Un conde cornudo, la misèria pornogràfica dels inicis del franquisme

No hi ha cap mena de dubte que una de les primeres coses que es proposa una dictadura és controlar tots els àmbits socials i de la vida quotidiana. En aquest context, una de les coses considerades més perilloses ha estat la impremta, un mitjà ideal, fins a època ben recent, per difondre idees al marge o oposades als règims establerts. Per això, totes les dictadures han intentat tenir-la subjugada, malgrat que sempre hi ha hagut algú disposat a fer moure la maquinària d’una impremta clandestinament.

Avui, les dictadures ho tenen més difícil, en principi, perquè els nous mitjans de comunicació tecnològics (pàgines web, blocs, twiter, facebook, google, youtube... i el que vindrà) s’escapen més fàcilment del control i per això constantment es produeixen intents de controlar-los com recentment hem vist a Egipte. La pornografia ha estat un dels elements més perseguits amb raonaments morals, potser perquè darrera la persecució de la pornografia es podia justificar la persecució d’idees realment perilloses per a les dictadures.

Seguint aquests principis bàsics, i des dels inicis de la Guerra Civil espanyola (23 de desembre de 1936), la Junta Técnica del Estado de la dictadura franquista dicta que se declaran ilícitos la producción, el comercio y la circulación de libros, periódicos, folletos y de toda clase de impresos y grabados pornográficos, de literatura socialista, comunista, libertaria y, en general, disolvente. El 29 d’abril de 1938 es dóna a conèixer la censura prèvia per als nous llibres (que es mantindrà fins el 1966) i el 7 de setembre de 1939 la Cambra del Llibre de Barcelona fa arribar als associats una circular que diu:
Los libros prohibidos pueden dividirse en dos grandes grupos:
1) Los prohibidos de un modo definitivo y permanente.
2) Los prohibidos temporalmente.
A los primeros pertenecen las obras contrarias al Movimiento Nacional, las anticatólicas, teosóficas, ocultistas, masónicas; las que ataquen a los países amigos; las escritas por autores decididamente enemigos del nuevo régimen; las pornográficas y pseudo-científicas-pornográficas y las de divulgación de temas sexuales; las antibelicistas, antifascistas, marxistas, anarquistas, separatistas, etc.
(...)

A més dels edictes, la propaganda oficiosa nacionalsindicalista tendeix a recolzar aquestes mesures, tal com justifica Alfonso María Moreno en el seu llibre A los jóvenes: temas de hoy (1939). Aquest autor entre altres raonaments diu que la urgente obligación que todo hombre tiene de evitar el pecado, viene a prohibirle, naturalmente, leer todo aquello que le ponga en grave trance de pecar; así como la obligación grave que tiene de conservar la salud, le prohíbe ingerir cualquier sustancia que le pueda poner en peligro de muerte, por muy agradable que aquella sea. (...). Uno de estos graves inconvenientes en orden a nuestra salvación, lo presentan las malas lecturas, las cuales obran en nuestros espíritus a manera de oculto veneno, que excita sus pasiones de soberbia y lujuria, ahoga sus aspiraciones mas nobles, enturbia su criterio sobre la vida y, en plena confusión de ideas, le dispone a su ruina moral. (...) Están también prohibidos los libros escritos en favor de la masonería y sociedades secretas, del espiritismo, magias, sortilegios, etc.; los libros que detenidamente tratan temas gravemente inmorales y enseñan torpezas...; en una palabra, los que entran dentro de lo que llamamos “pornografía”.

Amb aquest totum revolutum de prohibicions hem pogut observar com la paraula pornografia hi és utilitzada constantment de manera àmplia (a tenir-ho en compte en el debat bizantí d’erotisme vs. pornografia) i que hauríem d’interpretar com a referència a les revistes sicalíptiques (Papitu, KDT...), els manuals de sexualitat (Biblioteca Estudios de València)... i altres publicacions considerades immorals pel nacionalsindicalisme. Malgrat que en l’època de la República la màniga ample vers les publicacions que considerem tàcitament pornogràfiques és una evidència, la seva distribució fou molt restringida. Per tant, encara que la censura franquista tingués present les obres clarament pornogràfiques, aquests decrets i normes segurament estan dirigits a evitar el que hom pot considerar pornografia soft.

La situació real d’opressió en què vivia el país immediatament després del triomf franquista condicionava qualsevol intent de sortir-se de les normes i especialment en el terreny de pornografia. Hem de tenir en compte que el control exercit sobre les impremtes (per mitjà del racionament de paper i les revisions presencials a què estaven sotmeses), com la destrucció dels canals de distribució de la pornografia habituals (quioscos, venda ambulant en prostíbuls i carrers de mala nota, sales de ball i cabarets...) feia molt difícil una activitat que podia comportar més problemes que solucions econòmiques per a qui s’hi arrisqués. Així, doncs, la venda de pornografia es restringia únicament a material publicat anteriorment, per via d’algunes parades del Mercat de Sant Antoni o en altres punts de venda de llibre vell i només accessible a persones de total confiança.

 Comparativa entre l'exemplar fotografiat en blanc i negre i l'original a tot color (França, col·lecció particular)

Per això, el cas que avui us portem és una raresa bibliogràfica molt interessant, ja que no es tracta d’un llibre editat per una impremta sinó que correspon a una edició casolana per part d’un particular. El llibre és una reedició pirata d’un llibre clandestí anterior, que no tenia ni peu d’impremta ni data, però datable vers l’any 1905. Formava part d’una sèrie d’obres, impreses segurament a Barcelona, que contenien text i il·lustració a tot color i tenien títols tan expressius com el de Vírgenes crueles, per exemple. Eren llibres de pressupost baix i recursos escassos, molt allunyats de la pornografia cara del s. XIX, més dirigida a capes benestants. És curiós constatar que l’abaratiment dels costos d’impremta, una certa relaxació en les lleis d’impremta dels governs liberals i la gran activitat que aquesta indústria tingué a Barcelona, van facilitar la democratització de la pornografia i la seva reconsideració posterior com a vici de classes baixes.

L’argument d’Un conde cornudo s’ambienta en l’edat mitjana, i es pot resumir així: un comte (Juan de Souza) de gran potència i assedegament sexual assetja totes les súbdites que pot i, en temps de guerra, fins i tot al patge que sempre l’acompanya. Esdevé així en un dels escassos llibres pornogràfics espanyols de l’època en el qual l’homosexualitat hi apareix, malgrat que en aquest cas sigui per dir que el comte no deixa res per verd i fins i tot com a símbol d'humil·liació vers l'enemic.
El comte es casa i se n’entorna a la guerra, però l’esposa, en trobar a faltar la potència del marit, decideix posar-li banyes seduint el patge, ja que li fa pena que per culpa de les violacions a què ha estat sotmès per part del seu marit sigui homosexual i no vulgui saber res de les dones...

 Inici de l'original d'Historia de un Conde Cornudo (França, col·lecció particular)

El text, com es pot comprovar, és molt senzill i narratiu i entra poc –llevat d’algunes escenes concretes- a l’explicació detallada dels afers amb descripcions dels diversos actes sexuals i situacions, tal com era habitual en els llibres pornogràfics d’aquell moment. En fi, també és clar que en aquest llibre ningú hi buscava ni estil, ni fil argumental, ni caracterització dels personatges, i encara menys en un llibret de 16 pàgines de text i 15 d’il·lustracions de temàtica pornogràfica.

 

 Escenes de Jaime el Conquistador, de la mateixa època que El Conde cornudo (França, col·lecció particular)

És curiós com la temàtica medieval va inspirar alguns llibres pornogràfics. Així, doncs, a partir de l’obra pujada de to d’en Pitarra, Don Jaume el Conquistador, es va fer una versió pornogràfica i també es van fer versions del suposat episodi de Florinda “la Cava” i El 69. Episodio de la dominación árabe en España. Eren obres les històries o els títols de les quals donaven peu a una versió pornogràfica. Així, doncs, sobta una mica que mites de l’edat mitjana castellana com el del Cid Campeador o Guzmán el Bueno o catalanes com Guifré el Pilós, no haguessin servit de base a històries pornogràfiques ambientades en aquesta època, ja que argumentalment també haurien pogut donar per a molt.

Un exemplar del llibre d’Un conde cornudo de principis del s. XX és el que serví de base a algú que decidí muntar un petit negoci de pornografia en els inicis del franquisme, quan el panorama en aquesta mena de comerç era un desert. Amb una màquina d’escriure, paper còpia i una ampliadora fotogràfica fer aquest llibre a casa no era difícil i no requeria haver de passar per cap impremta, evitant així el risc que comportava aquesta activitat clandestina. Així, doncs, qui va confeccionar aquest llibre (15,5 x 10,5 cm.) en va fer unes quantes còpies (màxim de sis en sis, perquè el paper carbó i la pressió de les tecles de la màquina no donaven per a més), en va reproduir set escenes en còpia fotogràfica (de les quinze que tenia l’original) i va fer una enquadernació artesanal casolana amb cartró entelat de color vermell, sense cap text a la coberta, amb la intenció que passés desapercebut en una biblioteca. A cada tiratge calia repetir l’operació de mecanografiar el text (amb poques errades de picatge, tot sigui dit de pas) i reproduir les fotografies en un petit laboratori domèstic, ja que la qualitat de revelat no és gaire bona. En certa manera aquest llibret seguia el modus operandi de la primera pornografia franquista que es fonamentava sobretot en la distribució de fotografies reproduint històries dibuixades, en aquests cas, però, de manera més sofisticada.

D’aquesta manera fotogràfica tan senzilla devia tornar a rebrotar, de mica en mica, la pornografia en el context del franquisme. Aquest tipus de pornografia antediluviana desapareixeria ràpidament i hom comença a detectar ja als anys 50 i 60 la introducció de revistes pornogràfiques o senzillament eròtiques d’importació, que contenien fotografies de models en postures indecents que arraconarien definitivament la pornografia il·lustrada, hereva del s. XIX.

BIBLIOGRAFIA:

LLANAS, MANUEL. L'edició a Catalunya el segle XX (1939-1975). Barcelona, Gremi d'Editors de Catalunya, 2006.

MORENO, ALFONSO MARÍA. A los jóvenes: temas de hoy: (para círculos de estudios). (Burgos?), Ediciones Castilla, (1939?) 

Butlletí extra nº 40 de l'AJELC, la primera (i darrera?) revista pornogràfica en català

Calen dues coses

per normalitzar els Països Catalans,

i les dues acaben igual:

policia i pornografia

Jaume Sisa

(poc més o menys)

Apunt d'en Lluís Bosch

Les fotografies que il·lustren el text estan extretes del primer opuscle pornogràfic editat en llengua catalana després de la dictadura, a càrrec d'un grup d'escriptors amateurs de l'AJELC. Això passava l'octubre de 1984. Potser és impossible afirmar res tan categòricament, i qui sap si fer-ho no ens pot dur a descobrir iniciatives anteriors. Sigui com sigui, el cas és que aquestes fotografies se les va endur el vent.

L'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana es va fundar a la terrassa del Cafè Zurich de Barcelona l'any 1980, abans de la reforma que el va deixar coix. En Carles Molins S. va convocar a través del diari Avui tots aquells qui volguessin fundar una associació de joves escriptors, i poc després funcionaven grups en diversos punts del territori -amb una important presència en terres valencianes.

De bon principi, al nucli de Barcelona (caldria dir el Barcelonès) ja s'hi van detectar dos grups molt diferents, que es corresponien a dos gèneres: poetes contra narradors podria resumir aquesta divisió. Paradoxalment, els poetes eren seriosos i ponderats, inclinats a la mètrica clàssica, ordenats i més aviat abstemis. Els narradors, en canvi, mostraven una inclinació irrefrenable a la provocació i la procacitat. I òbviament es divertien molt més.

 

A la banda dels versos hi havia el lideratge més o menys clar del jove Julià Guillamon abans de passar a l'assaig, mentre que als narradors no sabria dir qui duia la veu cantant, però ja hi destacava l'Alfred Bosch, que va publicar una narració al Butlletí mensual que prefigura clarament L'Atlas furtiu que escriuria uns anys més tard.

A la tardor del 84 (cal situar-nos en aquella Barcelona en ebullició), un sector del grup de narradors va començar a preparar una eclosió de pornografia en català que havia d'incloure el cinema, la publicació i la creació d'un premi eròtic (Inflable). Sota la cita quasi programàtica del músic Sisa, el futur periodista Leandre Terol -que provava d'escriure una llarga novel·la sobre la Rambla amb la mirada posada en Joyce- va decidir escriure el pròleg de la publicació pornogràfica.

El butlletí extra de l'octubre del 1984 (16 x 11 cm.) tingué un tiratge de 350 exemplars amb unes cobertes dissenyades per en Carles Molins amb un calendari eròtic enganxat al mig. El propòsit de la publicació no és tan sols l'escàndol (molt relatiu, als anys 80) o la provocació al sector més conservador de la pròpia AJELC: oficialment, es tracta d'ajudar en la normalització del català, ampliant-ne el camp de batalla.

La participació de l'il·lustrador i dibuixant de còmics Jordi Pi deuria ser decisiva, perquè ja havia creat un estil de línia clara d'influència franco-belga, però d'un to eròtic més proper als millors dibuixants de la contemporània El Víbora. Malauradament, Pi va morir poc després.

Per a les imatges es va recórrer a la fotocòpia d'un exemplar de la clàssica Private, i el text es va construir a partir d'ironies sobre el bilingüisme que -vist des d'ara- resulten més aviat puerils (exemples del diàleg). Un dels redactors tenia per aquell temps una amiga sèrbia (Natasa Rucurovic) que va fer la traducció al serbo-croat, de manera que finalment l'edició va ser efectivament bilingüe.

 

El grup de narradors va voler retre un homenatge complert a les antigues aventures avantguardistes, i va muntar una presentació oficial al local dels Quatre gats. Fou allí on es va presentar la publicació, i l'acte es va arrodonir amb la projecció d'un video pornogràfic, preparat discretament. Doblat al català amb temàtica definitivament nostrada (sardanes, flabiols, barretines, porrons i butifarra amb seques), el video adquiria una pàtina d'indiscutible catalanitat.

Pocs mesos més tard el grup va ser convidat a una sessió de Poesia viva, una andròmina en forma de vetllada literària que s'havia inventat el discret poeta Josep Colet i Giralt al local de La cova del drac, a Tuset Street. La rutina d'aquelles sessions solia ser escoltar alguns sonets de l'amfitrió i després convidar a llegir algun dels assistents. L'Ajelc va acceptar la invitació, però va decidir dur-hi textos eròtics amb tendència a la procacitat, la pornografia més òbvia i el mal gust. Les dues primeres lectures van transcórrer entre estossegades de disgust i comentaris en veu baixa, però la tercera va acabar a cops de paraigua i insults, corrent per dins del soterrani de vellut vermell.

Tampoc no va passar massa temps que l'Ajelc va tenir un canvi de junta directiva en el qual les iniciatives d'aquesta tendència van periclitar, i es va tendir a un apropament a l'AELC que li va donar un to molt més moderat. També era un altre temps, i el país vivia ja sota la influència moral de Convergència i Unió i Jordi Pujol.

Cal contextualitzar aquest episodi en el moment que vivíem i l'edat dels protagonistes, però hi ha elements que no deixen de sorprendre i que finalment permeten alguna reflexió. D'entrada, que quasi trenta anys més tard la llengua catalana se senti encara pudorosa davant la pornografia, amb escassos exemples i sota la constant excusa de la mida reduïda del mercat (tenim diverses revistes de boletaires, gastronomia, cacera i pesca, però cap d'eròtica). Què diu de nosaltres aquest buit? I en segon lloc, que aquells protagonistes evitin explicar-ho. No sabem si les seves carreres posteriors es veurien devaluades per haver participat en aquells fets, o si aquest temor els decideix a no parlar.

Nota imprescindible de l'autor: És molt probable que el text contingui errors més o menys greus en la seva precisió. Finalment, i davant la impossibilitat de trobar altres fonts per a situar-lo o contrastar-lo, no m'ha quedat altre remei que recórrer als records, que se'm van fent vagues.

Los petons de Joan Segon, els límits de l’eròtica i l’inici de la bibliofília

Fa uns dies en Xavier Caballé (Diari d’un llibre vell), m’escrivia des de Madrid comentant-me que havia tingut problemes amb Zentyal (Servidor Linux per a Pymes) per a l’accés al Piscolabis advertint-lo que era una pàgina de Pornography (Japanese)... i això que és un servidor de programari lliure! Ja sé que el català algú el pot considerar un idioma exòtic, però aquesta pàgina no es pot qualificar de pornogràfica perquè els apunts dedicats a l’erotisme estan separats i adequadament senyalitzats intencionadament per tal de no ferir la sensibilitat de ningú. Trobo injust (encara que m’afalaga...) que es margini d’aquesta manera el Piscolabis Librorum. Suposo que deu ser un problema d’aquest servidor que així que detecta la paraula Shunga -que es refereix a gravats japonesos eròtics- li salten les alarmes.

Pàgina de Zentyal on es classifica a Piscolabis Librorum com a Pornography (Japanese)

La qualificació del meu bloc com a Pornography (Japanese), però, ens serveix per reflexionar sobre els límits del que és publicable o no segons la moral de cada època. El present llibre, Los petons de Joan Segon -publicat per La Renaixença el 1880, ens ajudarà a plantejar-nos aquest etern dilema. És sorprenent, perquè en el llibre no hi veiem res d’extraordinari a nivell eròtic, però a la seva època -malgrat totes les precaucions que van prendre els qui el publicaren- va aixecar certa polseguera, malgrat ser un llibre extremadament minoritari. Així, doncs, el que caldrà fer és analitzar-lo una mica.

Per començar hem de comentar el motiu que va fer que ni els traductors, ni l’autor del pròleg s’atrevissin a fer-hi constar el seu nom. Ja en el pròleg del llibre s’adverteix que ... Los petons (no) sont probablement res de tot allò que l’ imaginació com á filla mal avesada qu’ es del pensament, pot havert’ hi volgut pintar entossonida per á que passás la séva. Nimium ne credere colore: “no‘ t fies massa de les apariencies.” Quan hajas llegit judica, véssahi damunt, si vols, tot l’ amargall de la crítica; á les hores péga. Sí; “pega, empero ascolta” com diria un grech de les passades centuries. A més, per si hi havia algun dubte, el prologuista, defensant els traductors, diu que protest de tota idea lasciva ò libidinosa que se‘ls vulla atribuhir considerantla com á mòvil de llur treball present; no, jamay; ells son poetes també y poetes de sentiment y de cor y aixís com en lo niu d’águiles no hi nian mallarengues, tampoch en llur esperit trobarán cáu les idèes innobles ò mercenaries ò vilment interessades que desgraciadament avuy en dia imperan, empenyent á l’empresa y fins á la publicació d’obres que s’han de dir indecents è inmorals, á persones que s’haurian d’envergonyir de tacar per sempre més los noms que no ab tal fi sens dubte los llegaren los seus ascendents de l’avior.

Coberta de Los petons

Aquestes cauteles prèvies, però, no van servir de gaire en una Barcelona de moral molt estricta, ja que en una carta datada del 3 de desembre del 1880 Antoni Rubió i Lluch s’adreça a Marcelino Menéndez i Pelayo, autor de la Historia de los heterodoxos en España (1880-1882), per fer-li saber que se ha publicado en esta ciudad la siguiente obrita. Joan Segon.-Los petons; traducció catalana. Barcelona.-Estampa de la Renaixensa. 1880.-76 pags. en 16ª. Los traductores que segun noticias son dos (Reventós y Matheu), muy dados á asuntos eróticos, guardan el mas riguroso incógnito, sin duda por temor de embadurnarse con lo grasiento de la materia. Precede á la traduccion una corta y pobre noticia bio-bibliográfica escrita con cierta naïveté y desenfado. (...) La version catalana está escrita en variedad de metros y es tan elegante y fluida como la de Gonzalez si bien no tan clásica, antes al contrario huele á catalanista á la lengua. No puedo juzgar de su exactitud porqué no tengo á la vista el original.

Sorprenentment, el 21 de desembre del 1882 li comunica que li ha enviat i que supongo que á estas horas habrás saboreado los Petons (que palabra más bárbara y mas sucia) de Joan Segon, convertidos en madrigales á la moderna, pero sin perder ápice de su nativa desenvoltura y desvergüenza. Por razones sin duda de virginal pudor los traductores han ocultado sus nombres, pero yo no tuve reparo en escribirlos en la portada de tu ejemplar, juzgando que con eso nada perderia su honestidad. Matheu y Reventós por otra parte, se han distinguido siempre en el género erótico del color mas subido, y tanto el Relicari que por cierto no guarda ni conserva reliquias, ni objetos devotos, como la Primavera tan verde como el césped de la estacion florida, son colecciones poéticas que nada tienen que envidiar por su lubricidad, afeitada y compuesta, á los Besos del apasionado Juan Segundo.

Els termes definint l’obra i els traductors (grasiento de la materia, traductores muy dados á asuntos eróticos, petons com palabra más bárbara y mas sucia...) d’ambdues cartes adreçades a Menéndez y Pelayo (a la Biblioteca del qual avui no es conserva l’exemplar de Los petons citat en les cartes) són il·lustratius de com certa intel·lectualitat puritana barcelonina del moment va rebre aquest llibret. Una vegada llegit el llibre hom se n’adona que aquests qualificatius negatius no són escaients a unes composicions poètiques que en cap cas cauen en el xaronisme, ni res de semblant. Aquí és on hem de tenir en compte sempre quins són els límits socials de cada moment, ja que en el seu moment històric aquest llibre i els seus traductors foren qualificats de tan verde como el césped de la estación florida, mentre que avui no serien motiu d’escàndol per ningú (o gairebé, suposo).

Sobre l’autoria de la traducció del llibre i de llur prologuista hi ha un cert ball de noms. En l’excel·lent article monogràfic que Carola Duran dedica a Los petons utilitza l’atribució de Palau quan diu que tiene introducción por José Franquesa y Gomis. La traducción del latín se debe a Juan Montserrat y Archs y puesta en verso por Francisco Matheu. Ninguno de ellos consta en el libro. Malgrat això hem vist que, en la carta adreçada a Menéndez y Pelayo, Antoni Rubió i Lluch afirma que els autors foren Francesc Matheu i Isidre Reventós, cosa que entra en contradicció amb el que ens informa Palau. De l’autoria de la versificació de Francesc Matheu no hi ha dubte perquè ambdues fonts hi coincideixen i perquè en el fulletó de subscripció per al llibre consta la seva adreça personal (Méndez Núnez, 18 2n). El dubte el tenim en el cas del traductor de l’obra, que segons Palau seria Joan Montserrat i Archs i, en canvi, Antoni Rubió l’atribueix a Isidre Reventós. Creiem que aquest testimoni (per proximitat cronològica) ha de ser més encertat que el de Palau -que escriu la informació uns 70 anys després de la publicació del llibre- i potser es refià d’un informant mal informat. En canvi, hem d’acceptar que Josep Franquesa i Gomis és l’autor de la introducció tal com ens informa Palau, ja que en el seu text el prologuista ja insinua que l’adaptació és deu a dues altres persones.

Justificació del tiratge de Los petons amb la numeració manuscrita de l'eczemplar 80, la primera referència a la numeració bibliòfila d'un llibre a Catalunya i potser a Espanya

A més, i molt encertadament, Carola Duran comenta que el tiratge del llibre fou de 150 exemplars dels quals 147 numerats i només 3 sense numerar. Això indicaria que els autors només foren tres (2 traductors i el de l’estudi introductori) que es van quedar amb tres exemplars sense numerar. Aquest detall de la numeració, a més, el converteix en el primer llibre purament bibliogràfic que coneixem en l’àmbit espanyol, fins que ningú ens mostri un exemplar més antic amb una numeració a mà. Així, doncs, com a llibre ja representa per si mateix una fita dintre de la bibliofília hispànica. En el seu curós estudi sobre la producció del llibre del s. XIX a Catalunya, Pilar Vélez no esmenta Los petons, perquè és un llibre de tiratge curt (malgrat que se’l trobi sovint en el mercat del llibre vell) i li devia passar per alt la seva existència.

Historia de Valter e de la pacient Griselda de Petrarca amb traducció de Bernat Metge, editada el 1883 per Marià Aguiló i Fuster amb una estètica medievalitzant

El llibre té un format 16è (13,5 x 8,5 cm.) amb paper de fil, linda tirada en papel de hilo com el descriu Palau, i no industrial com els de la seva època. La tipografia és molt clara i, malgrat ser un llibre molt menut, compta amb amplis marges que li donen aquest aspecte de llibre pulcre, d’autèntica bibliofília. Els aspectes estètics el diferencien,doncs, de les edicions de bibliofília que Marià Aguiló i Fuster duia a terme des del 1871. A més de no fer referència al tiratge, estèticament Marià Aguiló (qui podríem considerar com el primer editor de llibres bibliòfils) utilitzà una tipografia gòtica per a la recuperació de textos antics catalans, ajudat per Eudald Canivell.

 

Edició francesa del 1872 de Les Baisers amb el gravat que copia l'edició catalana de Los Petons i la justificació de tiratge que també copia.

En canvi, en Los petons, els editors van seguir una línia afrancesada, van utilitzar una tipografia contemporània i una estètica pròpia del s. XIX més modern, sense reinterpretacions medievalitzants arcaïtzants. La raó d’aquesta tria la podem trobar, sense cap mena de dubte, en el fet que l’autor de l’obra fou un humanista del s. XVI i que la traducció francesa de la Librairie des Bibliophiles del 1872 -que els traductors coneixien i van consultar segons consta en la introducció- marcà les pautes estètiques del llibre present. Aquesta influència estètica la veiem tant en el gravat que de Joan Segon reprodueixen ambdues traduccions (malgrat que en la catalana sigui una litografia que ha obviat el text inferior llatí) i amb la senzillesa de la franja decorativa superior de cada poema, a més de la justificació del tiratge i l’ús d’una tipografia no arcaïtzant.

Així, doncs, coneixem força bé les circumstàncies del llibre, però qui en fou l’autor? Se’l coneix com a Joan de Nicolas, Jan Everaerts o Joan Segon (perquè prèviament a la família ja havia nascut i mort un fill que es deia Joan) (1511 – 1536). Fou un noble humanista flamenc que Carles V cridà a Castella per ocupar algun càrrec a la cort (de fet, la seva presència i la de molts d’altres com ell és el que provocà la revolta dels comuners). A la cort hispana compartí amors per Neera , que li inspirà Los petons, amb l’historiador de la Corona d’Aragó Jerónimo Zurita. Per malaltia retornà a Anvers on morí als 25 anys. El llibre fou publicat per primera vegada el 1539 amb el nom llatí de Basia. Malgrat la mort prematura de l’autor, l’obra -escrita en llatí culte- tingué una gran divulgació fins que el puritanisme de la Contrareforma la marginà. A partir de llavors va circular per cercles més o menys clandestins.

A Espanya se’n van fer dues edicions en castellà, una el 1834 a Còrdova -traduïda del llatí- i una altra el 1843 -traduïda del francès. La temàtica amb cert regust de mitologia i el títol foren els elements que van fer prou atractiva l’obra en tan temps posteriors a la redacció com per impulsar-ne les traduccions, aquestes hispàniques que hem esmentat i moltes d’altres que es van fer arreu d’Europa.

Els poemes són molt variats i es composaren amb diversos sistemes mètrics i recursos estilístics molt variats, gràcies a l’habilitat de Joan Segon. Curiosament, hi ha traduccions que respecten la mètrica original i d’altres que directament tradueixen el text a prosa. En la present edició catalana, que sí segueix la mètrica original, els traductors van afegir uns poemes en forma de Pròlech i Epílech, però a més, es van permetre –segons consta en l’estudi filològic de Carola Duran- modificar o censurar els versos que els semblaven més escandalosos per l’època, cosa que com hem vist no va evitar que el llibre fos centre d’una certa polèmica.

Però, per què hom traduí aquesta obra llatina a la Barcelona el 1880, una obra allunyada de les recuperacions de textos catalans antics que portava a terme el moviment de la Renaixença? Gràcies a l’estudi de Carola Duran podem saber que en aquesta època, i en els cercles de certa intel·lectualitat, hi havia un moviment poètic proper a la poesia amatòria d’Anacreont (de la que Joan Segon n’era hereu) que el traduïen o que s’hi inspiraven per fer noves poesies. Aquest cercle, del qual Antoni Rubió i Lluch formava part, estava vinculat a la revista La Renaixença de la qual era director Francesc Matheu, un dels traductors dels poemes de Los Petons.

Bolletí de subscripció de Los Petons

Un aspecte curiós que l’exemplar concret que tenim ens aporta és la manera com es va poder publicar aquest llibre, gràcies al raríssim bolletí de subscripció que el primer propietari tingué l’encert de conservar dintre del present exemplar. El text d’aquest butlletí es coneixia gràcies al fet que aparegué en forma de publicitat el dia 15 de febrer de 1880 a la revista de La Renaixensa, que fou qui publicà el llibre. En aquest bolletí es fa una completa descripció de com serà el llibre i a més hi consta, com així es complí després, que Formarà un tomet de 80 planes d’ impressió elegantíssima en paper de tina igual al del present prospecte. En aquest text, a més de posar el domicili de Francesc Matheu –sense esmentar-ne el nom- per als pagaments (abans del 25 de febrer del 1880) ja anuncia que no es posarà a la venda mitjançant llibreries sinó a través de rigorosa subscripció (han resolt donarlo á l’ estampa fentne una curtíssima tirada que ‘s reduhirá al precís número d’eczemplars qu’ espressament y per endavant hajan sigut encarregats). El preu de venda del llibre a pesar de l’especialitat de l’edició no costà més que vuyt rals (dues pessetes o 0,012 €), tot un pressupost per a l’època.

No hi ha cap mena de dubte que aquest llibret fou una flor que no va fer estiu a la seva època pel que fa a publicacions de textos clàssics de temàtica amatòria o eròtica, a diferència del que passava a França. La rebuda que la intel·lectualitat estretament lligada a la moral religiosa li va atorgar devia fer desestimar qualsevol altre projecte referit a aquest tema i d’aquesta qualitat. Amb tot, hem de fer constar la situació paradoxal que aquestes circumstàncies reflecteixen si es tenen en compte les publicacions llicencioses que es portaren a terme de manera més o menys clandestina per part del cercle d’Eusebi Planas i en ambients carnavalescos més xarons. Hem de concloure, potser, que les dues opcions no tenien per què ser excloents i que potser una mena de doble moral permetia, dins els mateixos cercles intel·lectuals burgesos, rebutjar per a l’alta cultura allò que s’acceptava de bon grat per a una funció més prosaica, mentre fos secreta.

No serà fins a finals del segle XIX i principis del XX, quan Antoni Bulbena i Tussell tirarà endavant la seva biblioteca bibliòfila de temàtica també més o menys eròtica i que també publicà en edicions limitades (d’entre 50 i 150 exemplars, en aquest cas sense numerar). Malgrat aquest intent de Bulbena, tal com varem veure en un apunt anterior, no hi hagué continuïtat fins després del franquisme amb col·leccions com la Piga o La Marrana i d’altres projectes semblants que tampoc tingueren l’èxit ni la continuïtat esperades i desitjades.

BIBLIOGRAFIA:

DURAN TORT, CAROLA. Los petons de Joan Segon. Un llibre insòlit dins la bibliografia catalana del segle XIX a JORBA, MANUEL, TAYADELLA, ANTÒNIA I COMAS, MONTSERRAT (eds.), El segle romàntic. Actes del Col·loqui sobre el Romanticisme (Vilanova i la Geltrú, 2-4 de febrer de 1995), Vilanova i la Geltrú, Ajuntament – Biblioteca-Museu Víctor Balaguer, 1997, 307-322.

VÉLEZ, PILAR. El llibre com a obra d'art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1989.