més tard la llengua catalana se senti encara pudorosa davant la pornografia, amb escassos exemples i sota la constant excusa de la mida reduïda del mercat (tenim diverses revistes de boletaires, gastronomia, cacera i pesca, però cap d'eròtica). Què diu de nosaltres aquest buit? I en segon lloc, que aquells protagonistes evitin explicar-ho. No sabem si les seves carreres posteriors es veurien devaluades per haver participat en aquells fets, o si aquest temor els decideix a no parlar.

Nota imprescindible de l'autor: És molt probable que el text contingui errors més o menys greus en la seva precisió. Finalment, i davant la impossibilitat de trobar altres fonts per a situar-lo o contrastar-lo, no m'ha quedat altre remei que recórrer als records, que se'm van fent vagues.