L'erotisme bibliòfil català, Antoni Bulbena i Tusell

 

Paremiología catalana sóbre la Amor, la Fémbra & lo Matrimoni. Barcelona, Imprempta Catalonia, 1915. (Paper de fil, 14,5 x 11,5 cm.)

Parafrasejant Torres i Bages podríem dir que Catalunya serà sexual o no serà. Aquest és un dels dilemes més recurrents que afloren quan es valora la normalització del català. Podem dir que la presència del català a la justícia i al cinema és pràcticament nul·la, perquè ho és, però també podem fer el mateix comentari pel que fa al món de la sexualitat. La normalització lingüística en aquest terreny no s’ha produït, ni tan sols a Internet, on la presència del català és força bona -tenint en compte el nombre de parlants-.

Cobles galants, trétes del Cançoner de Turmo, recondit en la Universitat de Çaragoça. Barcelona, 1905 (un dels 25 exemplars de paper japó que s'editaren conjuntament amb els 75 de paper verjurat)

 

L’intent de fer una revista pornogràfica en català va fracassar i els diversos intents de tirar endavant col·leccions de literatura eròtica (La Cuca al Cau d’editorial el Llamp, La Marrana de l’editorial la Magrana, La Piga d’Editorial Pòrtic, La sonrisa vertical d’Editorial Tusquets...) han acabat plegant veles. El panorama del cinema X en català és el mateix, amb només un director, Conrad Son, que no ha pogut vertebrar ni una oferta, ni una demanda de cinema X en català.

 

 Paremiología catalana sóbre la Amor, la Fémbra & lo Matrimoni. Barcelona, Imprempta Catalonia, 1915. (Paper de fil, 14,5 x 11,5 cm.)

Si avui el sexe continua sent un tabú en català, imagineu-vos què devia passar fa cent anys! El desert encara era més gran a causa de la repressió religiosa i social, que dificultava la divulgació de textos eròtics com passà amb Los Petons de Joan Segon. Hom explica que quan Milà i Fontanals va llegir el manuscrit del Coloqui e rahonament fet entre dues dames; la una casada, l’altra de condició beyata... al vespre es va anar a confessar! Sobre l’edició de 1917 de Miquel i Planas de l’Speculum al foder (llibre de sexologia català del s. XV), F. de B. Moll deia que mossèn Alcover no sols no la coneixia, sinó que, si l’hagués coneguda, l’hauria cremada i potser hauria fet excomunicar l’editor per pornogràfic.

 L'art de fotre o Speculum al foder. Transcripció manuscrita d'Antoni Bulbena i Tusell (ms. 3278, Dipòsit de Reserva, Biblioteca Nacional de Catalunya, Barcelona. Copyright d'aquesta fotografia Biblioteca Nacional de Catalunya. No n'està permesa la reproducció sense el permís explícit del propietari del copyright.)

Amb uns precedents així, qui es podia dedicar a temes relacionats més o menys amb el sexe? Gairebé ningú s’atrevia a difondre res, de manera pública, malgrat que clandestinament circulava de tot, això sí: sempre en castellà o màxim bilingüe. Però el protagonista d’avui, Antoni Bulbena i Tusell (Barcelona 1854 - La Garriga 1946) -que també va publicar amb el pseudònim d'Antoni Tallander o Mossèn Borra- trencà aquests prejudicis i endegà l’edició d’una biblioteca eròtica en català. Com a bibliòfil volgué seguir el camí de Miquel i Planas però no arribarà a les seves magnituds. Un bon cas de la seva tasca bibliòfila de recuperar textos antics ens l'aporta en Xavier Cavaller del "Diari d'un llibre vell" en comentar l'edició de La dança de la mort. Cobles devotes.

Però qui i com era Antoni Bulbena i Tusell (o Tosell)? Alexandre Venegas (pseudònim de Pedro M. Càtedra) el defineix com a bibliòfil, gramàtic i, en general, amant de la vida i home essencialment desenfeinat, pertany a un cert grup d’intel·lectuals preterits a Catalunya que, com Miquel i Planas, no van voler creure en el messianisme d’Eugeni D’Ors, dels noucentistes ni de l’antigament actiu Institut d’Estudis Catalans. Homes que van treballar de manera independent, molts d’ells a expenses seves, i que, segons la formació de base que tenien, van poder donar més o menys, millor o pitjors resultats.

 

Coloqui e rahonament fet entre dues dames; la una casada, l'altra de condició beyata, al qual coloqui s'aplica una altra dama vidua. Lo qual ohit per un vellet, fonch descrit per ell lo rahonar de quiscuna. Barcelona, (1900). (22,5 x 15, paper de fil)

Fou un treballador incansable en el món de la filologia catalana de finals del s. XIX i principis del s. XX. Escrigué força llibres de gramàtica, diccionaris, estudis de paremiologia... però la seva bel·ligerància antifabriana i la seva manca d’esperit científic ha provocat que l’obra filològica d’Antoni Bulbena estigui molt mal considerada en l’actualitat, com molt bé remarca Joan Puigmalet.

Coloqui e rahonament fet entre dues dames; la una casada, l'altra de condició beyata, al qual coloqui s'aplica una altra dama vidua. Lo qual ohit per un vellet, fonch descrit per ell lo rahonar de quiscuna. Barcelona, (1900). (22,5 x 15, paper de fil)

L’altre vessant que treballà força fou el de les traduccions. Considerà que una llengua es prestigiava si comptava amb traduccions de tots els clàssics. I per a ell, tots els clàssics incloïa també els castellans. Així doncs, traduí les obres cabdals com un autèntic acte de militància catalanista i per això emprengué la tasca de traduir al català els clàssics castellans com el Quixot o la Celestina i els d’altres llengües, com Lisístrata, La Divina Comèdia, Hamlet....

 Proces, o disputa de vídues & donzélles... Barcelona, La Acadèmica, 1905 (17,5 x 12 cm. Tiratge en paper japó dels 30 que n'hi havia de l'edició de 130 exemplars)

Com a part de la tasca de recerca de textos antics, Antoni Bulbena volgué rescatar de l’oblit el que hi havia de literatura eròtica, tant catalana com estrangera. Per a Bulbena el concepte d’eròtic fou molt ampli, ja que els continguts dels disset llibres que va publicar sobre aquest tema, més que eròtics eren picarescos, i mai no arribaren a res que pogués ser titllat de pornogràfic. Aquesta activitat bibliòfila la dugué a terme entre el 1900 i el 1920 editant llibres pensats per a una distribució molt restringida i destinats als Inferns (part de la biblioteca de temàtica eròtica) bibliòfils.

POGGI, Facecies llépoles afegida la descripció dels Banys de Baden en lo XVen segle. Barcelona, Stampa de Fl Giró, 1910. (13 x 9 cm., tiratge de paper de fil però amb la il·lustració destinada als llibres estampats només en paper japó)

Per aquest motiu feu tiratges molt limitats, que van de cinquanta exemplars a cent cinquanta (publicats en paper de fil, o en paper japó els més luxosos). Aquests tiratges tan curts demostren que la seva producció bibliogràfica era una exquisidesa només apte per a una minoria i que l’objectiu de divulgar o popularitzar una literatura eròtica, en realitat, no es podia dur a terme amb els mitjans emprats. És a dir, volgué introduir aquest tipus de literatura però amb pudor i només per a un grup selecte –els que volien i podien formar un petit infern bibliogràfic, a imatge del que es feia a França. La diferència substancial és que a França els tiratges eren més llargs i els llibres anaven acompanyats d’il·lustracions realitzades per artistes prou coneguts.

Cançons d'amor. Trétes dels Cançoners de Turmo, de Flor d'enamorados e d'altres. Barcelona, La Acadmémica", 1904. (105 x 80 cm., en paper de fil)

La producció editorial d’Antoni Bulbena està mancada d’il·lustracions gairebé totalment i, en funció de l’època, els llibres tenen una estètica o una altra. Així, doncs, en la primera etapa (1900-1904) estan molt influïts per la tipografia gòtica Canivell (per a les portades) que fou utilitzada per a tots els llibres de l’època de transcripció dels clàssics i l’interior amb tipografia normal. D’aquest període destacaria el Coloqui o rahonament fet entre dues dames: la una casada, l’altra de condició beyata... o bé Cançons d’amors tretes dels cançoners de Turmo. S’editaren sobre paper de fil i és l’època en què compta amb més il·lustracions, entre les quals destaca un característic cupido amb els ulls embenats, duent les fletxes de l’amor, que esdevindrà una espècie de marca d’impremta de Bulbena.

 Eiximenis. Tractat de luxuria (...) Nova traducció de les histories de Loth e de Susanna. Barcelona, Stampa Elzeviriana, 1906. (20,5 x 14 cm. Tiratge dels 25 exemplars de paper japó dels 125 totals de l'edició)

En la segona etapa (1905-1906) els llibres guanyen en pulcritud compositiva: guarden marges amplis i la tipografia –acurada- és la protagonista primordial. Els llibres que s’editen en paper japó ja esdevenen una autèntica joia bibliogràfica. Destaquen d’aquesta etapa Les amors comperoles de Perot & Janota, el Tractat de luxuria... d’Eiximenis amb la Nova traducció de les histories de Loth e de Susanna i el Proces o disputa de vídues & donzelles...

Triall de noveles galants e d'algunes jocositats en vers del temps de la vellura. Barcelona, Stampa de F. Giró, 1910. (13 x 9 cm. Paper de fil, tiratge de 50 exemplars)

La tercera etapa (1910-1920) comporta un cert retrocés estètic, ja que les impressions -malgrat ser molt cuidades- són mancades de l’elegància de la segona etapa, amb una tipografia més enfarfegada. D’aquest moment són Facecies llépoles afegida la descripció dels Banys de Baden en lo XVen segle de Poggi, el Triall de noveles galants e d’algunes jocositats en vers del temps de la vellura de diversos autors i el seu recull de Paremiologia catalana sobre la Amor, la Fembra & lo Matrimoni.

Antoni Bulbena i Tusell. La bibliografia eròtico & priàpica catalano-valenciana de llibres, fascicles, manuscrits e fulles volanderes de tall literari per A.B.-T., 1920 (Bul. (ms. 124), Dipòsit de Reserva, Biblioteca Nacional de Catalunya, Barcelona. Copyright d'aquesta fotografia Biblioteca Nacional de Catalunya. No n'està permesa la reproducció sense el permís explícit del propietari del copyright.)

A partir de llavors deixà de publicar i emprengué el projecte de La bibliografia eròtico & priàpica catalano-valenciana de llibres, fascicles, manuscrits e fulles volanderes de tall literari per A.B.-T (BNC. Dipòsit de Reserva Bul. 124 (ms.)). Aquest projecte entrà a formar part de les col·leccions de la Biblioteca Nacional de Catalunya el juny del 1936, per donació d’Antoni Bulbena mateix. Afortunadament, la transcripció -acompanyada d’un estudi excel·lent- veié la llum pública el 1982 de la mà d’Alexandre Venegas (pseudònim de Pedro M. Càtedra) en una edició de bibliòfil de dos-cents cinquanta exemplars de tirada. Sorprenentment, es troba al mercat a preus força assequibles, potser perquè no hi ha interès per aquest tema tant específic.

Aquesta Bibliografia recull totes les edicions que Bulbena coneixia de literatura eròtica en català, però no es pot considerar exhaustiva del tot ja que actualment hi trobem a faltar uns quants títols. Bulbena inclou, com és obvi, els llibres d’aquesta temàtica que ell mateix ha publicat, el que fa que la seva producció hi tingui un pes específic molt important. En aquest catàleg bibliogràfic Bulbena classifica els llibres o impresos en tres apartats ben diferenciats:  Obres eròtiques, Obres vaudevilesques i Obres priàpiques.

ANTONI BULBENA I TUSSELL. Flora pornografica francesa suplement a l'argot francès. (entre el 1891 i el 1910). (Bul. 130/1 (ms.), Dipòsit de Reserva, Biblioteca Nacional de Catalunya, Barcelona. Copyright d'aquesta fotografia Biblioteca Nacional de Catalunya. No n'està permesa la reproducció sense el permís explícit del propietari del copyright)

El fons de reserva de la Biblioteca Nacional de Catalunya guarda més sorpreses dins el llegat de Bulbena. Cal destacar-ne dues més d'aquesta temàtica. En primer lloc, un manuscrit amb la transcripció de l’Speculum al foder datable el 1911 i, en segon lloc, una obra molt més personal: la Flora pornogràfica francesa: suplement a l’argot francès (Dipòsit de Reserva Bul. 130/1 (ms.) i la Flore pornografique catalane: supplément à l’argot catalan (Dipòsit de Reserva Bul. 130/2 (ms). Aquesta darrera obra és un petit diccionari -en estat embrionari i a base de fitxes- que en principi Bulbena no tenia previst publicar (més que res perquè l’època no ho permetia, ja que era molt agosarat!) en què recull argot de termes sexuals en francès i català. Això fa que aquest diccionari sigui una autèntica joia per conèixer la terminologia xarona de l’època.

ANTONI BULBENA I TUSSELL. Flore pornografique calalane supplément à l'argot catalan (entre el 1891 i el 1910). (Bul. 130/2 (ms.), Dipòsit de Reserva, Biblioteca Nacional de Catalunya, Barcelona. Copyright d'aquesta fotografia Biblioteca Nacional de Catalunya. No n'està permesa la reproducció sense el permís explícit del propietari del copyright)

És curiós com un projecte d’aquestes característiques s’interrompés sobtadament el 1920 i que no tingués posteriorment cap mena de continuïtat. Potser Bulbena va creure que ja hi havia altres iniciatives que continuarien aquesta tasca contradictòria de divulgació elitista de l’erotisme... O potser, com que ja tenia 64 anys, ho deixà estar per pressions familiars... Sabem que el seu fill, Evelí Bulbena Estrany, era d’idees molt conservadores i -com a estudiós del món del pessebrisme, sobretot la figura de Ramon Amadeu-, potser va creure que l’activitat del seu pare el podia desprestigiar...També hem de tenir en compte que el període de la dictadura de Primo de Rivera va comportar una gran repressió del catalanisme i de les idees progressistes, amb un control ferri del món de la impremta, context que podia fer francament difícil la continuació de projectes com el seu.

Les amors camperoles de Perot & Janota. Barcelona, 1905. (17,5 x 110 cm. Tiratge de 50 exemplars, tots en fil)

Segurament hi van confluir diferents motius, però el fet important és que Antoni Bulbena, el juny del 1936 i als 82 anys donà a la Biblioteca de Catalunya 142 volums, tant llibres com manuscrits, de la seva biblioteca -entre ells els fons d’eròtica- per tal de salvaguardar-los de la dispersió. Afortunadament, aquest acte d’amor per l’obra realitzada ha permès que la feina que va fer no s’hagi perdut irremeiablement i que avui puguem reconstruir aquesta aventura editorial i d’investigació que, amb tots els defectes que pugui tenir (elitisme, falta de rigor, textos a vegades poc valents...), va intentar omplir un buit del qual avui encara ens ressentim.

BIBLIOGRAFIA:

ALBERNI, ANNA. L’edició en lletra gòtica de l’Speculum al foder (1917). Història d’un misteriós exemplar d’infern a “Llengua & literatura”. Barcelona, 2006

CEREZO, JOSÉ ANTONIO. Literatura erótica en España. Repertorio de obras 1519-1936. Madrid, Ollero y Ramos Editores, 2001.

DOMÈNECH, ALBERT. "Pecat amagat és mitg perdonat... La polèmica entre mossèn Gudiol i Antoni bulbena a ran de les edicions bibliòfiles de llibre eròtics" a Scripta. València, Universitat de València, 2014, Vol. 3

VENEGAS, ALENXANDRE (Pseudònim de Pedro M. Càtedra) Bibliografía erótico & priápica catalano-valenciana, per A. B.-T. Barcelona: Librería de Diego Gómez Flores, 1982.

Joan Amades i el sexe dels àngels

A en Lluís Bosch i als seus comentaris antiAmades com aquest: Celebro especialment que s'acabi la tabarra del Joan Amades. Penso que Amades és un tumor a la cultura catalana, ja que va destruir profundament l'imaginari popular a partir del seu pensament ultracatòlic. Més que homenatges, caldria dir clarament que fou un censor, un repressor i un genocida.

Això dels homenatges i commemoracions a les personalitats va bé perquè permet fer una revisió de la seva obra i de les seves virtuts, i perquè no dir-ho, també dels possibles defectes. D’entre de les commemoracions actuals, una de les personalitats que ha despertat més afectes ha estat la de Joan Amades, potser perquè en altres moments la seva tasca va passar per una espècie de purgatori intel·lectual en el qual es va qüestionar la seva feina, per poc acadèmica, entre altres crítiques.

Pàgina de la primera edició d'El Pessebre d'Amades amb el caganer com a El qui fa ses feines

En el cas de l’actual commemoració del final de l’any Amades, em va sorprendre alguns comentaris que Lluís Bosch va deixar en diversos apunts d’altres blocs, en els quals manifestava la seva indignació quan algú deia de portar una iniciativa col·lectiva dels blocaires a favor de la figura de Joan Amades, perquè considerava que havia estat un castrador de la cultura catalana popular i autèntica. Una mica en la línia dels que critiquen -no sense raó- la institucionalització i manca de pluralitat de la sardana com a dansa nacional perquè ha provocat que tota la resta de danses tradicionals, tant o més arrelades dintre de la diversitat del territori, siguin menystingudes.

Pàgina de la tercera edició d'El Pessebre d'Amades (2009) amb l'explicació del caganer com a El qui fa ses feines però amb la nota d'Albert Dresaire i Josepfina Roma explicant aquesta manera d'anomenar la figura

Segons Lluís Bosch i moltes altres persones, el conservadorisme de Joan Amades l’hauria dut a fet neteja dels vestigis més arrauxats (sobretot els referents al sexe i l’escatologia) i hauria dotat d’una pàtina de seny religiós tota la cultura catalana, que no era del tot certa, amputant o senzillament silenciant tots aquells aspectes que no passessin pel sedàs de la moral i el bon gust. Com que m’agrada la gent que fa plantejaments diferents i dóna noves visions del que hom pensa malgrat que tampoc ho justifiqui gaire, vaig canviar la idea inicial de dedicar aquest apunt al Costumari Català (1950-1956) de Joan Amades per a discutir sobre el sexe dels àngels a l’entorn de Joan Amades.

El primer exemple en l’obra Joan Amades que em va venir al cap per il·lustrar aquest aspecte fou la de la de la figureta del caganer, que púdicament en el seu llibre El Pessebre Joan Amades l’anomena com el qui fa ses feines. Aquesta imatge és la que en un primer moment confirmava l’afirmació de Lluís Bosch, i també és una de les imatges que ha donat la visió generalitzada d’un Joan Amades púdic que s’ha anat repetint. I ja se sap que una cosa repetida mil vegades acaba sent certa.

Pàgina del Costumari amb un cornut

Per aquest motiu he intentat fer una revisió panoràmica i en diagonal per falta de temps i dedicació (més algunes idees prèvies sobre el tema) del Costumari Català, la Biblioteca de Tradicions Populars i diverses monografies que tenia per casa i veure què hi havia de cert i què de repetició acrítica sobre el tema del pudor de Joan Amades i la seva presumpta capacitat capadora de la cultura arrauxada.

Interior d'un prostíbul amb la tarifa de preus on consta al final que El precio de una puñeta son dos reales vellon (Cercle d'Eusebi Planas, darrer quart del s. XIX. Barcelona, col·lecció particular)

Abans de començar hem de comentar que ben poca cosa ha arribat als nostres dies d’erotisme gràfic dels nostres avantpassats. De l’edat mitjana: uns dibuixos molt divertits realitzats sobre pergamí en llibres de notaria (n’hi ha a Girona, Mallorca...) i passada l’època medieval, encara en conservem menys cosa, per no dir res. El Concili de Trento va fer la seva feina a l’edat moderna i per exemple a Catalunya la Inquisició va prohibir (1782) l’obra literària del Rector de Vallfogona; també el bisbe de Barcelona, Josep Domènec Costa, el (1856) va fer capar (literalment!) l’escultura dedicada al Geni Català que hi ha a prop de la Llotja, o el cas de la frase anar a fer punyetes que ens ha arribat interpretada de moltes maneres però que en realitat volia dir que et masturbis, per posar només tres d’exemples prou eloqüents de la repressió oficial o intuïtiva contra el que es considerava mal gust.

Pàgina del Costumari amb una monstrua marina que serví de capçalera de romanç

La prova és que quan Xavier Domingo va voler il·lustrar el seu llibre d’Erótica hispánica (editat a París el 1966) gairebé totes les il·lustracions a què va recórrer són modernes, o en el recent llibre de Pep Vila d’Els sentits d’Eros (2008), dedicat a l’erotisme gironí, les il·lustracions provenen majoritàriament d’obres estrangeres. Això ens mostra el desert iconogràfic i literari que tenim en el nostre país sobre aquests temes, sobretot en època moderna.

Pàgina del Costumari amb l'Auca de La vida de Sant Antoni Abat amb les temptacions del dimoni

Si analitzem la figura concreta de Joan Amades veiem que era una persona d’origen obrer i popular, nascut en una família tradicional, en la qual la seva mare era la transmissora del coneixement tradicional popular. Ideològicament té dos vessants que em semblen prou interessants: un catalanisme proper de Torres i Bages i una gran vinculació amb l’esperantisme i el món dels ateneus populars. És a dir, es debat entre un catalanisme catòlic i conservador i una visió més o menys universalista i idealista del món. Ambdues visions, però, tendeixen cap al puritanisme per raons diferents; la primera per una qüestió purament de moral i castedat religiosa (és el moment de La lliga del bon mot o la Lliga antipornografia -en contra de les revistes sicalíptiques- i altres iniciatives semblants d’adoctrinament catòlic); en canvi la segona raó podríem definir-la com d’estricta moral laica.

Pàgina del Costumari amb una xilografia d'uns enamorats. Prèviament va ser publicada a les Xilografies gironines

Dintre dels ambients més idealistes de finals del s. XIX i principis del s. XX hom intentà superar el que es consideraven vicis (les partides de cartes i de dòmino, les begudes alcohòliques com l’absenta, la prostitució... en general tot l’inframon que convergia a les tavernes...) com una lacra del proletariat, per tal d’alliberar l’individu sobretot a través de la cultura. Per això els moviments més idealistes (esparantistes, ateneus populars, centres d’excursionisme, cors de Clavé...) intentaren redimir les classes populars per a fer-les més lliures intentant apartar els obrers dels vicis que es considerava que els esclavitzaven.

Pàgina del Costumari amb una xilografia d'uns enamorats. Prèviament va ser publicada a les Xilografies gironines

Si comprenem l'abast d'aquests dos condicionants personals (el catòlic i el laic) podrem veure que Joan Amades no era amo de les seves circumstàncies, ja que a més l’ambient del moment portava cap a una societat puritanista. Si a això sumamen les dificultats de censura que va haver de superar en determinats períodes (el cas d'El Pessebre és més que evident) observarem que difícilment Joan Amades podia escapar d’un cert pudor en el moment de parlar de certes temàtiques com veiem en el caganer del pessebre.

Malgrat això, l’actitud de Joan Amades la podríem qualificar de certa murrieria. En certa manera em fa la sensació (analitzant les seves obres com farem tot seguit) és que es tapa la cara amb la mà per no veure segons què, però que deixa el dits entreoberts per veure-ho tot... i el més important, mostrar-ho als lectors.

Llibre de Les rajoles catalanes de Joan Amades amb una il·lustració d'un nu femení

Per aquest motiu sempre que pot i el guió ho exigeix il·lustra els seus llibres amb els poquíssims gravats de temàtica eròtica (nus i poca cosa més) que s’havien conservat i que ell recol·leccionava. Així, si mirem el seu llibre sobre les rajoles catalanes ens adonem que reprodueix una rajola amb un nu. Aquestes rajoles són escassíssimes a Catalunya i moltes ens han arribat mutilades posteriorment per algun integrista. Entre els centenars de tipologies de rajoles que es conservaven... per què en tria una d’un nu si comptava amb prou varietat per poder il·lustrar el seu llibre?

Pàgina del Costumari amb la il·lustració a tot color de les invitacions per als balls de Carnestoltes amb la invitació de la disfressa eròtico-festiva

El mateix ens passa amb les invitacions de les festes de carnestoltes del darrer quart del s. XIX, de les quals coneixem aproximadament un miler llarg de models... per què en selecciona per al Costumari precisament una en la que apareix una disfressa de clar significat fàl·lic i genital i que ja en el seu moment fou considerat groller i xaró?

Pàgina del Costumari amb centaures femenins

Si a més de les il·lustracions que afegeix als seus textos repassem el que ha escrit, veurem que la seva obra va traspuant anècdotes (com les seves detallades explicacions del carnestoltes com el concurs de disfresses per veure qui anava més nu i que va guanyar el Dr. Letamendi, per exemple) que ens mostren un gran coneixement del que passava en dels ambients més xarons o llibertins de l’època. Això sí, són petites píndoles que ens va subministrant com aquell qui no vol la cosa, distribuïdes per la seva infinitat de llibres.

Pàgina del Costumari amb la dansa de fertilitat neolítica de Cogul

La dispersió de les dades que aporta dintre la seva magne obra ha provocat que passessin desapercebudes com a conjunt. Així, ens parla dels cornuts, de les infidelitats matrimonials i de canvis de parella, de Pasqües abans de Rams, del fet que dur roba interior no era costum entre de les dones d’abans, de paremiologia de dubtosa moralitat, dels versos atrevits i poc morals de les santantoniades, de personatges curiosos de la vida popular més alternativa, d’endevinalles escatològiques i sexuals, de mètodes anticonceptius tradicionals, de signes fàl·lics des de la prehistòria i la seva pervivència fins els nostres dies... tot sempre amb una certa contenció, amb discreció... però deixant-ho escrit.

Pàgina del Costumari amb el Ball dels Cornuts

Malgrat això, observant l’Auca de la Vida alegre Barcelonina podem lamentar que, sabent tot el que sabia, no deixés escrit un llibre sobre la sexualitat dels catalans que estigués ben farcit d’anècdotes, de tipus populars, de costums, d’informacions que avui ja no podem tenir... De fet, però, no només ell no ho va fer (que tampoc se li pot retreure!) sinó que ningú més va engegar un projecte que intentés ser una compilació de tots aquests aspectes. Només després de la mort del General Franco, quan la major part de les fonts directes (coneixedores dels costums i anecdotari del s. XIX) ja havien desaparegut i ja no les podrem tornar a tenir, hom ha intentat reconstruir el nostre passat més canalla. Només s’escapa d’això el bibliòfil i traductor cervantí al català, Antoni Bulbena i Tosell, qui el 1920 deixà un manuscrit (publicat finalment el 1982) sobre La bibliografia eròtico & priàpica catalano-valenciana (del que algun dia en parlaré en el bloc).

Auca de la Vida Alegre Barcelonina (1911) que Amades mai va publicar, que a mi em consti

Si hem de ser justos no podem acusar a Joan Amades de ser el capador sexual de la cultura catalana perquè precisament és ell qui més informació ens pot aportar i perquè quan ell va recollir la tradició i la cultura popular catalana a nivell oficial s’estava reforçant amb projectes seriosos (noucentisme, Mancomunitat i República, Biblioteca de Catalunya, Col·lecció Bernat Metge, Escola Superior de Bibliotecàries, Xarxa de Biblioteques i Museus...) que no admetien el que es considerava literatura menor o encara menys, literatura pornogràfica. Que en aquestes circumstàncies Joan Amades recollís tot el que recollí de cultura popular (i no d’elit) té un mèrit molt gran perquè precisament ell, entre altres però amb un protagonisme destacat, va fer valorar tota la imatgeria popular i els costums que sense ells no haguessin tingut valor i haguessin desaparegut sense deixar cap mena de rastre.


BIBLIOGRAFIA

VV.AA. El món de Joan Amades. Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1990.

PD. Aquest apunt també el trobareu al Bloc de Piscolabis Librorum

Un shunga (1850 aprox.) de l'escola d'Utagawa Kunisada, llibres i sexe japonesos

Arran de l’exposició que se celebra al Museu Picasso d’Imatges secretes, Picasso i l’estampa eròtica japonesa, que podeu veure fins el 12 de febrer, analitzarem un d’aquest llibres de gran erotisme. El nom que van rebre aquestes joies de l’erotisme i de la impremta japonesa fou el de shunga (festa de la primavera), mahura-e (imatges dels sons de l’orella), warai-e i higa (imatges secretes, d’aquí el títol de l’exposició). Els noms que han fet més fortuna són higa i sobretot shunga.


Shunga (春画) és el terme que va fer més fortuna per anomenar tot el seguit d’estampes eròtiques que es van publicar durant el el seu període Edo (1603-1867) i que és una de les produccions més característiques dels ukiyo-e conjuntament amb temes com els actors de kabuki, les cortesanes de Yoshiwara, escenes de vida quotidiana, paisatges , animals... entre d’altres. Els shugues, però, es publicaren majoritàriament a la ciutat d’Edo (Tòquio) en comptes dels altres centres impressors com Kioto o Osaka.


Malgrat que les il·lustracions shunga fossin molt populars van passar per certs períodes de prohibició i això fa que siguin estampacions majoritàriament sense signar. Tots els gravadors d’ukiyo-e es van dedicar a aquest tema ja que reportava més diners que les altres estampacions, ja que es venien més cars. A més, a diferència de les altres estampes els shunga es publicaren majoritàriament en format llibre (anomenats enpon) més que com a il·lustració individual. Aquests llibres tenien usos ben diversos que anaven des de la seva concepció com a manuals de sexualitat per a adolescents fins a llibres pornogràfics per a l’excitació sexual individual o en parella. Dintre d’aquest gènere hagué edicions més luxoses o d’altres de baix cost, més de batalla...



Aquest és el cas del llibre d’avui (18 x 12 cm.), que correspondria al taller d’Utagawa Kunisada (1786-1864), que alguns shunga va signar amb el pseudònim de Matahei, en una segona impressió realitzada els anys 50 del s. XIX. Com tots els llibres japonesos es llegeix de dreta a esquerra. La tapa és acartronada i els fulls interior són de paper d’arròs molt fi que obliga (com tots els llibres d’aquesta època) a imprimir només una cara i plegar el paper per la meitat perquè sinó la tinta transparentaria a l’altre plana. Així, la part no impressa queda al mig i la impressa és la que veiem. Els extrems dels fulls són el que van a parar al llom i el que es relliga amb fil pel lateral, com si fos una grapa però amb estètica...


L’estampació dels gravats són realitzats en xilografia a partir de diverses planxes per als diversos colors. En total, en aquest llibre hem pogut detectar la utilització de 9 planxes diferents per gravat. En ser un tiratge una mica posterior els colors són molt més saturats i una mica estridents que com havia de ser l'edició original. Com a shunga recull la característica de combinar il·lustració amb text. Les il·lustracions, en aquest cas concret són a tot color en la primera part del llibre i a la darrera ens les trobem només en negre amb un toc de color rosat pintat de l’època en els òrgans sexuals.


La divulgació que tingué el shunga va propiciar que els artistes que treballessin aquesta temàtica ho fessin amb el mateix interès estètic que les altres produccions, és a dir, amb una gran qualitat. Els artistes apliquen l’estètica de punts de vista distorsionats i perspectives forçades (picats per dalt i per baix) que són tant característics dels japonesos així com el contrast entre les mínimes línies per marcar els rostres dels protagonistes i dotar-los d’expressió i la utilització de color exuberant en els vestits (mireu els seus estampats) i l'entorn de l'escena.


Sobre l’especificitat dels shunga hem de comentar que la majoria de les escenes succeeixen a l’interior d’habitatges i que les parelles són presentades en les postures més acrobàtiques per a poder representar els òrgans sexuals en ple coit, forçant cames, braços i cos en general fins a les filigranes més inaudites. Els òrgans sexuals també tenen la característica que se’ls representa desmesuradament grans per a que la idea central es vegi ben bé, sense problemes.


Els seus protagonistes, però, són gent corrent (no s’acostumen a representar bordells ni les tòpiques geishes) en plena acció sexual. Els destinataris dels shunga tant són els homes com les dones i representen els hàbits sexuals més comuns amb les pertinents exageracions però sense distincions de sexe. Les imatges no deixen escapar alguns casos de comicitat ben explícits a través dels textos que les acompanyen ja que els shunga es fonamenten en el gaudi del sexe com a font de bon humor. Els únics tabus que hi ha, i que escassament es representen són les felacions, els cunningulis i l’homosexualitat.


Les estampes japoneses dels ukiyo-e, i entre elles els shunga van ser col·leccionades per molts artistes del s. XIX que quedaren meravellats davant aquestes obres d'art, com Audrey Beardsley, Edgard Degas, Henri de Toulouse-Lautrec, Gustave Klimt, Auguste Rodin, i Pablo Picasso. N’aprengueren nous punts de vista, noves formes de colors... i un no acabar de nous plantejaments estètics com es pot observar a l’exposició. Malgrat tot, els artistes occidentals miraren els shunga des d’un punt de vista no oriental i per això se’ls escapà la sensualitat de les estampes i es quedaren en les evidències genitals més que en l’ambient i la passió... la subtilitat!


Per això els gravats i dibuixos de Picasso, com molt bé observa la Clídice en la seva fantàstica crònica, els falta subtilesa i sensualitat. Els occidentals, i generalitzant, en aquell temps tenien el sexe com a tabú i només la prostitució podia complir certes expectatives sexuals fora de l'àmbit matrimonial. Per això, dels shunga, Picasso en va extreure la part més superficial i plàstica i no va entrar al fons de la qüestió.


En definitiva una molt bona exposició per gaudir i reflexionar, més si tenim en compte que després del període Edo al Japó amb l'arribada de la fotografia (i també la pornogràfica) aquest món anà desapareixent perquè s'imposà una sexualitat no tant sensual sinó més física, més directa... però això ja són altres qüestions que s'escapen d'aquest apunt... De moment teniu aquest llibre shunga perquè l'aneu fullejant i anant fent boca per visitar el Museu Picasso.


BIBLIOGRAFIA

FAGIOLO, MARCO. L'art d'aimer au Japon. Paris, Éditions du Seuil, 1998.