Album de naipes modernistas (1890 aprox.), el sexe explícit a través dels jocs de cartes

Per una qüestió de moral d’arrel llibertària a casa sempre van estar prohibits els jocs de naips. De petits, màxim teníem el joc de les famílies i poca cosa més. Aquesta rígida moral laica deia que el joc era sempre l’esca de molts mals i que darrera del joc s’amagaven moltes coses que els petits no sabíem veure. Potser per això des de menut sempre m’ha fascinat l’estètica dels naips, com si fos un codi secret al que no podem acabar d’accedir. Mai no vaig aprendre a jugar a cap joc col·lectiu de cartes (de fet, ni al solitari!). Només el meu avi matern, catòlic convençut, com aquell qui no vol la cosa, quan era a casa nostra jugava al solitari amb una baralla espanyola i ens ensenyà algun joc innocent amb les cartes, que ja ni recordo.

Malgrat que a casa -i a casa de moltes famílies com la nostra- deien que el joc és l’origen de gairebé tots els vicis i mals socials i el causant de greus desavinences i fins i tot baralles greus, no crec que haguessin vist mai aquest Album de naipes modernistas (ni tant sols crec que n’imaginessin l’existència!) estampat en quart (15 x 10 cm.) i fet, teòricament, a Getafe el 1290! El peu d’impremta –per tal d’escapar-se d’accions legals de l’època- és fals, tant pel que fa a la ciutat com a la data. Malgrat tot, l’estil d’aquestes cromolitografies l’hauríem de situar com un imprès de Madrid del 1890 (potser la data del 1290 només canviava el número de les centenes). L’exemplar és enquadernat amb pergamí fet molt posteriorment, cap a mitjan s. XX, ja que les tapes originals començaven a fer-se malbé i el propietari devia voler conservar-lo en el millor estat possible.

El paper industrial, típic de finals del s. XIX, d’un gramatge baix no ha permès que aquest àlbum fos utilitzat mai com a cartes per jugar, perquè no resistiria ni la primera partida i les cartes es doblegarien i arrugarien. Només una reedició de 500 exemplars dels anys 90 del segle XX, realitzada per Nasvil Coleccionismo passà les cartes a dimensió d’octau (9,5 x 6 cm.) impreses sobre un paper encartonat vàlid per a la funció de naip. Malgrat aquest facsímil recent en format de cartes, la seva funció fou molt més de gaudi sexual i de divertimento que no pas de joc de naips.

Però, quina deu ser la història d’aquest àlbum tan curiós? Com tota publicació clandestina (recordem que les penes per comerç i possessió de pornografia eren greus i comportaven presó i multes amb imports elevadíssims) en tenim molt poques dades.

El primer a dir d’aquesta col·lecció és que es tracta d’una baralla de transformació, que és com s’anomenen els jocs de cartes que s’allunyen de les imatges estereotipades dels jocs convencionals per incloure elements diversos, amb intensions d’allò més variades des de cartes publicitàries i infantils a pornogràfiques, passant per les de sàtira política, per exemple.

És una baralla espanyola i per tant conté els quatre pals (ors, espases, bastos i copes) però comprèn només 40 de les 48 cartes que tindria el joc complet. A què es deu aquesta primera anomalia, que coincideix amb una altra sèrie també pornogràfica estampada a Barcelona per aquesta època? La clau crec que l’hem de buscar en el joc de moda de molts dels salons burgesos i aristocràtics de l’Espanya del s. XIX: el tresillo.

Per jugar al tresillo, com es diu en els Preliminares indispensables d’un dels manuals convencionals de l’època per aprendre a jugar a aquest joc de cartes: La baraja se compone de cuarenta cartas: como los ochos y nueves de los cuatro palos no tienen importancia ninguna, se separan antes de principiarse el juego. Aquest descartar prèviament les cartes del vuit i del nou -que són les que falten a l’àlbum- és el que explicaria que ja directament no es considerés necessari crear-les ni imprimir-les. Cal saber que de la mateixa època també es conserva un joc de cartes cromolitografiat de contingut pornogràfic il·lustrat pel cercle d’Eusebi Planas (famós dibuixant i gravador de la segona meitat del s. XIX a Barcelona, de renom internacional) al qual manquen aquestes mateixes cartes (conservat al Museu Fournier de Vitòria) i que el mateix Eusebi Planas edità unes litografies en què, a partir d’expressions diverses del joc del tresillo, representà diverses escenes pornogràfiques.

Els protagonistes dels naips que comentem avui són una sèrie d’homes i dones amb el mínim de roba per ser identificats temàticament. El model masculí correspon a un estereotip més o menys atlètic, mentre que per al cos femení se segueix el cànon estètic imperant a l’època de forma de diàbolo (força pit, cintura estreta i malucs amples) i acostumen a portar sabates i mitges, malgrat anar nues de la resta del cos, com era habitual representar-les en la pornografia del moment.

La tradició de les cartes eròtiques ve d’antic i se’n coneixen exemples ja del segle XV, tot i que fou durant els segles XVIII i XIX quan tingueren una fabricació i comercialització relativament àmplia.

Aquestes cartes pornogràfiques són un compendi de les mil i una possibilitats del sexe heterosexual de gaudi masculí. L’homosexualitat queda descartada i només és representen escenes de lesbianisme per a excitació masculina, com era habitual en la pornografia d’aquesta època. El que sobta, però, és que en quaranta cartes hagi una tan gran diversitat de postures i possibilitats sexuals. A més de les escenes de coit amb les més variades postures hi ha altres variants sexuals com pràctiques de pluja daurada, masturbació cubana, fel•lacions, cunnilingus, lesbianisme, sodomitzacions, dobles penetracions, sortidors d’esperma i de flux femení, sadisme, masoquisme i fal·lus voladors, entre diverses representacions genitals. Entre aquestes representacions també n’hi ha de fal·lus equins clarament trempats (en l’11 de cada pal) malgrat que la imatge no tendeix en cap moment cap a la zoofília (cosa de la qual hi ha algun exemple en materials de la mateixa època), sinó que és més aviat un acudit més dintre el devessall sexual.

Cada pal de la baralla, però, té una especialitat temàtica dintre d’això que en diem naips de transformació. Així, doncs, els ors aprofiten el cercle de les monedes com a marc per situar-hi tota mena de representacions genitals. Aquest emmarcament tant pot ser l’anvers de moneda com la representació d’una mena de lent que amplia allò que emmarca: les parts anals i vaginals d’algunes de les protagonistes dels diversos números dels naips.

El següent pal de la baralla és el corresponent a les copes. És potser el pal més dur per a l’època, perquè a més d’irrespectuós vers l’estament eclesiàstic (els protagonistes són monges clarisses i monjos franciscans amb la tonsura corresponent, és a dir pertanyents a ordes coneguts pel seu vot de castedat) és clarament blasfem. Recordem que la copa plena de vi fa referència a l’eucaristia i precisament en l’as apareix una gran copa amb aureola (representant un calze) adorada pels seguidors nus de Sant Francesc. L’anticlericalisme furibund que veiem en aquest pal cal relacionar-lo amb el d’arrel liberal que estigué present en determinats cercles burgesos que s’enfrontaren a l’Església per conflictes ben diversos i de base econòmica en la majoria de casos.

El tercer pal, el de les espases, està ambientat en l’edat mitjana, una època propera a la data del 1290 que dóna el peu d’impremta fals. La forma fàl·lica de l’espasa no és aprofitada en les escenes de les cartes i només el mànec d’algunes espases té forma de petit fal·lus. El que sí és rar d’aquest pal són les dues il·lustracions amb temàtica sadomasoquista ja que en la pornografia espanyola del s. XIX són realment excepcions. Així doncs, en la carta nº 3 hi veiem una dona guerrera lligada de mans i peus i en el nº 12 una amputació del membre erèctil del rei.

a) Escultura de bronze de Príap, I aC. (Gabinet Secret del Museu de Nàpols). b) Bordel Patriotique, institué par la Reine des François, por les plaisirs des Députés à la nouvelle Législature,... París, 1791. c) Carta de l'Album modernista.

El darrer pal de què es compon l’àlbum és el dels bastos, amb moltes connotacions iconogràfiques romanes. Uns dels llibres eròtics que més circularen des del s. XVIII i durant tot el s. XIX foren els que reproduïen gravats de les troballes arqueològiques de Pompeia, centrats sobretot en els objectes i pintures de la temàtica que tractem. Per això, aquest pal reprodueix els bastos com a macrofal·lus amb ramificacions microfàl·liques com hom veu en alguns objectes pompeians. A més, la figura de Príap -que es troba enmig de la figura nº 4- acaba de confirmar les fonts de què veu l’artista anònim per fer aquest joc de naips, com ho feren anteriorment altres llibres pornogràfics. Certes formes de fal·lus i els fal·lus voladors dels ors certifiquen aquesta influència pompeiana.

Naips de transparències reproduits a La Sota nº 22-23 i les seves cartes corresponents de l'Àlbum modernista

Aquest conjunt d’il·lustracions pornogràfiques, però, té una edició paral·lela en un joc de naips per a ser utilitzat com a tal, imprès poc abans que aquest àlbum. A l’enquadernació posterior del present àlbum figura una inscripció per la qual Se recomienda la baraja de naipes transparentes. Què vol dir això? En el seu estudi sobre el tema Enrique García Martín ressalta que durant el s. XIX aquesta mena de baralles foren comunes. Eren baralles (9,7 x 6 cm.) que a primer cop d’ull semblaven normals, però que si hom les posava a contrallum, especialment davant la flama d’una espelma o del ble d’una làmpada d’oli, hi podia veure una sèrie d’imatges eròtiques translúcides. El truc emprat per a aquests jocs visuals consistia a què els naips tinguessin dues capes de paper. L’anvers de la capa que conté la imatge pornogràfica és encolat al mig, mentre que la part posterior és llisa i de color blanc, sense els típics tramats acolorits dels revers de les cartes. Només així, i amb un cert esforç i, algunes vegades força imaginació, es pot veure allò que s’hi amaga. Si alguna vegada aneu a Vitòria us recomano que visiteu el Museu Fournier, on trobareu exemples d’això que us expliquem, exposats entre molts altres exemplars de naips interessants per raons molt diverses.

Naips de transparències reproduits a La Sota nº 22-23

Així, doncs, aquest joc de cartes de les transparències conté el mateix repertori d’imatges que l’àlbum i havia de ser anterior a la publicació del mateix, ja que es publicita en l’àlbum. Potser va ser un suggeriment d’algun client que demanà deixar-se de refinaments i transparències i passar directament a veure el tall, sense haver de fer tants equilibris. I és que sembla ser que quan alguns burgesos o aristòcrates es reunien –només homes- per jugar a cartes també es passaven informacions il·legals com ara les publicacions pornogràfiques, ja que en aquell moment i dintre d’aquests cercles, es considerava la pornografia (sempre que no ho veiés la dona ni el confessor) de gust exquisit i refinat.

D'aquest joc de naips se'n va fer una segona versió vers els 1930', segurament per iniciativa del local d'esbarjo Bataklan -malgrat que semblin estrangeres en constar-hi Bataklan Card's París" per a despistar a la censura- que també va publicar per aquesta època una revista sical·líptica. Aquesta baralla copia els models iconogràfics dels Naipes modernistas però en ser d'unes mides més reduïdes (9 x 6 cm.) sense tant de detall i amb dibuixos més esquemàtics utilitzant a més dues tintes. Així doncs, no fou fins que el material d’aquesta temàtica es popularitzà, a principis del s. XX, i estigué a disposició de totes les capes socials mitjançant certes publicacions periòdiques o novel·les anomenades verdes o sical·líptiques de preus econòmics, que hom la considerà de mal gust i xarona. Curiosament, fou en aquest moment quan naixeren les Lligues del Bon Mot, les lligues antipornogràfiques... però aquest és un altre tema del qual ja parlarem un altre dia.

Més endavant, el 1984, la fàbrica de naips Heliodoro en va fer una nova versió, amb els colors molt distorsionats i mantenint la transperència pornogràfica dels naips originals.

BIBLIOGRAFIA:

GARCÍA MARTÍN, ENRIQUE. El erotismo en los naipes. Madrid, La Sota nº 22-23, 2000.

VECIANA, PEDRO DE. El tresillo. Tratado que resuelve todas las dudas, dirime las controversias y abarca la infinidad de lances que comunmente se presentan en este juego. Sistema simplificado con sus reglas fijas y leyes penales. Barcelona, Manuel Sauri editor, 1887 (3a edició)

A un assumpto llèpol (1961) del Rector de Vallfogona i Joan Vilacasas, l'escatologia artística

A l’Institut d’Estudis Escatològics de la Universitat Minúscula de La Portella.

És curiós com en aquest país només es parla d’escatologia per Nadal, arran de la figura del caganer. Llavors tot són elogis al tarannà català per saber compaginar tan bé la seva suposada escatologia i les tradicions més arrelades. Surten a primera plana dels diaris, i a l’obertura dels informatius televisius, els caganers de l’any (que cada vegada són d’un gust pitjor, tot sigui dit de pas!), ens queixem si al pessebre de la plaça Sant Jaume censuren el caganer... i ja està, és la nostra quota d’escatologia nacional anual.

Però, els catalans som realment escatològics com diu un dels nostres mites? L’Institut d’Estudis Escatològics intenta recuperar tot el que pugui fer un cert ferum escatològic per anar creant una pàgina ben divertida entre material que recull d’allò publicat i material propi (la seva aportació a l’any Amades és memorable, per exemple), però és un vessant que cal investigar encara molt més. En aquesta línia, el grup que s’amaga sota el pseudònim d’Empar Pérez-Cors va publicar Versos bruts, pomells de poesies escatològiques, un recull de poesia catalana de tots els temps d’aquesta temàtica. En la introducció ja especifiquen que són versos destinats al divertimento general del públic i del lector, sense cap altra pretensió.

En aquesta recopilació de versos bruts destaca un dels nostres poetes més curiosos, Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona (1579-1623). Capellà de professió i escriptor per vocació és potser el nostre millor poeta barroc amb una àmplia trajectòria poètica, que va des de la poesia religiosa a l’eròtica passant per la que toca avui, l’escatològica. En aquest pomell de poesies es publicaren dos poemes seus: A una latrina monumental que féu l’autor en l’hort de la seva rectoria i A un assumpto llèpol. Aquest darrer poema, una mena d’àmplia elegia a la merda i al cul, és el text que conté el llibre que avui comentem.

El poema Un assumpto llèpol en l'edició barcelonina clandestina del darrer quart del segle XVIII.

Una circumstància poc coneguda és que el Rector de Vallfogona va publicar molt pocs poemes en vida (fins i tot algun de forma anònima), però que el seu corpus poètic fou publicat pòstumament per iniciativa de l’Acadèmia dels Desconfiats de Barcelona, el 1703. En aquest recull poètic titulat La armonia del Parnàs es van incloure tots els poemes que circulaven en manuscrits entre els intel·lectuals de l’època, sense fer-ne una revisió crítica, i això va fer que se n’hi incloguessin alguns d’apòcrifs. En els seus darrers estudis sobre el Rector de Vallfogona, a l’obra i la figura del qual dedicà la seva tesi doctoral, el Dr. Albert Rossich ha considerat que l’Un assumpto llèpol és una obra apòcrifa, basant-se en raons estilístiques com que algunes rimes contradiuen el sistema prosòdic general dels poemes del Rector.

Però si un poema tan emblemàtic del que s'ha anomenat vallfogonisme com és A un assumpto llépol és d'atribució dubtosa, qui va ser l’artista anònim que en feu les il·lustracions per a l’edició contemporània que avui comentem?

El llibre fou imprès el setembre del 1961 sobre paper Guarro fet a mà i amb unes dimensions de quart de foli (16 x 13 cm.) i cobertes de xarpellera amb un gravat sobre paper encolat i centrat. D’aquesta edició tan sorprenent se’n va fer un tiratge de 100 exemplars amb deu il·lustracions d’un anomenat artista anònim per a una editorial falsa, anomenada els llibres del forat, en clara al·lusió al tema escatològic, i no consta tampoc qui en fou l’impressor.

El llibre, per raons òbvies a la seva època, amaga la informació del responsable de l’obra contemporània que ressalta un poema clàssic en català. El conjunt, sens dubte, hauria estat censurat immediatament per obscè per les autoritats franquistes, però també podia molestar als qui emfasitzaven una literatura catalana culta, totalment allunyada de qualsevol xaronisme. En certa manera, aquest llibre és una bretolada de luxe que intentava trencar tabús en un moment en que l'escatologia estava mal vista per tots els sectors de la societat catalana... com ara?

En l’exemplar que presentem (el núm. 75) hi ha, a la primera pàgina -originalment en blanc-, una inscripció manuscrita a llapis que diu: gravats Vilacasas. Aquesta inscripció em guià vers un dels artistes plàstics més importants de la segona meitat del s. XX a Catalunya, Joan Vilacasas (Sabadell, 1920 - Barcelona, 2007). Una vegada consultada la molt recomanable pàgina web que la seva filla Marie Christine Vila li té dedicada, m’adono que aquest llibre no consta en la seva biografia. Què més fàcil, doncs, que enviar un email consultant aquesta dada, que m’és confirmada per la filla, qui em comenta que fins i tot encara en corren exemplars per casa seva.

El que a primer cop d’ull pot estranyar és que Vilacasas, sent com era un artista informalista, amb tendència a la geometrització de les formes, realitzés una obra d’aquestes característiques. Una vegada més les etiquetes atribuïdes als artistes generen prejudicis erronis. Si mirem amb deteniment els gravats del llibre veurem que sí s’adiuen pel tractament gràfic amb l’obra del nostre artista, ja que -malgrat la figura sigui la gran protagonista d’aquest llibre- la manera com és tractada formalment i la manera d’estar imprès el gravat no entren en contradicció amb l’obra coneguda de Joan Vilacasas.

En els personatges, representats expressament de manera maldestra, es ressalten i exageren sobretot l’anus i les parts genitals, com també les excrescències. Els gravats estan realitzats amb la tècnica del sucre o amb una línia a l’aiguafort amb una forta cremada que dota als traços d’una rotunditat molt característica de les planimetries lineals de l’artista. A més, Vilacasas va gravar expressament sobre planxes (segurament de zenc) sense polir, el que li confereix un fons texturat de ratlletes i imperfeccions molt interessant.

La seva filla em va comentar, a més, que ell mateix va fer el tiratge dels gravats ja que disposava de tòrcul en el seu estudi, cosa que es nota per la rotunditat de l’estampació que es devia realitzar amb posterioritat a la impressió del text. La marca tan profunda no és doncs deguda a una manca de perícia de l’impressor, sinó a la voluntat i la factura personal de l’artista. Tant és així que la impressió -amb una tipografia i marges perfectes- de les pàgines que tenen il·lustració és només al recte dels fulls i el vers es manté en blanc, mentre que a les pàgines sense gravat el text ocupa l’anvers i el revers. El relligat és també molt especial, ja que la mida dels fulls és molt petita, just de doble pàgina, de manera que no es formen plecs, sinó que cada full és independent i va relligat a la resta amb el cosit. Això permet que cada full tingui les barbes naturals del paper fet a mà pels tres marges exteriors.

El llibre, però, és una anomalia dintre del panorama editorial català. Com és que es va publicar un llibre d’alta bibliofília de temàtica escatològica? Les raons són vàries i convergeixen en un moment, en ple franquisme i poc després del Congrés Eucarístic de Barcelona, en el qual la repressió de tot el que pogués tenir una connotació sexual era dràstica. I és que aquest llibre és més francès que català o espanyol, ja que en el país veí hi ha una llarga tradició de llibres d’aquestes característiques temàtiques i estètiques i, en canvi, aquí no hi és.

Ara bé, si ens fixem en la data de publicació i en les de la biografia de Joan Vilacasas ens adonarem que el nostre artista va tornar a Barcelona l’any 1960 després de viure uns quants anys a París. Així, doncs, podem creure que devia arribar curull d’idees trencadores a un ambient asfixiant, i això el portaria a tirar endavant, pràcticament sol, un projecte d’aquestes característiques.

Per una altra banda, Joan Vilacasas era un enamorat de l’estètica escatològica. Marie Christine em va comentar, i així m’ho van confirmar des del Museu de Sabadell -on es guarda part de la seva obra en dipòsit-, que tenia una àmplia col·lecció d’objectes escatològics (sense anar més lluny, a la porta del seu WC tenia enganxat un conjunt de retalls i esbossos d’aquesta temàtica) i a casa seva encara es conserven ceràmiques amb dibuixos i formes semblants als del llibre. Algú m’ha comentat que la gent de Sabadell són molt proclius a les qüestions escatològiques... vés a saber si tenen raó en aquest punt!

Així, doncs, és curiós que en un llibre que fou publicat clandestinament constés el nom de l’autor del text, que ara resulta que és apòcrif, i que, en canvi, fos il·lustrat per un artista anònim que ara sabem qui va ser!


BIBLIOGRAFIA:

PÉREZ-CORS, EMPAR. Versos bruts. Pomell de poesies escatològiques. Barcelona, Edicions dels Quaderns Crema, 1989.

ROSSICH, ALBERT. Introducció a “Francesc Vicent Garcia, La armonia del Parnàs”. Barcelona / València, Edicions de la Universitat de Barcelona / Publicacions de la Universitat de València, 2000.

L'erotisme bibliòfil català, Antoni Bulbena i Tusell

 

Paremiología catalana sóbre la Amor, la Fémbra & lo Matrimoni. Barcelona, Imprempta Catalonia, 1915. (Paper de fil, 14,5 x 11,5 cm.)

Parafrasejant Torres i Bages podríem dir que Catalunya serà sexual o no serà. Aquest és un dels dilemes més recurrents que afloren quan es valora la normalització del català. Podem dir que la presència del català a la justícia i al cinema és pràcticament nul·la, perquè ho és, però també podem fer el mateix comentari pel que fa al món de la sexualitat. La normalització lingüística en aquest terreny no s’ha produït, ni tan sols a Internet, on la presència del català és força bona -tenint en compte el nombre de parlants-.

Cobles galants, trétes del Cançoner de Turmo, recondit en la Universitat de Çaragoça. Barcelona, 1905 (un dels 25 exemplars de paper japó que s'editaren conjuntament amb els 75 de paper verjurat)

 

L’intent de fer una revista pornogràfica en català va fracassar i els diversos intents de tirar endavant col·leccions de literatura eròtica (La Cuca al Cau d’editorial el Llamp, La Marrana de l’editorial la Magrana, La Piga d’Editorial Pòrtic, La sonrisa vertical d’Editorial Tusquets...) han acabat plegant veles. El panorama del cinema X en català és el mateix, amb només un director, Conrad Son, que no ha pogut vertebrar ni una oferta, ni una demanda de cinema X en català.

 

 Paremiología catalana sóbre la Amor, la Fémbra & lo Matrimoni. Barcelona, Imprempta Catalonia, 1915. (Paper de fil, 14,5 x 11,5 cm.)

Si avui el sexe continua sent un tabú en català, imagineu-vos què devia passar fa cent anys! El desert encara era més gran a causa de la repressió religiosa i social, que dificultava la divulgació de textos eròtics com passà amb Los Petons de Joan Segon. Hom explica que quan Milà i Fontanals va llegir el manuscrit del Coloqui e rahonament fet entre dues dames; la una casada, l’altra de condició beyata... al vespre es va anar a confessar! Sobre l’edició de 1917 de Miquel i Planas de l’Speculum al foder (llibre de sexologia català del s. XV), F. de B. Moll deia que mossèn Alcover no sols no la coneixia, sinó que, si l’hagués coneguda, l’hauria cremada i potser hauria fet excomunicar l’editor per pornogràfic.

 L'art de fotre o Speculum al foder. Transcripció manuscrita d'Antoni Bulbena i Tusell (ms. 3278, Dipòsit de Reserva, Biblioteca Nacional de Catalunya, Barcelona. Copyright d'aquesta fotografia Biblioteca Nacional de Catalunya. No n'està permesa la reproducció sense el permís explícit del propietari del copyright.)

Amb uns precedents així, qui es podia dedicar a temes relacionats més o menys amb el sexe? Gairebé ningú s’atrevia a difondre res, de manera pública, malgrat que clandestinament circulava de tot, això sí: sempre en castellà o màxim bilingüe. Però el protagonista d’avui, Antoni Bulbena i Tusell (Barcelona 1854 - La Garriga 1946) -que també va publicar amb el pseudònim d'Antoni Tallander o Mossèn Borra- trencà aquests prejudicis i endegà l’edició d’una biblioteca eròtica en català. Com a bibliòfil volgué seguir el camí de Miquel i Planas però no arribarà a les seves magnituds. Un bon cas de la seva tasca bibliòfila de recuperar textos antics ens l'aporta en Xavier Cavaller del "Diari d'un llibre vell" en comentar l'edició de La dança de la mort. Cobles devotes.

Però qui i com era Antoni Bulbena i Tusell (o Tosell)? Alexandre Venegas (pseudònim de Pedro M. Càtedra) el defineix com a bibliòfil, gramàtic i, en general, amant de la vida i home essencialment desenfeinat, pertany a un cert grup d’intel·lectuals preterits a Catalunya que, com Miquel i Planas, no van voler creure en el messianisme d’Eugeni D’Ors, dels noucentistes ni de l’antigament actiu Institut d’Estudis Catalans. Homes que van treballar de manera independent, molts d’ells a expenses seves, i que, segons la formació de base que tenien, van poder donar més o menys, millor o pitjors resultats.

 

Coloqui e rahonament fet entre dues dames; la una casada, l'altra de condició beyata, al qual coloqui s'aplica una altra dama vidua. Lo qual ohit per un vellet, fonch descrit per ell lo rahonar de quiscuna. Barcelona, (1900). (22,5 x 15, paper de fil)

Fou un treballador incansable en el món de la filologia catalana de finals del s. XIX i principis del s. XX. Escrigué força llibres de gramàtica, diccionaris, estudis de paremiologia... però la seva bel·ligerància antifabriana i la seva manca d’esperit científic ha provocat que l’obra filològica d’Antoni Bulbena estigui molt mal considerada en l’actualitat, com molt bé remarca Joan Puigmalet.

Coloqui e rahonament fet entre dues dames; la una casada, l'altra de condició beyata, al qual coloqui s'aplica una altra dama vidua. Lo qual ohit per un vellet, fonch descrit per ell lo rahonar de quiscuna. Barcelona, (1900). (22,5 x 15, paper de fil)

L’altre vessant que treballà força fou el de les traduccions. Considerà que una llengua es prestigiava si comptava amb traduccions de tots els clàssics. I per a ell, tots els clàssics incloïa també els castellans. Així doncs, traduí les obres cabdals com un autèntic acte de militància catalanista i per això emprengué la tasca de traduir al català els clàssics castellans com el Quixot o la Celestina i els d’altres llengües, com Lisístrata, La Divina Comèdia, Hamlet....

 Proces, o disputa de vídues & donzélles... Barcelona, La Acadèmica, 1905 (17,5 x 12 cm. Tiratge en paper japó dels 30 que n'hi havia de l'edició de 130 exemplars)

Com a part de la tasca de recerca de textos antics, Antoni Bulbena volgué rescatar de l’oblit el que hi havia de literatura eròtica, tant catalana com estrangera. Per a Bulbena el concepte d’eròtic fou molt ampli, ja que els continguts dels disset llibres que va publicar sobre aquest tema, més que eròtics eren picarescos, i mai no arribaren a res que pogués ser titllat de pornogràfic. Aquesta activitat bibliòfila la dugué a terme entre el 1900 i el 1920 editant llibres pensats per a una distribució molt restringida i destinats als Inferns (part de la biblioteca de temàtica eròtica) bibliòfils.

POGGI, Facecies llépoles afegida la descripció dels Banys de Baden en lo XVen segle. Barcelona, Stampa de Fl Giró, 1910. (13 x 9 cm., tiratge de paper de fil però amb la il·lustració destinada als llibres estampats només en paper japó)

Per aquest motiu feu tiratges molt limitats, que van de cinquanta exemplars a cent cinquanta (publicats en paper de fil, o en paper japó els més luxosos). Aquests tiratges tan curts demostren que la seva producció bibliogràfica era una exquisidesa només apte per a una minoria i que l’objectiu de divulgar o popularitzar una literatura eròtica, en realitat, no es podia dur a terme amb els mitjans emprats. És a dir, volgué introduir aquest tipus de literatura però amb pudor i només per a un grup selecte –els que volien i podien formar un petit infern bibliogràfic, a imatge del que es feia a França. La diferència substancial és que a França els tiratges eren més llargs i els llibres anaven acompanyats d’il·lustracions realitzades per artistes prou coneguts.

Cançons d'amor. Trétes dels Cançoners de Turmo, de Flor d'enamorados e d'altres. Barcelona, La Acadmémica", 1904. (105 x 80 cm., en paper de fil)

La producció editorial d’Antoni Bulbena està mancada d’il·lustracions gairebé totalment i, en funció de l’època, els llibres tenen una estètica o una altra. Així, doncs, en la primera etapa (1900-1904) estan molt influïts per la tipografia gòtica Canivell (per a les portades) que fou utilitzada per a tots els llibres de l’època de transcripció dels clàssics i l’interior amb tipografia normal. D’aquest període destacaria el Coloqui o rahonament fet entre dues dames: la una casada, l’altra de condició beyata... o bé Cançons d’amors tretes dels cançoners de Turmo. S’editaren sobre paper de fil i és l’època en què compta amb més il·lustracions, entre les quals destaca un característic cupido amb els ulls embenats, duent les fletxes de l’amor, que esdevindrà una espècie de marca d’impremta de Bulbena.

 Eiximenis. Tractat de luxuria (...) Nova traducció de les histories de Loth e de Susanna. Barcelona, Stampa Elzeviriana, 1906. (20,5 x 14 cm. Tiratge dels 25 exemplars de paper japó dels 125 totals de l'edició)

En la segona etapa (1905-1906) els llibres guanyen en pulcritud compositiva: guarden marges amplis i la tipografia –acurada- és la protagonista primordial. Els llibres que s’editen en paper japó ja esdevenen una autèntica joia bibliogràfica. Destaquen d’aquesta etapa Les amors comperoles de Perot & Janota, el Tractat de luxuria... d’Eiximenis amb la Nova traducció de les histories de Loth e de Susanna i el Proces o disputa de vídues & donzelles...

Triall de noveles galants e d'algunes jocositats en vers del temps de la vellura. Barcelona, Stampa de F. Giró, 1910. (13 x 9 cm. Paper de fil, tiratge de 50 exemplars)

La tercera etapa (1910-1920) comporta un cert retrocés estètic, ja que les impressions -malgrat ser molt cuidades- són mancades de l’elegància de la segona etapa, amb una tipografia més enfarfegada. D’aquest moment són Facecies llépoles afegida la descripció dels Banys de Baden en lo XVen segle de Poggi, el Triall de noveles galants e d’algunes jocositats en vers del temps de la vellura de diversos autors i el seu recull de Paremiologia catalana sobre la Amor, la Fembra & lo Matrimoni.

Antoni Bulbena i Tusell. La bibliografia eròtico & priàpica catalano-valenciana de llibres, fascicles, manuscrits e fulles volanderes de tall literari per A.B.-T., 1920 (Bul. (ms. 124), Dipòsit de Reserva, Biblioteca Nacional de Catalunya, Barcelona. Copyright d'aquesta fotografia Biblioteca Nacional de Catalunya. No n'està permesa la reproducció sense el permís explícit del propietari del copyright.)

A partir de llavors deixà de publicar i emprengué el projecte de La bibliografia eròtico & priàpica catalano-valenciana de llibres, fascicles, manuscrits e fulles volanderes de tall literari per A.B.-T (BNC. Dipòsit de Reserva Bul. 124 (ms.)). Aquest projecte entrà a formar part de les col·leccions de la Biblioteca Nacional de Catalunya el juny del 1936, per donació d’Antoni Bulbena mateix. Afortunadament, la transcripció -acompanyada d’un estudi excel·lent- veié la llum pública el 1982 de la mà d’Alexandre Venegas (pseudònim de Pedro M. Càtedra) en una edició de bibliòfil de dos-cents cinquanta exemplars de tirada. Sorprenentment, es troba al mercat a preus força assequibles, potser perquè no hi ha interès per aquest tema tant específic.

Aquesta Bibliografia recull totes les edicions que Bulbena coneixia de literatura eròtica en català, però no es pot considerar exhaustiva del tot ja que actualment hi trobem a faltar uns quants títols. Bulbena inclou, com és obvi, els llibres d’aquesta temàtica que ell mateix ha publicat, el que fa que la seva producció hi tingui un pes específic molt important. En aquest catàleg bibliogràfic Bulbena classifica els llibres o impresos en tres apartats ben diferenciats:  Obres eròtiques, Obres vaudevilesques i Obres priàpiques.

ANTONI BULBENA I TUSSELL. Flora pornografica francesa suplement a l'argot francès. (entre el 1891 i el 1910). (Bul. 130/1 (ms.), Dipòsit de Reserva, Biblioteca Nacional de Catalunya, Barcelona. Copyright d'aquesta fotografia Biblioteca Nacional de Catalunya. No n'està permesa la reproducció sense el permís explícit del propietari del copyright)

El fons de reserva de la Biblioteca Nacional de Catalunya guarda més sorpreses dins el llegat de Bulbena. Cal destacar-ne dues més d'aquesta temàtica. En primer lloc, un manuscrit amb la transcripció de l’Speculum al foder datable el 1911 i, en segon lloc, una obra molt més personal: la Flora pornogràfica francesa: suplement a l’argot francès (Dipòsit de Reserva Bul. 130/1 (ms.) i la Flore pornografique catalane: supplément à l’argot catalan (Dipòsit de Reserva Bul. 130/2 (ms). Aquesta darrera obra és un petit diccionari -en estat embrionari i a base de fitxes- que en principi Bulbena no tenia previst publicar (més que res perquè l’època no ho permetia, ja que era molt agosarat!) en què recull argot de termes sexuals en francès i català. Això fa que aquest diccionari sigui una autèntica joia per conèixer la terminologia xarona de l’època.

ANTONI BULBENA I TUSSELL. Flore pornografique calalane supplément à l'argot catalan (entre el 1891 i el 1910). (Bul. 130/2 (ms.), Dipòsit de Reserva, Biblioteca Nacional de Catalunya, Barcelona. Copyright d'aquesta fotografia Biblioteca Nacional de Catalunya. No n'està permesa la reproducció sense el permís explícit del propietari del copyright)

És curiós com un projecte d’aquestes característiques s’interrompés sobtadament el 1920 i que no tingués posteriorment cap mena de continuïtat. Potser Bulbena va creure que ja hi havia altres iniciatives que continuarien aquesta tasca contradictòria de divulgació elitista de l’erotisme... O potser, com que ja tenia 64 anys, ho deixà estar per pressions familiars... Sabem que el seu fill, Evelí Bulbena Estrany, era d’idees molt conservadores i -com a estudiós del món del pessebrisme, sobretot la figura de Ramon Amadeu-, potser va creure que l’activitat del seu pare el podia desprestigiar...També hem de tenir en compte que el període de la dictadura de Primo de Rivera va comportar una gran repressió del catalanisme i de les idees progressistes, amb un control ferri del món de la impremta, context que podia fer francament difícil la continuació de projectes com el seu.

Les amors camperoles de Perot & Janota. Barcelona, 1905. (17,5 x 110 cm. Tiratge de 50 exemplars, tots en fil)

Segurament hi van confluir diferents motius, però el fet important és que Antoni Bulbena, el juny del 1936 i als 82 anys donà a la Biblioteca de Catalunya 142 volums, tant llibres com manuscrits, de la seva biblioteca -entre ells els fons d’eròtica- per tal de salvaguardar-los de la dispersió. Afortunadament, aquest acte d’amor per l’obra realitzada ha permès que la feina que va fer no s’hagi perdut irremeiablement i que avui puguem reconstruir aquesta aventura editorial i d’investigació que, amb tots els defectes que pugui tenir (elitisme, falta de rigor, textos a vegades poc valents...), va intentar omplir un buit del qual avui encara ens ressentim.

BIBLIOGRAFIA:

ALBERNI, ANNA. L’edició en lletra gòtica de l’Speculum al foder (1917). Història d’un misteriós exemplar d’infern a “Llengua & literatura”. Barcelona, 2006

CEREZO, JOSÉ ANTONIO. Literatura erótica en España. Repertorio de obras 1519-1936. Madrid, Ollero y Ramos Editores, 2001.

DOMÈNECH, ALBERT. "Pecat amagat és mitg perdonat... La polèmica entre mossèn Gudiol i Antoni bulbena a ran de les edicions bibliòfiles de llibre eròtics" a Scripta. València, Universitat de València, 2014, Vol. 3

VENEGAS, ALENXANDRE (Pseudònim de Pedro M. Càtedra) Bibliografía erótico & priápica catalano-valenciana, per A. B.-T. Barcelona: Librería de Diego Gómez Flores, 1982.